POSSIBILITAT O UTOPIA?

L’Espanyol no és un equip que es caracteritzi per les grans temporades a primera divisió. És cert que en els darrers anys no ha patit per salvar la categoria, i exceptuant algun cas puntual, no ha tingut dificultats per mantenir-s’hi. Tot i això, en poques ocasions ha ocupat les primeres posicions de la taula i qualsevol equip s’ha vist capaç de derrotar-lo. A vegades, veient el nivell de joc mostrat, l’afició fins i tot s’ha arribat a plantejar la possibilitat de classificar-se per a competicions continentals. Sovint, però, quan es pensa en Europa l’equip es desinfla i són poques les ocasions en què, al final, ha arribat a jugar-hi. Ara, després d’haver assolit una xifra de punts tranquil·litzadora, els aficionats blanc-i-blaus comencen a preguntar-se si, realment, podran jugar la Lliga Europa la temporada que ve.
Espanya, a causa del seu coeficient UEFA, té quatre places per a la Champions i dues per a la Lliga Europa. A aquestes, se’ls ha d’afegir la del campió de la Copa del Rei. Enguany, com que els dos finalistes de la competició, Barça i Madrid, tenen assegurada la participació en la següent edició de la Champions, la setena posició de la Lliga també donarà accés a Europa. Aquesta és l’opció a la qual s’aferra l’Espanyol i que genera esperança entre l’afició. Els periquitos, però, no són els únics aspirants, sinó que hi ha altres equips amb potencial elevat que també desitgen la plaça i que no ho posaran fàcil. Deixant de banda Barça, Atlètic i Madrid, que ja tenen la plaça per a la Champions, i Athletic Club, situat també a dalt, Sevilla i Reial Societat --amb 50 punts--, i Vila-real --amb 49-- són els principals candidats a classificar-s’hi. A deu punts, trobem l’Espanyol, el València i el Llevant, que lluitarien per la plaça que se’ls escapés als favorits. Els d’Aguirre, a més, no tenen un calendari senzill, ja que han de visitar el Sevilla, la Reial Societat i el Madrid. Aquests desplaçaments, alhora, poden servir d’estímul per arribar lluny.
L’Espanyol no és nou en aquestes aventures; al llarg de la història ha disputat set edicions de la Copa de la UEFA. Calen destacar les de l’any 1987 i el 2006, en què l’equip va arribar a la final. En les dues ocasions, el títol es va decidir a la tanda de penals, i el resultat, cruel, va allunyar l’Espanyol de la glòria.

Aquesta temporada, l’equip d’Aguirre somia tornar entre els millors, ja que es mostra sòlid, estructurat i equilibrat. El potencial de la plantilla es basa en dos punts clau: la porteria i l’encert en atac. La protecció de Kiko Casilla garanteix seguretat sota els pals i l’organització defensiva permet que l’equip sigui el cinquè menys golejat de la competició. A dalt, la fiabilitat i el talent de Sergio García, despenjant les pilotes que li arriben, són decisius en el joc de l’equip i en el desenvolupament dels partits. El mig del camp, per contra, és pobre i no genera joc; Víctor Sánchez i David López, malgrat ser una parella de mig centres autoritària, no poden portar les regnes d’un partit. Col·lectivament, el compromís i la implicació amb el model futbolístic és total i la plantilla ha demostrat maduresa competitiva, per exemple, davant els tres grans. Per contra, les necessitats econòmiques del club sovint l’obliguen a vendre jugadors importants, fet que dificulta la planificació d’un projecte esportiu.

A falta de set jornades per al desenllaç de la Lliga, l’Espanyol no entra en les travesses dels equips amb possibilitats d’arribar a Europa. S’ha d’enfrontar a rivals molt potents i perillosos, tradicionals en aquestes competicions, que ho donaran tot a l’esprint final per classificar-s’hi. Els blanc-i-blaus no estan entre els favorits, són conscients de les seves possibilitats i tenen clares les seves limitacions. A més, un equip que al començament de la temporada es conforma amb la permanència no pot improvisar una meta després de veure que li han sobrat partits per assolir l’objectiu inicial.

Per això, potser ja seria hora que l’Espanyol es col·loqués un destí més llunyà i, donant per feta la permanència, albirés en l’horitzó una possibilitat europea. En les darreres dues temporades, per exemple, ha tingut temps per pensar en Europa i, veient-la inabastable, els últims partits han sigut un tràmit. Amb una planificació organitzada i una inversió en fitxatges precisa, els blanc-i-blaus podrien esdevenir més del que semblen actualment. Realment, tenen capacitat per ser més que un simple equip de la part mitja-baixa de la taula que lluita temporada rere temporada per mantenir la categoria. Potser és cert que l'Espanyol no té la dimensió de l’Athletic Club, el Sevilla o el València, però els pot plantar cara i posar en qüestió el seu domini. El Betis, sense anar més lluny, el 2011 jugava a segona divisió i aquesta temporada, després d’exhibir-se l’any passat, ha arribat als vuitens de final de la Lliga Europa. Només cal una il·lusió, una proposta i una determinació que facin moure un somni que els aficionats blanc-i-blaus fa temps que desitgen.

Etiquetes: Futbol