III. EL FUTBOL COM A EXCUSA?

El futbol desprèn una gran quantitat d’emocions i sentiments, se’l defineix com quelcom més que un simple esport i la seva rellevància dins la vida dels seguidors és molt elevada. Això és inqüestionable. Malgrat tot, el que transmet aquest esport, que és molt, no ens ha de fer oblidar el que de veritat importa, allò per què vivim, per què existim i per què treballem: el nostre dia a dia. I és que, cada cop més, les actuacions futbolístiques estan deixant en un segon terme els problemes, i els triomfs, de la nostra vida quotidiana i estan diluint la frontera entre futbol i realitat. Aquesta dissolució és extensible en dues situacions.
En primer lloc, la felicitat del futbol portada a la vida quotidiana. És inevitable que un seguit de resultats futbolístics favorables, de triomfs al terreny de joc, portin alegria als aficionats. Aquesta és, de fet, la base del futbol; tenir un compromís amb el teu equip que es basi a lamentar les derrotes però gaudir amb les victòries. No és reprovable, en cap cas, doncs, que la felicitat procedent de l’esport ens estimuli en el nostre dia a dia. Tot el contrari. Aquesta no és negativa ni ha de ser evitada, ja que quan necessitem una escletxa de benestar el seu origen és el que menys importa; amb el car que és estar content en els temps que corren, hem d’aprofitar-ho.

Ara bé, i aquí és on hem de prestar atenció, quan l’alegria que radia el futbol és tan elevada que ens fa oblidar i obviar els problemes que tenim i ens insonoritza davant de les dificultats que patim dia rere dia, aquesta és absolutament perjudicial. El que ens transmet el futbol ha de ser un complement, una extensió, dels nostres estats d’ànim. Ser feliços amb la consecució d’un títol de Lliga, per exemple, no ha de fer ometre que hem perdut la feina, ens retallen el sou o no hem obtingut la beca que desitjàvem. Això s’ha de tenir molt clar, ja que, si no se sap gestionar els sentiments entre futbol i realitat, al final, ni gaudim suficient amb el que ens agrada, ni som responsables en les tasques que reclamen un alt grau de compromís. Així, doncs, hem de ser conscients, en tot moment, del que ens manca i del que necessitem primordialment i no deixar que el futbol ens ho faci oblidar.
En segon lloc, no s’ha de consentir que la tristesa d’haver perdut al futbol inundi, sense motiu, la nostra vida. Haver deixat escapar un títol o haver descendit de categoria té un significat, sí, molt negatiu pels fans de l’equip que ho pateix, però després d’haver plorat i lamentat la pèrdua comprensiblement, no hem de deixar que aquest sentiment ens freni les il·lusions, les ganes i les esperances del món que ens envolta. És a dir, a la vida, si ens sorgeixen noves oportunitats, si obtenim els desitjos que buscàvem, hem de ser madurs per deixar de banda la tristesa del futbol i gaudir del nostre dia a dia en estat pur, de l’essència de la nostra existència.

Tornant al valor del futbol a la vida real, es fa evident que aquest esport no s’ha de convertir en el circ de la societat actual. Per tenir clars aquests aspectes, cal fer una reflexió social de molt pes. I és que és essencial saber ordenar les prioritats i entendre que el futbol és un esport molt gran, però que la vida és molt més que un joc. A vegades, els governs juguen amb els sentiments del poble i, aprofitant els èxits futbolístics d’un equip, tenen els habitants entretinguts mentre les retallades, la corrupció o l’atur continuen presents. Els ciutadans, d’aquesta manera, aparquen les reivindicacions justificades per una injustícia evident i reemplacen la lluita pel futur dels seus fills per una estona de futbol agradable. Això és intolerable. Per evitar-ho, hem d’aprendre a gaudir del futbol al terreny de joc --i a exhibir els nostres colors pel carrer, si volem--, però també a aparcar les vibracions positives que ens transmet el futbol i centrar-nos a solucionar els problemes que assolen la nostra societat.
Si això no varia, el canvi que necessitem no arribarà i els aficionats al futbol seguirem distants a la realitat. Mentre estem immersos en la bogeria de l’esport i seguim amb passió i entusiasme el joc, 184 persones perden la casa cada dia; mentre un gol del nostre equip ens suposa l’alegria màxima, a pocs metres d’on ens entusiasmem hi ha famílies que no tenen prou diners per alimentar els seus fills. Ara bé, això no importa, l’important és que el nostre equip hagi guanyat la Lliga. No, aquest no és el camí.
I cal recordar que lluitar pels nostres drets, vibrar amb el futbol, defensar unes reivindicacions i animar l’equip no són conceptes antagònics; si se saben administrar, són compatibles. Però si des de dalt, els que diuen que ens governen, aquells que simbolitzen els líders, utilitzen irresponsablement la nostra passió per fer-nos mal, hem de ser nosaltres els propietaris de les nostres emocions i tenir la maduresa suficient per rebutjar actituds que només dificulten una lluita que és independent de qualsevol esport. Si ells ho entenen, podrem progressar; si no, ens quedarem estancats en l’eterna mentida que l’alegria del futbol és la cortina que amaga la injustícia, les mancances i les deficiències reals.

Etiquetes: Futbol