L'OPORTUNITAT D'OR?

Ahir es va donar el tret de sortida al Mundial de Bàsquet, que es disputa a Espanya. La selecció espanyola, l’amfitriona, quatre anys després de caure inesperadament eliminada a quarts de final en el Mundial de Turquia, té l’oportunitat, ara, de refer-se d’aquell trist incident i conquerir, a casa, la seva segona corona. De cara a aquesta cita, que es presenta apassionant, els factors que envolten la disputa del títol són absolutament favorables al combinat dirigit per Orenga i fan pensar que aquesta és una ocasió immillorable per aconseguir la medalla d’or. Davant d’aquesta opció hi ha quatre fronts que injecten optimisme i que posicionen la selecció espanyola com la màxima aspirant al campionat.

En primer lloc, el fet de jugar a casa és crucial. Sentir la complicitat del públic i veure a les grades una majoria favorable és un factor psicològic determinant. L’escalfor de la teva gent et dóna confiança, seguretat i entusiasme, t’impulsa a seguir lluitant i t’incrementa, quan ho necessites, la moral i la motivació. Sense anar més lluny, la selecció turca va aconseguir la medalla de plata al mundial passat, jugat a Turquia, en la seva tercera participació en una copa del món. Cal tenir en compte, però, que històricament, en les cinc competicions de bàsquet que ha organitzat Espanya (tres eurobàsquets, un mundial i uns jocs olímpics), la selecció no ha tingut un paper destacat i només ha aconseguit dues plates europees. En aquesta ocasió, el conjunt liderat per Orenga podrà reivindicar-se en terres peninsulars i certificar un bon paper davant els seus aficionats.

En segon lloc, les múltiples baixes que pateixen els Estats Units. El màxim rival de la selecció espanyola sempre ha sigut el combinat nord-americà, liderat pels millors jugadors de la NBA i les millors estrelles del planeta. Enguany, moltes de les figures americanes han decidit renunciar a participar en el Mundial a causa de diferents motius --lesions i necessitat de descansar, primordialment-- i això, evidentment, disminueix la qualitat de la plantilla. Els noms més cèlebres que es perdran aquest esdeveniment són Paul George, Blake Griffin, Carmelo Anthony, Chris Paul, Kobe Bryant (MVP de la NBA un cop), Kevin Durant (MVP de la NBA i d’un mundial un cop) i LeBron James (quatre cops MVP de la NBA). Tot i aquestes absències de pes, l’equip segueix sent competitiu i mostrarà un nivell molt elevat enfront de qualsevol selecció. És indubtable, però, que un afebliment de l’altre candidat és molt favorable per a les aspiracions d’Espanya.

En tercer lloc, la qualitat indiscutible dels jugadors espanyols. Juan Orenga, el seleccionador nacional, ha confeccionat un equip replet de cracs, format per sis jugadors de la NBA i sis finalistes de la lliga ACB, i entre els quals hi ha set dels integrants de la plantilla que va ser campiona del món ara fa vuit anys al Japó. Només cal fer un repàs dels jugadors convocats, recordar el seu palmarès i comprovar les seves qualitats físiques i tàctiques per adonar-se de la seva magnitud. Les facultats individuals són evidents i només caldrà que, un cop més, els jugadors combinin el seu talent. Per a aquesta generació irrepetible, la dels vuitanta, el Mundial podria suposar el comiat col·lectiu; els més veterans, que es van mostrar al món en el mundial júnior de l’any 1999, fa més d’una dècada que serveixen la selecció i la seva edat convida a una retirada nacional que no tardarà. Aquests jugadors, incomparables, tindran l’oportunitat de dir adéu als seguidors mostrant-los la seva millor versió.

Finalment, l’optimisme i l’esperança amb què Espanya afronta aquest compromís. Tots els aspectes exposats anteriorment obren la porta a pensar que les possibilitats que té la selecció espanyola d’aconseguir el títol són irrenunciables, que les circumstàncies favorables s’han agrupat i que Espanya parteix com la màxima favorita. La moral positiva que es transmet, la determinació d’aconseguir el títol i l’ambició sense límits són presents en la concentració espanyola i garantiran lluita fins al final. Des de la Federació es creu que enguany posseeixen el millor equip del món i des de la plantilla es dóna el missatge que els Estats Units són vencibles. Amb aquesta mentalitat, les fronteres competitives es dilueixen.

Veient aquesta anàlisi dels factors favorables que té la selecció espanyola de cara al mundial que acaba de començar, sembla evident que la participació en la final està assegurada. Però no ens precipitem. El primer objectiu del conjunt d’Orenga és superar amb tranquil·litat i seguretat una fase de grups complicada i exigent i assegurar-se aparellaments assequibles a les eliminatòries. A la llunyania, la meta que espera a l’horitzó és assolir la final d’un mundial per segon cop a la història i el repte, acabar una vegada per totes amb la supremacia dels Estats Units. Per fer-ho, només caldrà treballar, dedicar-hi esforç i creure-hi; en ocasions anteriors, la selecció espanyola ho ha tingut a tocar, però el talent individual ha decantat la balança. No tinc cap dubte, però, que amb un equip “confeccionat per derrotar els Estats Units”, si tot es fa com cal i la sobreexcitació no perjudica un conjunt prou madur mentalment, les opcions de medalla seran totals.

El Mundial: el somni d’un país, el desig que persegueixen uns jugadors i la realitat que els seguidors anhelen que esdevingui palpable d’aquí a quinze dies, el 14 de setembre, quan Joan Carles Navarro aixequi davant una afició embogida el segon títol mundial de la història d’Espanya.

Etiquetes: Altres esports

FINS ON ARRIBARÀ L'ESPORT CATALÀ?

Catalunya sempre ha sigut una regió amb molta tradició esportiva. Aquest costum, traduït a la competició, significa una collita inabastable de victòries, triomfs i títols, que col·loquen els equips catalans al lloc més alt de l’esport mundial. Després d’aconseguir uns resultats extraordinaris la campanya passada, ara arriben nous desafiaments que hauran d’intentar superar per seguir dominant el panorama esportiu mundial. Per enfocar aquest començament de temporada il·lusionant és necessari fer un repàs del paper dels equips l’any passat i valorar quines seran les seves ambicions en aquesta temporada que tot just s’inicia. Avaluar l’esport català al complet seria una tasca complicada i extensa i, per això, em centraré en cinc fronts, cinc esports, que em generen simpatia i que estaran encapçalats pel seu equip més representatiu. Deixaré de banda el Barça, un club que agrupa totes aquestes disciplines i que, temporada rere temporada, lluita per ser entre els millors; avui abandonem els colors blaugrana i ens centrem en clubs petits que no tenen el reconeixement i el ressò que es mereixen.

El CN Sabadell viu al cim del waterpolo femení des del 2011. En els darrers anys està regnant a Espanya, on ha guanyat sis de les últimes set lligues, les set darreres edicions de la Copa de la Reina i cinc supercopes d’Espanya (totes les que s’han disputat). Recentment, ha ampliat les seves fronteres arreu del continent i ha conquerit Europa: ha guanyat tres copes d’Europa (2011, 2013 i 2014) --el primer equip espanyol a vèncer en aquesta competició-- i la Supercopa d’Europa el 2013. La temporada passada, sense anar més lluny, la va tancar amb un ple de triomfs, en conquerir els cinc títols que va disputar. A més, les seves jugadores van ser les figures individuals del continent i són la base dels darrers èxits de la selecció espanyola femenina, que s’ha convertit en el millor conjunt del món.
Després de guanyar-ho tot, doncs, l’equip dirigit per Nani Guiu intentarà repetir les corones aconseguides l’any passat i mantenir-se al cel del waterpolo femení. No tinc cap dubte que aquest és un equip solvent, competitiu, fiable i segur, que encara té futur al davant i que ens ha de regalar molts triomfs més.

En hoquei patins, el Club d’Esports Vendrell ha sigut l’equip revelació en els darrers anys i s’ha posicionat com un referent estatal i, fins i tot, continental. El seu cicle gloriós va començar el 2013, any en què va conquerir la Copa --després de marcar dos gols en el darrer minut, forçar la pròrroga i marcar el gol d’or-- i es va proclamar campió de la Copa CERS (la segona competició continental) en la primera final que va disputar, també a la pròrroga i amb un gol d’or. El 2014, empès per la motivació d’una temporada prometedora, va tornar a guanyar la Copa del Rei, en aquesta ocasió derrotant el Barça a la final per 6-3. La gran gesta de l’equip va ser arribar a la final four de la Lliga Europea i esdevenir un dels quatre millors conjunts d’Europa. Malauradament, però, va caure a les semifinals davant el Porto.
De cara a aquesta campanya, intentarà seguir creixent i fent història; somia guanyar la Lliga Europea i busca, com a objectius palpables, una plaça per a aquesta competició la temporada vinent i guanyar la Copa del Rei. Les metes que es col·loca es basen en el desig i el somni que mou l’entusiasme i la passió d’un club empès per l’energia dels aficionats i el compromís dels jugadors.

El Fraikin Granollers, el segon equip més important d’handbol a Catalunya, va mostrar un nivell competitiu molt elevat la temporada passada. A la Lliga, va aconseguir la tercera plaça, una posició que no assolia des del 1993, quan va acabar segon. A la Copa Asobal i a la Copa del Rei, d’altra banda, va arribar a la final, però en les dues ocasions va perdre davant el Barça. A més, el Palau d’Esports va vibrar amb les actuacions de l’equip i va mostrar una gran connexió amb la plantilla. La base que ha fet gran aquest equip ha sigut la mescla entre joventut i experiència i la confiança dipositada en els jugadors de casa.
Aquesta temporada intentarà repetir els bons resultats acreditats i, com a recompensa a la feina feta, disputarà, per primera vegada, la Supercopa d’Espanya. Després de la desaparició de l’Atlètic de Madrid, buscarà seguir progressant i estenent els seus límits per intentar classificar-se per a la Copa d’Europa, una fita que l’any passat va tenir a tocar.

En futbol sala, el Marfil Santa Coloma en les darreres temporades ha mantingut una progressió ascendent que li ha permès créixer i millorar. Va pujar a la màxima categoria el 2008, després de lluitar durant tres anys en els play-off d’ascens, i va protagonitzar tres temporades inicials dubitatives. L’any passat, però, va madurar i va signar la millor campanya de la seva història; va acabar en quarta posició a la fase regular de la Lliga Nacional, per darrere dels tres grans (Pozo Múrcia, Inter Movistar i Barça Alusport) i primer de “l’altra lliga”, i va ser capaç d’arribar a les semifinals del play-off pel títol; tota una proesa. A més, va participar en la Copa d’Espanya, a Logronyo, una competició que agrupa els millors clubs estatals. Va culminar, en definitiva, una temporada irrepetible. Cal afegir que el 2012, contra tot pronòstic, va guanyar la Copa Catalunya davant el Barça (campió d’Espanya i d’Europa) després de remuntar dos gols en dos minuts.
L’equip afronta l’inici de la temporada amb noves energies i intentarà repetir, i millorar, les actuacions de l’any passat. Els objectius de la plantilla són classificar-se un altre cop per als play-off pel títol de Lliga i guanyar la Copa Catalunya. Estic segur que, amb esforç, constància i dedicació, aquest equip aconseguirà els reptes que es proposi, i encara que s’hagi d’enfrontar als millors d’Europa, tindrà l’oportunitat de destacar en el futbol sala espanyol.

El Llagostera, en futbol, inicia la temporada més important de la seva història; per primer cop, jugarà a segona divisió. L’any passat, es va proclamar campió del grup 3 de la Segona Divisió B i va disputar les eliminatòries d’ascens. En la primera va tenir davant el Racing de Santander, però va caure als últims minuts i es va veure obligat a incorporar-se a la repesca i a competir amb la resta d’equips classificats. Primer va superar l’Avilés en una èpica remuntada al Nou Estadi de Palamós en capgirar un 2-0, i després va derrotar el Gimnàstic de Tarragona, per 3-1 a la pròrroga, i va certificar l’ascens a segona divisió. D’aquesta manera, l’equip ha viscut sis ascensos en nou anys, i ha passat de militar a segona regional la temporada 2004-2005 a jugar a la categoria de plata del futbol espanyol enguany.
Ara, té l’objectiu d’aconseguir la permanència a segona divisió, una tasca complicada per a un equip acabat d’ascendir, amb gens d’experiència, i en una categoria molt competitiva. Malgrat això, tinc plena confiança en aquest conjunt, que seguirà lluitant per fer-se un lloc en el futbol espanyol i demostrar que per complir els somnis només cal proposar-s’ho.
Aquesta radiografia dels resultats dels equips catalans la temporada passada i de les seves pretensions i objectius de cara a la campanya que es presenta serveix per adonar-se de la dimensió, rellevància i grandària que tenen en l’esport actual. I és que no només un club puntual domina en la seva disciplina, sinó que un conjunt d’equips, empesos per la mateixa il·lusió, créixer, han aconseguit elevar-se fins a convertir-se en la referència. Cadascun d’ells dins de les seves possibilitats, amb les seves armes, ha lluitat per engrandir la seva figura i, col·locant-se metes elevades però assolibles, ha arribat a convertir l’esport català, el conreat aquí, a casa nostra, en l’enveja d’arreu del món.
Aquests clubs, doncs, mereixen una justa lloança que reconegui el seu esforç i la seva feina, que han sigut la base d’una progressió ascendent que esperem que no freni. Cada cap de setmana, atents a la ràdio o a la televisió, tindrem l’oportunitat de gaudir amb els millors equips del nostre país i, malgrat no ser-ne fidels seguidors, els animarem, els acompanyarem i somiarem amb ells. De fet, són l’essència que ha fet que molta gent, jo el primer, segueixi i s’apassioni per esports que, fa temps, no els generaven interès. A més, el seu pas per les diferents competicions internacionals deixa una empremta persistent per allà on passen i exemplifiquen la competitivitat de Catalunya arreu del món.
Per aquest motiu, encarem aquesta temporada amb més il·lusió i pressió que mai. D’una banda, esperançats de viure, un any més, enmig de resultats positius i de seguir conquerint títols. D’altra banda, observats sota l’atenta mirada de l’exigent públic que reclamarà un elevat nivell, que els equips hauran de mostrar. D’aquesta manera, els equips catalans, cada cop més, abandonen la condició de “modestos clubs de casa nostra” per convertir-se “en grans equips continentals”, i això, per als aficionats catalans, és un privilegi.

Etiquetes: Futbol - Altres esports

III. EL FUTBOL COM A EXCUSA?

El futbol desprèn una gran quantitat d’emocions i sentiments, se’l defineix com quelcom més que un simple esport i la seva rellevància dins la vida dels seguidors és molt elevada. Això és inqüestionable. Malgrat tot, el que transmet aquest esport, que és molt, no ens ha de fer oblidar el que de veritat importa, allò per què vivim, per què existim i per què treballem: el nostre dia a dia. I és que, cada cop més, les actuacions futbolístiques estan deixant en un segon terme els problemes, i els triomfs, de la nostra vida quotidiana i estan diluint la frontera entre futbol i realitat. Aquesta dissolució és extensible en dues situacions.
En primer lloc, la felicitat del futbol portada a la vida quotidiana. És inevitable que un seguit de resultats futbolístics favorables, de triomfs al terreny de joc, portin alegria als aficionats. Aquesta és, de fet, la base del futbol; tenir un compromís amb el teu equip que es basi a lamentar les derrotes però gaudir amb les victòries. No és reprovable, en cap cas, doncs, que la felicitat procedent de l’esport ens estimuli en el nostre dia a dia. Tot el contrari. Aquesta no és negativa ni ha de ser evitada, ja que quan necessitem una escletxa de benestar el seu origen és el que menys importa; amb el car que és estar content en els temps que corren, hem d’aprofitar-ho.

Ara bé, i aquí és on hem de prestar atenció, quan l’alegria que radia el futbol és tan elevada que ens fa oblidar i obviar els problemes que tenim i ens insonoritza davant de les dificultats que patim dia rere dia, aquesta és absolutament perjudicial. El que ens transmet el futbol ha de ser un complement, una extensió, dels nostres estats d’ànim. Ser feliços amb la consecució d’un títol de Lliga, per exemple, no ha de fer ometre que hem perdut la feina, ens retallen el sou o no hem obtingut la beca que desitjàvem. Això s’ha de tenir molt clar, ja que, si no se sap gestionar els sentiments entre futbol i realitat, al final, ni gaudim suficient amb el que ens agrada, ni som responsables en les tasques que reclamen un alt grau de compromís. Així, doncs, hem de ser conscients, en tot moment, del que ens manca i del que necessitem primordialment i no deixar que el futbol ens ho faci oblidar.
En segon lloc, no s’ha de consentir que la tristesa d’haver perdut al futbol inundi, sense motiu, la nostra vida. Haver deixat escapar un títol o haver descendit de categoria té un significat, sí, molt negatiu pels fans de l’equip que ho pateix, però després d’haver plorat i lamentat la pèrdua comprensiblement, no hem de deixar que aquest sentiment ens freni les il·lusions, les ganes i les esperances del món que ens envolta. És a dir, a la vida, si ens sorgeixen noves oportunitats, si obtenim els desitjos que buscàvem, hem de ser madurs per deixar de banda la tristesa del futbol i gaudir del nostre dia a dia en estat pur, de l’essència de la nostra existència.

Tornant al valor del futbol a la vida real, es fa evident que aquest esport no s’ha de convertir en el circ de la societat actual. Per tenir clars aquests aspectes, cal fer una reflexió social de molt pes. I és que és essencial saber ordenar les prioritats i entendre que el futbol és un esport molt gran, però que la vida és molt més que un joc. A vegades, els governs juguen amb els sentiments del poble i, aprofitant els èxits futbolístics d’un equip, tenen els habitants entretinguts mentre les retallades, la corrupció o l’atur continuen presents. Els ciutadans, d’aquesta manera, aparquen les reivindicacions justificades per una injustícia evident i reemplacen la lluita pel futur dels seus fills per una estona de futbol agradable. Això és intolerable. Per evitar-ho, hem d’aprendre a gaudir del futbol al terreny de joc --i a exhibir els nostres colors pel carrer, si volem--, però també a aparcar les vibracions positives que ens transmet el futbol i centrar-nos a solucionar els problemes que assolen la nostra societat.
Si això no varia, el canvi que necessitem no arribarà i els aficionats al futbol seguirem distants a la realitat. Mentre estem immersos en la bogeria de l’esport i seguim amb passió i entusiasme el joc, 184 persones perden la casa cada dia; mentre un gol del nostre equip ens suposa l’alegria màxima, a pocs metres d’on ens entusiasmem hi ha famílies que no tenen prou diners per alimentar els seus fills. Ara bé, això no importa, l’important és que el nostre equip hagi guanyat la Lliga. No, aquest no és el camí.
I cal recordar que lluitar pels nostres drets, vibrar amb el futbol, defensar unes reivindicacions i animar l’equip no són conceptes antagònics; si se saben administrar, són compatibles. Però si des de dalt, els que diuen que ens governen, aquells que simbolitzen els líders, utilitzen irresponsablement la nostra passió per fer-nos mal, hem de ser nosaltres els propietaris de les nostres emocions i tenir la maduresa suficient per rebutjar actituds que només dificulten una lluita que és independent de qualsevol esport. Si ells ho entenen, podrem progressar; si no, ens quedarem estancats en l’eterna mentida que l’alegria del futbol és la cortina que amaga la injustícia, les mancances i les deficiències reals.

Etiquetes: Futbol

II. QUÈ ÉS, REALMENT, EL FUTBOL?

Descobrir, entendre i explicar quina és l’essència del Futbol, quin és l’element que el converteix en un esport tan admirat, no és una tasca fàcil. Una activitat que reuneix un nombre tan il·limitat de condicions, característiques i estats, que abraça tantes possibilitats, mitjans i facultats, i que té en el sentiment el seu tret principal, és difícil de ser analitzada. A vegades, la subjectivitat més sincera pot ser capaç de deduir i definir les característiques d’aquest esport, però sovint, immersos en estats d’èxtasi justificats per actuacions estel·lars que ens deixen sense paraules, la riquesa de la llengua no és suficient per donar cabuda a tot el que caldria dir per descriure el Futbol en totes les seves dimensions. Aquest esport és tan gran, tan extraordinari, que és impossible aconseguir comprendre’l en la seva totalitat.

Si l’analitzem superficialment, comprovarem que, com és sabut per tothom, el Futbol són gols, passades, controls i faltes; són defenses, atacants, migcampistes, porters i entrenadors; són estadis, porteries, pilotes, botes i banderes. Més enllà de la simple radiografia literal, però, es pot examinar aquest esport des d’una visió més extensa, que recull un nombre inexorable de simbolismes, significats i conceptes. El Futbol és una passió, un sentiment, un estat d’ànim; és l’oportunitat de compartir uns moments de companyia, de gaudir amb els amics, de vibrar, de patir i d’emocionar-se; és la il·lusió de molta gent, el fracàs d’alguns i el triomf dels altres; és animar, cridar, protestar, celebrar i embogir; és, en definitiva, més que un esport.
I ho és perquè desferma passions, il·lumina els dies foscos, porta alegria arreu, ensenya, educa, ens descobreix noves experiències i sensacions, genera simpatia i, per sobre de tot, és capaç d’unir el món. A més, duu a terme una tasca pedagògica de molta rellevància, en transmetre lliçons essencials: ens ensenya a perseguir els somnis fins a aconseguir-los; a confiar en les nostres possibilitats fins al final i a no donar res per perdut; a respectar, a estimar i a saber valorar a tothom per igual; a gaudir de la vida, a sentir cada moment com si fos l’últim i a saber veure el costat positiu del que ens passa. Ens ensenya a ser persones.
I és per això que sé una cosa segura: mai morirà. No moriran les seves ensenyances vitals, el deliri omnipresent que radia, la felicitat de què inunda el planeta; no moriran els gols, les assistències, els crits i l’eufòria; no morirà un esport, una alegria, un sentiment, que, per molta gent, representa més del que podem imaginar.
Aquest concepte, el que el futbol agrupa i el que ens proporciona als que el sentim intensament, no pot ser desprestigiat per l’ombra allargada dels diners que planeja per sobre l’esport o per la paraula de la gent desacreditada que intenta minimitzar-ne el significat. Qui diu que és “un simple esport, un joc de 22 persones corrent darrere una pilota”, o aquells que pensen que és un negoci global, no consideren l'esport al complet. Els que realment l’hem viscut en estat pur, l’hem gaudit, l’hem sentit, coneixem fins on arriba la seva magnitud i podem afirmar quina és la seva transcendència; només des del cor s’és capaç d’entendre tota la seva grandesa. Tan sols necessitem escoltar els crits de goig que, sovint, inunden l’ambient, empatitzar amb els sentiments de satisfacció de la gent aficionada i entendre el gaudi generalitzat que originen els gols, per poder arribar a ser conscients de les seves dimensions reals.
Veient aquesta anàlisi del Futbol, feta des de les emocions que el Futbol transmet als seus seguidors més lleials, es fa evident la necessitat d’unes paraules que facin palès el que els aficionats incondicionals entenem per Futbol i que siguin un mirall del que ens ofereix, el que ens regala i el que ens fa viure; quelcom irrepetible.

I és que el Futbol, com hem pogut constatar, regala instants de felicitat indescriptibles, ens descobreix nous horitzons i ens dóna ensenyances d’un gran valor moral. D’aquesta manera, amics, demostra dia rere dia, partit rere partit, que un esport pot arribar a representar una autèntica passió; un amor verdader que només els seguidors de veritat, els fidels amants, saben desxifrar. El que molta gent veu com un estúpid joc, una absurda activitat, esdevé, per als seus fans, tot el que ells volen imaginar. Cal saber escoltar el cor, comprendre el que ens expliquen els sentits, per poder descobrir que el Futbol no és res més que l’alegria, l’entusiasme, el deliri i els somnis dels seus aficionats, que, astorats, vibren amb el que, per a ells, simbolitza la vida. El Futbol és, senzillament, el que els seus seguidors volen, necessiten i desitgen que sigui.

Etiquetes: Futbol

I. ENS HEM TORNAT BOJOS?

Diners, diners i diners: això és en el que, malauradament, s’ha convertit el futbol. Un esport històric, un joc amb molts anys al darrere, s’ha corromput, l’han corromput els negocis, els beneficis i l’economia, i ha patit una mala transformació que l’ha portat a contaminar-se del capitalisme actual, a embrutar-se de males pràctiques i a allunyar-se de la seva essència principal: la pilota. Igual que en l’antiguitat s’afirmava el geocentrisme, actualment es creu que els diners són el centre del món i acaben sent la solució per a qualsevol problema que sorgeixi. Ara bé, és la millor decisió? No. La següent exposició d’un seguit d’exemples comparatius entre el valor dels diners al món del futbol i el seu possible ús a la vida quotidiana és suficient per veure que tenen un paper massa elevat, insultant, en l’esport actual i que no poden ser, en cap cas, la referència.

La desigualtat més abismal, l’abús més gran, la trobem en l’àmbit dels sous. És totalment comprensible que un metge o un pilot d’avió, dues professions de risc, complicades i que requereixen un elevat nombre d’estudis, tinguin remuneracions elevades. Alhora, però, un futbolista, que és on és tan sols per la seva qualitat física, que només ha hagut de cuidar el seu cos --el que molta gent fa com a hobby-- per arribar on volia i que ha passat tota la vida fent el que més li agrada, el que molta gent fa per divertir-se sense obtenir res a canvi, cobra quantitats desorbitades de diners, muntanyes injustificades, que converteixen l’esport admirat arreu en una autèntica injustícia. Per adonar-se d’aquesta desproporció, només cal veure que Leo Messi --que guanya 20 milions d’euros l’any, 1,66 milions d’euros al mes, 54.794 € al dia i 2.283 € a l’hora-- cobra 91 cops més que un pilot d’avió i 286 vegades més que un metge; inadmissible. I no només això: el blaugrana tarda tan sols 17 minuts a cobrar el salari mínim interprofessional mensual d’Espanya (645,30 €); i un ciutadà espanyol mitjà (22.000 €/any) treballant tota la vida (dels 20 als 65 anys) cobra el que guanya Messi en tan sols 18 dies.

El problema, a més d’aquestes elevades quantitats, és que ara es juga a futbol pels diners; els futbolistes només miren la quantitat dels seus sous a l’hora de decidir-se per un equip o un altre i, a vegades, guanyar més diners significa renunciar als principis de l’esport. Exemples d’aquest estil n’hi ha molts, però aquesta temporada trobem una evidència destacada. El New York City és un club fundat recentment i que tindrà la seva primera participació en competicions oficials la temporada vinent. Aquest estiu, el club ha començat a establir l’equip i ha fitxat David Villa i Frank Lampard. L’asturià va abandonar un equip, l’Atlètic de Madrid, que havia fet la millor temporada de la seva història, havia conquerit la Lliga i havia arribat a la final de la Champions, per “un projecte irrenunciable”. Aquest “projecte irrenunciable” és un equip amb cinc jugadors --cap quan ell va arribar--, en una lliga totalment minoritària i sense cap competitivitat. L’anglès, per la seva banda, va deixar enrere el club de la seva vida, el Chelsea, on havia estat tretze temporades, perquè no va voler acceptar una rebaixa de sou. No hi ha res més a dir; dos jugadors que abandonen, per sempre, l’oportunitat de competir per quelcom gran al futbol a canvi de diners no tenen el meu respecte com a aficionat a l’esport.
Un altre capítol el mereixen els fitxatges astronòmics que, cada estiu, envaeixen l’actualitat futbolística. Milions, milions i més milions és el que es gasten els equips any rere any per reforçar les seves plantilles. Sense anar més lluny, la temporada passada, la despesa total de les principals lligues europees va ser de 1.894 milions d’euros, 200 milions més que el que la Generalitat de Catalunya destina aquest any a polítiques socials.

A més, enguany el Barça ha gastat 81 milions d’euros en la incorporació del davanter Luis Suárez i ha tancat la inversió més cara de l’estiu. Si aquesta quantitat de diners no es destinés a engrandir el mercat econòmic del futbol i s’invertís en fins socials, es podrien comprar llibres de lectura per a la meitat dels nens espanyols, una entrada al cinema per a tots els menors d’Espanya, una inscripció a un esplai per a la meitat dels infants catalans o quatre targetes de metro T-10 per a tots els habitants de Barcelona. A més, ens podríem permetre una gran quantitat de capricis: 1.449 cotxes de la marca Porsche, 351 Ferrari, tretze helicòpters, dos avions per a set persones i amb capacitat per recórrer 11.000 km (el trajecte entre París i Tòquio o entre Johannesburg i Londres), 4,5 iots luxosos o 2.600 kg d’or pur. Tota una barbaritat.

Però no només les inversions en fitxatges són desproporcionades, sinó que els pressupostos dels equips són desmesurats i demostren la necessitat injustificada, com si fos un cordó umbilical, dels diners per nodrir el futbol. La campanya passada, el Reial Madrid va tenir una liquiditat de 525 milions d’euros, que va destinar a la inversió en fitxatges, en sous per als jugadors, viatges, manteniment de les instal·lacions i molts altres conceptes inclosos dins del futbol. Aquests diners, si s’haguessin invertit en usos socials, haurien tingut un impacte molt positiu. Amb ells s’haurien pogut evitar el 98% dels desnonaments a Espanya durant el 2013, pagant un pis de lloguer als afectats durant un any sencer. A més, també es podria pagar un plat d’arròs cada dia durant un any per a gairebé tota la població de Síria o, si ho preferiu, se’n podria subvencionar un per a cada persona del planeta. D’altra banda, el pressupost del club blanc dobla amb escreix els diners anuals que el govern espanyol destina a les subvencions d’entitats que duen a terme projectes d’integració social i assistència a famílies sense recursos.

El problema dels diners, però, no és exclusiu de l’apartat esportiu, sinó que ara hi ha molts altres aspectes que envolten el futbol que s’han convertit en primordials i que mouen encara més diners: el màrqueting. Un clar exemple el trobem en les samarretes. El 2006 l’equipació del Barça no tenia cap patrocinador, hi havia les barres blaugrana i l’escut; tot el que forma part del futbol. El 2007, l’entitat va signar un compromís amb UNICEF que es basava en una aportació d’un milió i mig d’euros a aquest organisme per a la realització de projectes socials per a beneficiar els nens vulnerables. D’aquesta manera el Barça lluïa el seu nom a la samarreta i demostrava una manera de fer i d’entendre el món: “Més que un club”. Amb els anys, però, tot ha canviat, fins al punt que aquesta temporada el Barça defensarà tres marques, tres logotips industrials que tacaran l’equipació: Beko, Intel i Qatar Airways. D'aquesta manera, el valor d'una simple samarreta que serveix per jugar a futbol és de 75 milions i mig d’euros.
Aquesta vergonyosa circumstància, però, que ara sembla imprescindible, ha estat una progressió dels darrers anys; fa un temps, el futbol era pur i l’espectacle era la seva essència. Malauradament, això s’ha convertit en un record llunyà i ara els diners són el pilar de l’estructura d’aquest esport. Només cal mirar enrere per veure la prostitució progressiva que ha patit el futbol; un dels primers fitxatges de què es té registre va ser Willie Groves, que el 1893 va marxar del West Bromwich Albion a l’Aston Villa per l’ínfima quantitat de 115 € i que, durant dotze anys, va ser considerat el fitxatge més car de la història. Fins al 1973 no es va efectuar un fitxatge per un valor superior a un milió d’euros; va ser Johan Cruyff, que va deixar l’Ajax per aterrar al Camp Nou. A inicis de segle, però, amb l’arribada de Florentino Pérez a la presidència del Reial Madrid va començar la bogeria econòmica que ha derivat, posteriorment, en el caos absolut actual. El màxim mandatari del Madrid, que en cap cas és el responsable d’aquesta situació, va agitar el mercat futbolístic duent a terme les operacions més cares de la història i, des de llavors, aquest s’ha anat alimentant fins a esdevenir una bombolla econòmica gegant, que inclou tots els equips i que serà difícil, pràcticament impossible, de fer explotar.

Veient evidències d’aquestes dimensions es fa inqüestionable a ulls de tothom que les xifres econòmiques del futbol són exagerades, excessives, desmesurades i descomunals. En això, hi estem tots d’acord. Mentre el món pateix una devastadora crisi econòmica, l’esport gaudeix d’una eterna subvenció immerescuda. Els diners, un cop més, s’equivoquen de direcció i, en lloc d’ajudar persones que els necessiten primordialment, embruten, entorpeixen i contaminen el futbol. Que un ciutadà espanyol hagi de treballar 909 anys per cobrar el mateix que Leo Messi en un any natural, que siguin necessàries 36 generacions familiars per guanyar els diners que l’argentí aconsegueix jugant a futbol durant dotze mesos, significa que, de veritat, i sense poder-se amagar darrere cap cortina de bitllets, quelcom va malament. No cal afegir res més.

Etiquetes: Futbol