I. ENS HEM TORNAT BOJOS?

Diners, diners i diners: això és en el que, malauradament, s’ha convertit el futbol. Un esport històric, un joc amb molts anys al darrere, s’ha corromput, l’han corromput els negocis, els beneficis i l’economia, i ha patit una mala transformació que l’ha portat a contaminar-se del capitalisme actual, a embrutar-se de males pràctiques i a allunyar-se de la seva essència principal: la pilota. Igual que en l’antiguitat s’afirmava el geocentrisme, actualment es creu que els diners són el centre del món i acaben sent la solució per a qualsevol problema que sorgeixi. Ara bé, és la millor decisió? No. La següent exposició d’un seguit d’exemples comparatius entre el valor dels diners al món del futbol i el seu possible ús a la vida quotidiana és suficient per veure que tenen un paper massa elevat, insultant, en l’esport actual i que no poden ser, en cap cas, la referència.

La desigualtat més abismal, l’abús més gran, la trobem en l’àmbit dels sous. És totalment comprensible que un metge o un pilot d’avió, dues professions de risc, complicades i que requereixen un elevat nombre d’estudis, tinguin remuneracions elevades. Alhora, però, un futbolista, que és on és tan sols per la seva qualitat física, que només ha hagut de cuidar el seu cos --el que molta gent fa com a hobby-- per arribar on volia i que ha passat tota la vida fent el que més li agrada, el que molta gent fa per divertir-se sense obtenir res a canvi, cobra quantitats desorbitades de diners, muntanyes injustificades, que converteixen l’esport admirat arreu en una autèntica injustícia. Per adonar-se d’aquesta desproporció, només cal veure que Leo Messi --que guanya 20 milions d’euros l’any, 1,66 milions d’euros al mes, 54.794 € al dia i 2.283 € a l’hora-- cobra 91 cops més que un pilot d’avió i 286 vegades més que un metge; inadmissible. I no només això: el blaugrana tarda tan sols 17 minuts a cobrar el salari mínim interprofessional mensual d’Espanya (645,30 €); i un ciutadà espanyol mitjà (22.000 €/any) treballant tota la vida (dels 20 als 65 anys) cobra el que guanya Messi en tan sols 18 dies.

El problema, a més d’aquestes elevades quantitats, és que ara es juga a futbol pels diners; els futbolistes només miren la quantitat dels seus sous a l’hora de decidir-se per un equip o un altre i, a vegades, guanyar més diners significa renunciar als principis de l’esport. Exemples d’aquest estil n’hi ha molts, però aquesta temporada trobem una evidència destacada. El New York City és un club fundat recentment i que tindrà la seva primera participació en competicions oficials la temporada vinent. Aquest estiu, el club ha començat a establir l’equip i ha fitxat David Villa i Frank Lampard. L’asturià va abandonar un equip, l’Atlètic de Madrid, que havia fet la millor temporada de la seva història, havia conquerit la Lliga i havia arribat a la final de la Champions, per “un projecte irrenunciable”. Aquest “projecte irrenunciable” és un equip amb cinc jugadors --cap quan ell va arribar--, en una lliga totalment minoritària i sense cap competitivitat. L’anglès, per la seva banda, va deixar enrere el club de la seva vida, el Chelsea, on havia estat tretze temporades, perquè no va voler acceptar una rebaixa de sou. No hi ha res més a dir; dos jugadors que abandonen, per sempre, l’oportunitat de competir per quelcom gran al futbol a canvi de diners no tenen el meu respecte com a aficionat a l’esport.
Un altre capítol el mereixen els fitxatges astronòmics que, cada estiu, envaeixen l’actualitat futbolística. Milions, milions i més milions és el que es gasten els equips any rere any per reforçar les seves plantilles. Sense anar més lluny, la temporada passada, la despesa total de les principals lligues europees va ser de 1.894 milions d’euros, 200 milions més que el que la Generalitat de Catalunya destina aquest any a polítiques socials.

A més, enguany el Barça ha gastat 81 milions d’euros en la incorporació del davanter Luis Suárez i ha tancat la inversió més cara de l’estiu. Si aquesta quantitat de diners no es destinés a engrandir el mercat econòmic del futbol i s’invertís en fins socials, es podrien comprar llibres de lectura per a la meitat dels nens espanyols, una entrada al cinema per a tots els menors d’Espanya, una inscripció a un esplai per a la meitat dels infants catalans o quatre targetes de metro T-10 per a tots els habitants de Barcelona. A més, ens podríem permetre una gran quantitat de capricis: 1.449 cotxes de la marca Porsche, 351 Ferrari, tretze helicòpters, dos avions per a set persones i amb capacitat per recórrer 11.000 km (el trajecte entre París i Tòquio o entre Johannesburg i Londres), 4,5 iots luxosos o 2.600 kg d’or pur. Tota una barbaritat.

Però no només les inversions en fitxatges són desproporcionades, sinó que els pressupostos dels equips són desmesurats i demostren la necessitat injustificada, com si fos un cordó umbilical, dels diners per nodrir el futbol. La campanya passada, el Reial Madrid va tenir una liquiditat de 525 milions d’euros, que va destinar a la inversió en fitxatges, en sous per als jugadors, viatges, manteniment de les instal·lacions i molts altres conceptes inclosos dins del futbol. Aquests diners, si s’haguessin invertit en usos socials, haurien tingut un impacte molt positiu. Amb ells s’haurien pogut evitar el 98% dels desnonaments a Espanya durant el 2013, pagant un pis de lloguer als afectats durant un any sencer. A més, també es podria pagar un plat d’arròs cada dia durant un any per a gairebé tota la població de Síria o, si ho preferiu, se’n podria subvencionar un per a cada persona del planeta. D’altra banda, el pressupost del club blanc dobla amb escreix els diners anuals que el govern espanyol destina a les subvencions d’entitats que duen a terme projectes d’integració social i assistència a famílies sense recursos.

El problema dels diners, però, no és exclusiu de l’apartat esportiu, sinó que ara hi ha molts altres aspectes que envolten el futbol que s’han convertit en primordials i que mouen encara més diners: el màrqueting. Un clar exemple el trobem en les samarretes. El 2006 l’equipació del Barça no tenia cap patrocinador, hi havia les barres blaugrana i l’escut; tot el que forma part del futbol. El 2007, l’entitat va signar un compromís amb UNICEF que es basava en una aportació d’un milió i mig d’euros a aquest organisme per a la realització de projectes socials per a beneficiar els nens vulnerables. D’aquesta manera el Barça lluïa el seu nom a la samarreta i demostrava una manera de fer i d’entendre el món: “Més que un club”. Amb els anys, però, tot ha canviat, fins al punt que aquesta temporada el Barça defensarà tres marques, tres logotips industrials que tacaran l’equipació: Beko, Intel i Qatar Airways. D'aquesta manera, el valor d'una simple samarreta que serveix per jugar a futbol és de 75 milions i mig d’euros.
Aquesta vergonyosa circumstància, però, que ara sembla imprescindible, ha estat una progressió dels darrers anys; fa un temps, el futbol era pur i l’espectacle era la seva essència. Malauradament, això s’ha convertit en un record llunyà i ara els diners són el pilar de l’estructura d’aquest esport. Només cal mirar enrere per veure la prostitució progressiva que ha patit el futbol; un dels primers fitxatges de què es té registre va ser Willie Groves, que el 1893 va marxar del West Bromwich Albion a l’Aston Villa per l’ínfima quantitat de 115 € i que, durant dotze anys, va ser considerat el fitxatge més car de la història. Fins al 1973 no es va efectuar un fitxatge per un valor superior a un milió d’euros; va ser Johan Cruyff, que va deixar l’Ajax per aterrar al Camp Nou. A inicis de segle, però, amb l’arribada de Florentino Pérez a la presidència del Reial Madrid va començar la bogeria econòmica que ha derivat, posteriorment, en el caos absolut actual. El màxim mandatari del Madrid, que en cap cas és el responsable d’aquesta situació, va agitar el mercat futbolístic duent a terme les operacions més cares de la història i, des de llavors, aquest s’ha anat alimentant fins a esdevenir una bombolla econòmica gegant, que inclou tots els equips i que serà difícil, pràcticament impossible, de fer explotar.

Veient evidències d’aquestes dimensions es fa inqüestionable a ulls de tothom que les xifres econòmiques del futbol són exagerades, excessives, desmesurades i descomunals. En això, hi estem tots d’acord. Mentre el món pateix una devastadora crisi econòmica, l’esport gaudeix d’una eterna subvenció immerescuda. Els diners, un cop més, s’equivoquen de direcció i, en lloc d’ajudar persones que els necessiten primordialment, embruten, entorpeixen i contaminen el futbol. Que un ciutadà espanyol hagi de treballar 909 anys per cobrar el mateix que Leo Messi en un any natural, que siguin necessàries 36 generacions familiars per guanyar els diners que l’argentí aconsegueix jugant a futbol durant dotze mesos, significa que, de veritat, i sense poder-se amagar darrere cap cortina de bitllets, quelcom va malament. No cal afegir res més.

Etiquetes: Futbol