CARTA A XAVI HERNÁNDEZ

Xavi, senyor Xavi, mestre Xavi, ens deixes. Marxes de Barcelona, t’acomiades del Barça i inicies un nou camí vital. I penso que com a emblema culer, com a símbol de la història del nostre club, com a artífex del millor equip de futbol de la història, et mereixes unes paraules d’adéu.
I és que feia temps que el Camp Nou no s’emocionava fins a límits tan elevats en un comiat, feia anys que l’estadi no vivia un moment tan emotiu abocat a un jugador. L’afició et va dir adéu, et va saludar per última vegada, amb el cor petit, amb la mirada perduda, amb la ment en el record i amb la consciència buida. Perquè marxes tu, Xavi Hernández, el pilar fonamental del millor Barça de tots els temps, la columna vertebral d’un equip de somni, el timó d’una plantilla inigualable, l’aliat perfecte del millor jugador de la història. I marxes, i ens sap greu, i no ens podem treure de sobre el desconsol, la tristesa, la recança.

Ens has donat tant en aquests anys, tantes alegries, tantes emocions, tantes sensacions extraordinàries, que no sé què farem sense tu. Des que vas debutar, amb tan sols divuit anys, fins que t’has guanyat el cel futbolístic, ens has regalat instants incommensurables, delícies, perles per a la vista, que mai et podrem tornar de cap manera. Amb la modèstia com a bandera, et vas fer lloc en un equip gran i, a poc a poc, pas a pas, t’has fet un lloc en la història. Tothom recorda el teu gol al Bernabéu, amb la vaselina a Casillas, o el primer dels cinc que va fer el Barça a l’equip de Mourinho en la cèlebre nit del 5 a 0. Ningú oblida les teves assistències a les finals de la Champions, de Roma i de Wembley, els teus cercles infinits, o les teves passades precises i majestuoses. Ningú ho oblida, tothom ho recorda.
I no vull que ara aquestes paraules cobrin un dramatisme exagerat. Com en tots els comiats, vam patir una certa dosi de buidor traumàtica, de sentiment exacerbat que se’ns en va alguna cosa més que un jugador. D’impotència agraïda, de desesperació tranquil·la. En cap cas, en cap moment, sota cap concepte, però, de ràbia i enuig amb la teva decisió. Només faltaria. Sinó, senzillament, d’incomprensió, d’incapacitat d’entendre per què t’independitzes de casa teva. Però bé, no em posaré jo ara a discutir les decisions del mestre dels professors.

Els culers tenim la sensació que un futbolista majúscul se’ns dissol entre els dits, que ens marxa una part del nostre ésser, una porció de la nostra personalitat, de la nostra identitat. Perquè el Barça del segle XXI no es pot entendre sense tu, perquè de les teves botes ha nascut el futbol més delicat i pulcre que s’hagi vist mai, perquè dels teus peus han sorgit jugades de somni, passades inversemblants, gols irrepetibles, sensacions incomparables.
Amb el teu do per amansir la pilota, amb la teva capacitat d’adormir l’oponent, amb la màgia de la teva mirada, amb la perspicàcia de la teva imaginació i amb la combinació de tota la teva intel·ligència futbolística has il·luminat el camí de tota una generació. Amb tot això i més has fet emmudir el planeta futbol, has fet embadalir les altes esferes artístiques i has deixat una empremta inesborrable en la història de l’esport.

Però ara, deixant tot això enrere en el record impertorbable de la memòria, ha arribat el moment d’agafar-nos de la mà i marxar per separat. Tu te’n vas a la recerca de noves ambicions, nous reptes i noves formes de veure la vida. Nosaltres ens quedem, amb la mateixa il·lusió, la mateixa empenta, però contristats, amb un buit enorme i irreemplaçable i amb la tasca impossible de trobar-te un recanvi.
Però siguem optimistes i mirem el futur positiu amb llum i esperança. Perquè el millor de tot això, el vessant positiu --si és que n’hi ha algun-- del teu adéu, és que no es tracta d’una marxa, d’una renúncia o d’un comiat per sempre. Significa, tan sols, un arreveure, un “fins ara”, en el moment en què els nostres camins se separen per tornar-se a trobar en el futur. Com els dos enamorats que s’acomiaden després d’una nit de festa, com els dos companys que es retrobaran l’endemà a l’institut, la teva vida i la del Barça es distancien per un temps, per uns anys, que esdevindran insignificants amb la mirada de la història.

Són molts els anys de matrimoni, molts els anys de coexistència total i, a vegades, cal trencar amb la inèrcia. Per això, des del més profund sentit de dol, però amb la màxima il·lusió i optimisme, et diem adéu, a reveure, fins ara, fins sempre.
Això sempre serà casa teva, et trobarem a faltar... ja et trobem a faltar! Marxes per tornar, t’acomiadem per tornar-te a rebre, t’esperem, ens esperes, tornarem. Junts. Units. Per sempre.
Que hem de parlar de moltes coses, “compañero del alma, compañero”.

Etiquetes: Barça - Futbol