CARTA A XAVI HERNÁNDEZ

Xavi, senyor Xavi, mestre Xavi, ens deixes. Marxes de Barcelona, t’acomiades del Barça i inicies un nou camí vital. I penso que com a emblema culer, com a símbol de la història del nostre club, com a artífex del millor equip de futbol de la història, et mereixes unes paraules d’adéu.
I és que feia temps que el Camp Nou no s’emocionava fins a límits tan elevats en un comiat, feia anys que l’estadi no vivia un moment tan emotiu abocat a un jugador. L’afició et va dir adéu, et va saludar per última vegada, amb el cor petit, amb la mirada perduda, amb la ment en el record i amb la consciència buida. Perquè marxes tu, Xavi Hernández, el pilar fonamental del millor Barça de tots els temps, la columna vertebral d’un equip de somni, el timó d’una plantilla inigualable, l’aliat perfecte del millor jugador de la història. I marxes, i ens sap greu, i no ens podem treure de sobre el desconsol, la tristesa, la recança.

Ens has donat tant en aquests anys, tantes alegries, tantes emocions, tantes sensacions extraordinàries, que no sé què farem sense tu. Des que vas debutar, amb tan sols divuit anys, fins que t’has guanyat el cel futbolístic, ens has regalat instants incommensurables, delícies, perles per a la vista, que mai et podrem tornar de cap manera. Amb la modèstia com a bandera, et vas fer lloc en un equip gran i, a poc a poc, pas a pas, t’has fet un lloc en la història. Tothom recorda el teu gol al Bernabéu, amb la vaselina a Casillas, o el primer dels cinc que va fer el Barça a l’equip de Mourinho en la cèlebre nit del 5 a 0. Ningú oblida les teves assistències a les finals de la Champions, de Roma i de Wembley, els teus cercles infinits, o les teves passades precises i majestuoses. Ningú ho oblida, tothom ho recorda.
I no vull que ara aquestes paraules cobrin un dramatisme exagerat. Com en tots els comiats, vam patir una certa dosi de buidor traumàtica, de sentiment exacerbat que se’ns en va alguna cosa més que un jugador. D’impotència agraïda, de desesperació tranquil·la. En cap cas, en cap moment, sota cap concepte, però, de ràbia i enuig amb la teva decisió. Només faltaria. Sinó, senzillament, d’incomprensió, d’incapacitat d’entendre per què t’independitzes de casa teva. Però bé, no em posaré jo ara a discutir les decisions del mestre dels professors.

Els culers tenim la sensació que un futbolista majúscul se’ns dissol entre els dits, que ens marxa una part del nostre ésser, una porció de la nostra personalitat, de la nostra identitat. Perquè el Barça del segle XXI no es pot entendre sense tu, perquè de les teves botes ha nascut el futbol més delicat i pulcre que s’hagi vist mai, perquè dels teus peus han sorgit jugades de somni, passades inversemblants, gols irrepetibles, sensacions incomparables.
Amb el teu do per amansir la pilota, amb la teva capacitat d’adormir l’oponent, amb la màgia de la teva mirada, amb la perspicàcia de la teva imaginació i amb la combinació de tota la teva intel·ligència futbolística has il·luminat el camí de tota una generació. Amb tot això i més has fet emmudir el planeta futbol, has fet embadalir les altes esferes artístiques i has deixat una empremta inesborrable en la història de l’esport.

Però ara, deixant tot això enrere en el record impertorbable de la memòria, ha arribat el moment d’agafar-nos de la mà i marxar per separat. Tu te’n vas a la recerca de noves ambicions, nous reptes i noves formes de veure la vida. Nosaltres ens quedem, amb la mateixa il·lusió, la mateixa empenta, però contristats, amb un buit enorme i irreemplaçable i amb la tasca impossible de trobar-te un recanvi.
Però siguem optimistes i mirem el futur positiu amb llum i esperança. Perquè el millor de tot això, el vessant positiu --si és que n’hi ha algun-- del teu adéu, és que no es tracta d’una marxa, d’una renúncia o d’un comiat per sempre. Significa, tan sols, un arreveure, un “fins ara”, en el moment en què els nostres camins se separen per tornar-se a trobar en el futur. Com els dos enamorats que s’acomiaden després d’una nit de festa, com els dos companys que es retrobaran l’endemà a l’institut, la teva vida i la del Barça es distancien per un temps, per uns anys, que esdevindran insignificants amb la mirada de la història.

Són molts els anys de matrimoni, molts els anys de coexistència total i, a vegades, cal trencar amb la inèrcia. Per això, des del més profund sentit de dol, però amb la màxima il·lusió i optimisme, et diem adéu, a reveure, fins ara, fins sempre.
Això sempre serà casa teva, et trobarem a faltar... ja et trobem a faltar! Marxes per tornar, t’acomiadem per tornar-te a rebre, t’esperem, ens esperes, tornarem. Junts. Units. Per sempre.
Que hem de parlar de moltes coses, “compañero del alma, compañero”.

Etiquetes: Barça - Futbol

SI ENCARA QUEDA TEMPS, PER QUÈ HEM DE PERDRE L’ESPERANÇA?

Ja ho diuen, “l’esperança és l’últim que es perd”, i aquesta és la reflexió a la qual ens hem d’aferrar tots els aficionats al futbol. Perquè l’esport, com s’ha vist en incomptables ocasions, és capaç de trastocar totes les prediccions i capgirar qualsevol pronòstic. I és que tant sigui a gran escala com a llarg termini o en marges breus de temps, tot roda, tot canvia, tot varia de manera imprevisible. A través de la història, a partir dels records més intensos, ens trobem amb exemples clarividents que demostren de primera mà que tot és possible fins que l’àrbitre no xiula el final i que ens ofereixen una visió molt rica dels desenllaços del futbol. Ara que arriba el moment decisiu de la temporada, ara que tot es decideix i on qualsevol detall és determinant, cal prendre consciència del paper de l’esperança en els desenllaços del futbol. I per fer-ho, m’agradaria repassar i analitzar cinc exemples que evidencien que en qualsevol situació i davant tots els contextos cal perseverar, confiar i somiar, perquè al final, tot acaba sent possible.

Comencem centrant-nos en la Champions League, l’idil·li de qualsevol futbolista, el bressol de tots els somnis, la competició més prestigiosa del món del futbol; són incalculables els moments màgics que ens ha regalat, com també ho són els instants que ens ha fet vibrar després d’una resolució extasiant sense límits.

El cas més recent, de fa tot just un any, el trobem a la final de la passada edició, a Lisboa, entre el Madrid i l’Atlètic de Madrid. Després d’un partit majúscul dels homes de Simeone, que s’havien avançat al marcador a la primera part, l’àrbitre --de manera qüestionable-- va decretar cinc minuts d’afegit. Al 93, quan en restaven només dos, Ramos va aixecar el cap sobre el cel de Portugal i va connectar una rematada perfecta que va suposar l’empat del partit. L’eufòria blanca es va desbocar, la desesperació matalassera va fer acte de presència i la pròrroga va arribar per resoldre l’enfrontament. Ja en el temps extra, el Madrid, superior físicament, es va acabar imposant. Sense l’excels cop de cap de Ramos, els blancs encara somiaren desperts per aconseguir la Décima.

Encara més enllà en el temps, el 2009, cal mencionar un gol que ha canviat tota la història del futbol. El va signar Iniesta, Don Andrés Iniesta, Sant Andrés, a Stamford Bridge davant el Chelsea a la tornada de les semifinals. El de Fuentealbilla va enllaçar un xut imparable que va conduir el Barça de Guardiola fins a la glòria. Els blaugrana havien estat buscant durant tot el partit un gol que els classifiqués per a la final, només un, que ja els portaria a Roma. Després de l’empat a zero de l’anada i del gol d’Essien al començament del partit, els de Guardiola van remar a contracorrent els noranta minuts i quan tot ja semblava perdut, quan poca gent conservava la il·lusió, va aparèixer Iniesta i va desencallar un triomf que va simbolitzar el tret de sortida per al millor equip de futbol de la història.

Ja per acabar, rascant en la memòria, ens situem a finals del segle passat, el 1999, en la final de la Champions que es va disputar al Camp Nou. Aquí hi trobem, probablement, el moment més fascinant, imprevisible i inesperat de la història del futbol. Els actors van ser el Manchester United i el Bayern de Munic, que havien arribat en un gran estat a la cita i que van oferir un partit vibrant. Els alemanys es van avançar al minut cinc de la mà de Mario Basler i van ser capaços de mantenir el resultat favorable fins a la recta final de l’enfrontament. Però va arribar el temps afegit i el Manchester United, que no es va rendir en cap moment, va rebre els fruits de la perseverança i va protagonitzar una gesta sense precedents. Al primer minut extra, Teddy Sheringham va igualar el marcador i tan sols dos minuts més tard, al 93, Ole Gunnar Solskjaer va donar la victòria als anglesos. Van ser tres minuts fulminants, gloriosos, que evidencien més que mai que “el futbol dura fins que s’acaba” --com va dir Joaquim Maria Puyal aquella nit de maig a Stamford Bridge--.

Deixant de banda la Champions, però mantenint-nos en l’àmbit europeu, arribem a la Lliga Europa, la segona competició continental, on l’any passat vam viure dos exemples de la imprevisibilitat del futbol en un mateix partit. S’enfrontaven el Sevilla i el València a Mestalla, després de la victòria a l’anada dels andalusos per 2 a 0. A la tornada, amb l’afició al costat empenyent juntament amb l’equip, els valencianistes van aconseguir anotar tres gols i propulsar-se cap a la final de Torí. Però, de nou, van tornar a aparèixer les forces sobrehumanes i el miracle inesperat va deixar-se veure; al minut 94, en l’última oportunitat del Sevilla, M’bia es va alçar davant la defensa del València i va anotar un gol històric. En aquest cas, no va forçar la pròrroga, sinó que va enviar directament el Sevilla a la final i va abandonar en la desesperació el València, que es va quedar amb la mel als llavis després de veure estroncada la proesa de la remuntada.

Per acabar amb el repàs històric, deixant de banda el continent, fixem-nos en la lliga espanyola i en un dels casos més propers als nostres dies, un exemple múltiple. Perquè moltes vegades el títol s’ha decidit de manera imprevista a l’última jornada --tothom recorda, per exemple, les famoses lligues de Tenerife--, però hi ha una ocasió en què el desenllaç va ser doblement inesperat. Anem fins a la temporada 2006-2007; un Barça en decadència estava empatat a punts amb el Madrid de Capello, que liderava la classificació gràcies al goal average particular amb l’equip blaugrana. A la penúltima jornada del campionat va ocórrer un episodi que va canviar la història. El Barça rebia l’Espanyol i el Madrid visitava un potent Saragossa. Al minut 88, els blaugrana i els aragonesos dominaven els respectius partits, però en un minut tot va canviar. A la Romareda, Van Nistelrooy va igualar el partit i, al Camp Nou, Tamudo va silenciar l’afició culer amb un gol que sempre serà recordat amb ira a can Barça. Amb tan sols un marge de divuit segons la situació s’havia revertit i el Barça, que ja es veia campió, va veure destrossades les seves aspiracions. A l’última jornada, sense massa història, els blancs es van proclamar campions.

Doncs bé, aquest és el repàs d’alguns dels moments més emblemàtics que ens ha deixat el futbol en els últims temps, una petita representació de tot el que hem viscut, ja que abraçar tots els instants inversemblants seria, pràcticament, impossible. I aquests casos, concrets i propers, han de servir per transmetre a l’afició un missatge molt clar: cal lluitar fins al final. Perquè si una cosa té el futbol, és que ofereix la possibilitat de romandre vius en les competicions fins a l’últim instant; si el futbol és màgic per alguna cosa, és per la seva capacitat de mantenir-ho tot obert fins al final. Alegries, decepcions, tragèdies i glòries s’han cuit en breus marges de temps, en segons, en àgils moments descontrolats de bogeria compartida. Perquè si el futbol ens agrada, és pel seu poder impronosticable, per la seva devoció per l’emoció fins al final, per l’èxtasi imprevist que ens reserva per a les postres.

I sí que a vegades aquestes sorpreses sobtades ens trenquen els somnis i ens esmicolen les il·lusions, és totalment cert. Però la glòria que ens espera darrere la perseverança constant i la lluita insistent és indescriptible. La sensació de passar de l’infern al cel en instants, en segons, en parpellejos esperançats, és inexplicable. I l’únic camí per arribar a experimentar sensacions tan intenses, vibrants i fascinants com aquestes és seguir el camí de l’esforç i la tenacitat. Només d’aquesta manera aconseguirem, si ho volem, revertir el que la inèrcia dicta com a prioritat i assolirem allò que anhelem a través de la nostra força. Lluitar molts cops vol dir guanyar; també pots perdre, però la pitjor derrota és la d’aquells que no ho intenten. Sense provar-ho segur que perdràs i, si lluites, si batalles, si combats per allò que sempre has desitjat, podràs aconseguir guanyar. Només volent podràs.

Etiquetes: Futbol

VÉNS A CÓRRER A CATALUNYA?

“Preparats, llestos… va!”, el conegut i habitual tret de sortida de les curses de velocitat, enguany ressonarà a les terres de Catalunya fins a quatre vegades. Perquè el nostre país, petit i modest, s’ha convertit en un referent del motor, no només per la rellevància i prestigi dels seus pilots --incommensurables--, sinó també per la seva implicació en l’organització d’esdeveniments d’elit. Perquè aquesta temporada el calendari automobilístic internacional recorre en quatre ocasions el territori català, que rebrà amb tots els honors la millor representació de l’esport mundial. Perquè Catalunya, estimats amics, és terra de benzina.
Per entendre de manera genèrica aquesta realitat, que abraça des de la tradicional Fórmula 1 i MotoGP fins al nou Rallycross, penso que és adient fer un breu repàs històric de cada situació que ens permeti comprendre en quin punt ens trobem.

El primer cas, el més famós i conegut, és el de la Fórmula 1, enguany amb una significació especial; i és que d’aquí a una setmana, diumenge que ve, se celebra el 25è gran premi de F1 a Montmeló. Va ser el 29 de setembre de 1991 quan es va estrenar aquest circuit, que va acollir els monoplaces després de setze anys de distanciament amb el motor. En aquell moment, va ser seu d’un gran premi d’Espanya que en els últims anys havia estat itinerant; havia passat per Jerez, el Jarama i Montjuïc. Des dels anys noranta, però, aquest es va passar a disputar exclusivament a Catalunya i ara ja s’ha consolidat al calendari.

A la mateixa seu que la Fórmula 1 i des d’uns temps semblants, hi trobem el motociclisme, en les seves tres categories, que recorre Montmeló des d’un any després que la Fórmula 1, des del 1992. A l’inici, els quatre primers anys, va ser sota la denominació de Gran Premi d’Europa i no va ser fins el 1996 quan es va passar a conèixer amb el nom de Gran Premi de Catalunya en l’àmbit mundial. Aquest 2015, la cita serà el diumenge 14 de juny.
D’altra banda, Montmeló també acull les 24 hores d’Automobilisme i de Motociclisme, una autèntica referència de la competició de resistència, i els tests de pretemporada tant de Fórmula 1 com de MotoGP, fets que converteixen el Circuit en l’autèntica capital mundial del motor.

Sota l’esglaó del prestigi d’aquestes dues disciplines, hi ha el Rally RACC Catalunya - Costa Daurada, una prova puntuable per al Campionat del Món de Rallies, el WRC, des del 1991. Les carreteres del litoral, des de Salou fins a Barcelona, són testimoni de les màximes velocitats dels millors cotxes del món conduïts pels pilots més reconeguts del planeta. Derrapant, frenant, accelerant, relliscant i ensopegant, les rodes més potents del panorama internacional trepitgen amb força l’asfalt que, en la quotidianitat, qualsevol de nosaltres pot recórrer. Enguany, caldrà estar pendents de la circulació entre el 22 i el 25 d’octubre; la velocitat arribarà a les terres catalanes.
Per acabar, aquesta temporada s’ha afegit una nova competició al calendari català; el Campionat del Món de Rallycross, que aquest any celebra la seva segona edició. El 2013, l’IMG, l’International Management Group, com a promotor, va organitzar el Campionat d’Europa de Rallycross per primera vegada i aquest certamen l’any passat es va convertir en campionat mundial. Aquesta disciplina, potser poc coneguda pels aficionats, es corre en una superfície mixta de terra i asfalt i en turismes de velocitat. Les curses consisteixen a donar un seguit de voltes a un circuit fix, i cada carrera correspon a una eliminatòria que dóna accés a la final. Per a l’espectador, si més no, és una competició visualment atractiva i repleta d’emoció. La seva estrena a Catalunya serà el 19 i 20 de setembre, al Circuit de Catalunya, que haurà d’adaptar-se a les condicions necessàries.
Veient aquest repàs, queda clar que el calendari de motor que li espera a Catalunya fa realment patxoca. I fa patxoca, senzillament, perquè així ho han volgut Catalunya i les pertinents organitzacions que hi ha al darrere, i així ho han acceptat les altes instàncies del motor. I això no és qualsevol cosa. Perquè hi ha estats políticament forts que tenen menys presència en l’àmbit esportiu, i no perquè no puguin, sinó perquè no volen. El que ha fet Catalunya, senzillament, ha sigut decidir, rotundament i amb encert, apostar fort per l’esport. Gràcies.
I potser sense aquesta ferma implicació, pilots com Marc Márquez, Pol Espargaró, Toni Bou, Laia Sanz, Marc Coma o Nani Roma no haurien assolit els èxits que han conquerit a escala mundial i que els han convertit en una referència en tots els aspectes de cara a la finestra del món. Potser sense un país entregat a l’esport, responsable en la disciplina organitzativa, conscient de les necessitats i ferm en les decisions, els pilots catalans no haurien arribat tan lluny. I això s’ha de tenir en compte. Perquè la força és recíproca; l’empenta dels esportistes té al darrere un país entregat i la fermesa del país ve estimulada pels pilots. Una roda retroalimentària màgica que ens fa créixer sense aturador.
I jo, com a català i seguidor de l’esport, només puc fer una cosa: agrair la feina ben feta. En aquest cas, a diferència de la Volta a Catalunya, no puc reclamar que el públic assisteixi a les proves de motor; no cal, ja són un èxit extraordinari i tothom les coneix. El ple està garantit. Però sí que puc reconèixer l’esforç titànic que s’ha realitzat. Sempre des de la modèstia, la humilitat, la discreció i la senzillesa, sempre sota els valors que l’esport de casa m’ha ensenyat. I és que el motor ja no és només una font de publicitat i promoció del territori, ja no és un simple aparador a ulls del món del que som els catalans; cada cop ho saben més. És, simplement, una aposta de futur, una mostra del que som, del que pensem, del que fem i del que volem ser. Una demostració d’autonomia, de força i de compromís. Una evidència de la nostra grandesa.

Deslligant-ho, si us plau, de la rauxa independentista que ens aclapara en els últims anys, separant-ho de tota política que s’hi vulgui ficar entremig i allunyant-se de totes les polèmiques, els catalans, com a nació, com a col·lectivitat --amb les organitzacions i institucions respectives al capdavant--, seguim demostrant amb fets, i no només amb paraules, la nostra mentalitat, la nostra manera de pensar i d’actuar. La nostra posició al món. Perquè si seguim al cim de l’esport, tant en l’àmbit competitiu com en l’organitzatiu, no és una casualitat més, no és un fet aïllat, és una consolidació del projecte que emprenem. I com a ciutadà d’aquest petit gran poble m’he de sentir profundament orgullós. I eternament agraït.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu