L'OPORTUNITAT D'OR?

Ahir es va donar el tret de sortida al Mundial de Bàsquet, que es disputa a Espanya. La selecció espanyola, l’amfitriona, quatre anys després de caure inesperadament eliminada a quarts de final en el Mundial de Turquia, té l’oportunitat, ara, de refer-se d’aquell trist incident i conquerir, a casa, la seva segona corona. De cara a aquesta cita, que es presenta apassionant, els factors que envolten la disputa del títol són absolutament favorables al combinat dirigit per Orenga i fan pensar que aquesta és una ocasió immillorable per aconseguir la medalla d’or. Davant d’aquesta opció hi ha quatre fronts que injecten optimisme i que posicionen la selecció espanyola com la màxima aspirant al campionat.

En primer lloc, el fet de jugar a casa és crucial. Sentir la complicitat del públic i veure a les grades una majoria favorable és un factor psicològic determinant. L’escalfor de la teva gent et dóna confiança, seguretat i entusiasme, t’impulsa a seguir lluitant i t’incrementa, quan ho necessites, la moral i la motivació. Sense anar més lluny, la selecció turca va aconseguir la medalla de plata al mundial passat, jugat a Turquia, en la seva tercera participació en una copa del món. Cal tenir en compte, però, que històricament, en les cinc competicions de bàsquet que ha organitzat Espanya (tres eurobàsquets, un mundial i uns jocs olímpics), la selecció no ha tingut un paper destacat i només ha aconseguit dues plates europees. En aquesta ocasió, el conjunt liderat per Orenga podrà reivindicar-se en terres peninsulars i certificar un bon paper davant els seus aficionats.

En segon lloc, les múltiples baixes que pateixen els Estats Units. El màxim rival de la selecció espanyola sempre ha sigut el combinat nord-americà, liderat pels millors jugadors de la NBA i les millors estrelles del planeta. Enguany, moltes de les figures americanes han decidit renunciar a participar en el Mundial a causa de diferents motius --lesions i necessitat de descansar, primordialment-- i això, evidentment, disminueix la qualitat de la plantilla. Els noms més cèlebres que es perdran aquest esdeveniment són Paul George, Blake Griffin, Carmelo Anthony, Chris Paul, Kobe Bryant (MVP de la NBA un cop), Kevin Durant (MVP de la NBA i d’un mundial un cop) i LeBron James (quatre cops MVP de la NBA). Tot i aquestes absències de pes, l’equip segueix sent competitiu i mostrarà un nivell molt elevat enfront de qualsevol selecció. És indubtable, però, que un afebliment de l’altre candidat és molt favorable per a les aspiracions d’Espanya.

En tercer lloc, la qualitat indiscutible dels jugadors espanyols. Juan Orenga, el seleccionador nacional, ha confeccionat un equip replet de cracs, format per sis jugadors de la NBA i sis finalistes de la lliga ACB, i entre els quals hi ha set dels integrants de la plantilla que va ser campiona del món ara fa vuit anys al Japó. Només cal fer un repàs dels jugadors convocats, recordar el seu palmarès i comprovar les seves qualitats físiques i tàctiques per adonar-se de la seva magnitud. Les facultats individuals són evidents i només caldrà que, un cop més, els jugadors combinin el seu talent. Per a aquesta generació irrepetible, la dels vuitanta, el Mundial podria suposar el comiat col·lectiu; els més veterans, que es van mostrar al món en el mundial júnior de l’any 1999, fa més d’una dècada que serveixen la selecció i la seva edat convida a una retirada nacional que no tardarà. Aquests jugadors, incomparables, tindran l’oportunitat de dir adéu als seguidors mostrant-los la seva millor versió.

Finalment, l’optimisme i l’esperança amb què Espanya afronta aquest compromís. Tots els aspectes exposats anteriorment obren la porta a pensar que les possibilitats que té la selecció espanyola d’aconseguir el títol són irrenunciables, que les circumstàncies favorables s’han agrupat i que Espanya parteix com la màxima favorita. La moral positiva que es transmet, la determinació d’aconseguir el títol i l’ambició sense límits són presents en la concentració espanyola i garantiran lluita fins al final. Des de la Federació es creu que enguany posseeixen el millor equip del món i des de la plantilla es dóna el missatge que els Estats Units són vencibles. Amb aquesta mentalitat, les fronteres competitives es dilueixen.

Veient aquesta anàlisi dels factors favorables que té la selecció espanyola de cara al mundial que acaba de començar, sembla evident que la participació en la final està assegurada. Però no ens precipitem. El primer objectiu del conjunt d’Orenga és superar amb tranquil·litat i seguretat una fase de grups complicada i exigent i assegurar-se aparellaments assequibles a les eliminatòries. A la llunyania, la meta que espera a l’horitzó és assolir la final d’un mundial per segon cop a la història i el repte, acabar una vegada per totes amb la supremacia dels Estats Units. Per fer-ho, només caldrà treballar, dedicar-hi esforç i creure-hi; en ocasions anteriors, la selecció espanyola ho ha tingut a tocar, però el talent individual ha decantat la balança. No tinc cap dubte, però, que amb un equip “confeccionat per derrotar els Estats Units”, si tot es fa com cal i la sobreexcitació no perjudica un conjunt prou madur mentalment, les opcions de medalla seran totals.

El Mundial: el somni d’un país, el desig que persegueixen uns jugadors i la realitat que els seguidors anhelen que esdevingui palpable d’aquí a quinze dies, el 14 de setembre, quan Joan Carles Navarro aixequi davant una afició embogida el segon títol mundial de la història d’Espanya.

Etiquetes: Altres esports