“Preparats, llestos… va!”, el conegut i habitual tret de sortida de les curses de velocitat, enguany ressonarà a les terres de Catalunya fins a quatre vegades. Perquè el nostre país, petit i modest, s’ha convertit en un referent del motor, no només per la rellevància i prestigi dels seus pilots --incommensurables--, sinó també per la seva implicació en l’organització d’esdeveniments d’elit. Perquè aquesta temporada el calendari automobilístic internacional recorre en quatre ocasions el territori català, que rebrà amb tots els honors la millor representació de l’esport mundial. Perquè Catalunya, estimats amics, és terra de benzina.
Per entendre de manera genèrica aquesta realitat, que abraça des de la tradicional Fórmula 1 i MotoGP fins al nou Rallycross, penso que és adient fer un breu repàs històric de cada situació que ens permeti comprendre en quin punt ens trobem.
El primer cas, el més famós i conegut, és el de la Fórmula 1, enguany amb una significació especial; i és que d’aquí a una setmana, diumenge que ve, se celebra el 25è gran premi de F1 a Montmeló. Va ser el 29 de setembre de 1991 quan es va estrenar aquest circuit, que va acollir els monoplaces després de setze anys de distanciament amb el motor. En aquell moment, va ser seu d’un gran premi d’Espanya que en els últims anys havia estat itinerant; havia passat per Jerez, el Jarama i Montjuïc. Des dels anys noranta, però, aquest es va passar a disputar exclusivament a Catalunya i ara ja s’ha consolidat al calendari.
A la mateixa seu que la Fórmula 1 i des d’uns temps semblants, hi trobem el motociclisme, en les seves tres categories, que recorre Montmeló des d’un any després que la Fórmula 1, des del 1992. A l’inici, els quatre primers anys, va ser sota la denominació de Gran Premi d’Europa i no va ser fins el 1996 quan es va passar a conèixer amb el nom de Gran Premi de Catalunya en l’àmbit mundial. Aquest 2015, la cita serà el diumenge 14 de juny.
D’altra banda, Montmeló també acull les 24 hores d’Automobilisme i de Motociclisme, una autèntica referència de la competició de resistència, i els tests de pretemporada tant de Fórmula 1 com de MotoGP, fets que converteixen el Circuit en l’autèntica capital mundial del motor.
Sota l’esglaó del prestigi d’aquestes dues disciplines, hi ha el Rally RACC Catalunya - Costa Daurada, una prova puntuable per al Campionat del Món de Rallies, el WRC, des del 1991. Les carreteres del litoral, des de Salou fins a Barcelona, són testimoni de les màximes velocitats dels millors cotxes del món conduïts pels pilots més reconeguts del planeta. Derrapant, frenant, accelerant, relliscant i ensopegant, les rodes més potents del panorama internacional trepitgen amb força l’asfalt que, en la quotidianitat, qualsevol de nosaltres pot recórrer. Enguany, caldrà estar pendents de la circulació entre el 22 i el 25 d’octubre; la velocitat arribarà a les terres catalanes.
Per acabar, aquesta temporada s’ha afegit una nova competició al calendari català; el Campionat del Món de Rallycross, que aquest any celebra la seva segona edició. El 2013, l’IMG, l’International Management Group, com a promotor, va organitzar el Campionat d’Europa de Rallycross per primera vegada i aquest certamen l’any passat es va convertir en campionat mundial. Aquesta disciplina, potser poc coneguda pels aficionats, es corre en una superfície mixta de terra i asfalt i en turismes de velocitat. Les curses consisteixen a donar un seguit de voltes a un circuit fix, i cada carrera correspon a una eliminatòria que dóna accés a la final. Per a l’espectador, si més no, és una competició visualment atractiva i repleta d’emoció. La seva estrena a Catalunya serà el 19 i 20 de setembre, al Circuit de Catalunya, que haurà d’adaptar-se a les condicions necessàries.
Veient aquest repàs, queda clar que el calendari de motor que li espera a Catalunya fa realment patxoca. I fa patxoca, senzillament, perquè així ho han volgut Catalunya i les pertinents organitzacions que hi ha al darrere, i així ho han acceptat les altes instàncies del motor. I això no és qualsevol cosa. Perquè hi ha estats políticament forts que tenen menys presència en l’àmbit esportiu, i no perquè no puguin, sinó perquè no volen. El que ha fet Catalunya, senzillament, ha sigut decidir, rotundament i amb encert, apostar fort per l’esport. Gràcies.
I potser sense aquesta ferma implicació, pilots com Marc Márquez, Pol Espargaró, Toni Bou, Laia Sanz, Marc Coma o Nani Roma no haurien assolit els èxits que han conquerit a escala mundial i que els han convertit en una referència en tots els aspectes de cara a la finestra del món. Potser sense un país entregat a l’esport, responsable en la disciplina organitzativa, conscient de les necessitats i ferm en les decisions, els pilots catalans no haurien arribat tan lluny. I això s’ha de tenir en compte. Perquè la força és recíproca; l’empenta dels esportistes té al darrere un país entregat i la fermesa del país ve estimulada pels pilots. Una roda retroalimentària màgica que ens fa créixer sense aturador.
I jo, com a català i seguidor de l’esport, només puc fer una cosa: agrair la feina ben feta. En aquest cas, a diferència de la Volta a Catalunya, no puc reclamar que el públic assisteixi a les proves de motor; no cal, ja són un èxit extraordinari i tothom les coneix. El ple està garantit. Però sí que puc reconèixer l’esforç titànic que s’ha realitzat. Sempre des de la modèstia, la humilitat, la discreció i la senzillesa, sempre sota els valors que l’esport de casa m’ha ensenyat. I és que el motor ja no és només una font de publicitat i promoció del territori, ja no és un simple aparador a ulls del món del que som els catalans; cada cop ho saben més. És, simplement, una aposta de futur, una mostra del que som, del que pensem, del que fem i del que volem ser. Una demostració d’autonomia, de força i de compromís. Una evidència de la nostra grandesa.
Deslligant-ho, si us plau, de la rauxa independentista que ens aclapara en els últims anys, separant-ho de tota política que s’hi vulgui ficar entremig i allunyant-se de totes les polèmiques, els catalans, com a nació, com a col·lectivitat --amb les organitzacions i institucions respectives al capdavant--, seguim demostrant amb fets, i no només amb paraules, la nostra mentalitat, la nostra manera de pensar i d’actuar. La nostra posició al món. Perquè si seguim al cim de l’esport, tant en l’àmbit competitiu com en l’organitzatiu, no és una casualitat més, no és un fet aïllat, és una consolidació del projecte que emprenem. I com a ciutadà d’aquest petit gran poble m’he de sentir profundament orgullós. I eternament agraït.
Per entendre de manera genèrica aquesta realitat, que abraça des de la tradicional Fórmula 1 i MotoGP fins al nou Rallycross, penso que és adient fer un breu repàs històric de cada situació que ens permeti comprendre en quin punt ens trobem.
El primer cas, el més famós i conegut, és el de la Fórmula 1, enguany amb una significació especial; i és que d’aquí a una setmana, diumenge que ve, se celebra el 25è gran premi de F1 a Montmeló. Va ser el 29 de setembre de 1991 quan es va estrenar aquest circuit, que va acollir els monoplaces després de setze anys de distanciament amb el motor. En aquell moment, va ser seu d’un gran premi d’Espanya que en els últims anys havia estat itinerant; havia passat per Jerez, el Jarama i Montjuïc. Des dels anys noranta, però, aquest es va passar a disputar exclusivament a Catalunya i ara ja s’ha consolidat al calendari.
A la mateixa seu que la Fórmula 1 i des d’uns temps semblants, hi trobem el motociclisme, en les seves tres categories, que recorre Montmeló des d’un any després que la Fórmula 1, des del 1992. A l’inici, els quatre primers anys, va ser sota la denominació de Gran Premi d’Europa i no va ser fins el 1996 quan es va passar a conèixer amb el nom de Gran Premi de Catalunya en l’àmbit mundial. Aquest 2015, la cita serà el diumenge 14 de juny.
D’altra banda, Montmeló també acull les 24 hores d’Automobilisme i de Motociclisme, una autèntica referència de la competició de resistència, i els tests de pretemporada tant de Fórmula 1 com de MotoGP, fets que converteixen el Circuit en l’autèntica capital mundial del motor.
Sota l’esglaó del prestigi d’aquestes dues disciplines, hi ha el Rally RACC Catalunya - Costa Daurada, una prova puntuable per al Campionat del Món de Rallies, el WRC, des del 1991. Les carreteres del litoral, des de Salou fins a Barcelona, són testimoni de les màximes velocitats dels millors cotxes del món conduïts pels pilots més reconeguts del planeta. Derrapant, frenant, accelerant, relliscant i ensopegant, les rodes més potents del panorama internacional trepitgen amb força l’asfalt que, en la quotidianitat, qualsevol de nosaltres pot recórrer. Enguany, caldrà estar pendents de la circulació entre el 22 i el 25 d’octubre; la velocitat arribarà a les terres catalanes.
Per acabar, aquesta temporada s’ha afegit una nova competició al calendari català; el Campionat del Món de Rallycross, que aquest any celebra la seva segona edició. El 2013, l’IMG, l’International Management Group, com a promotor, va organitzar el Campionat d’Europa de Rallycross per primera vegada i aquest certamen l’any passat es va convertir en campionat mundial. Aquesta disciplina, potser poc coneguda pels aficionats, es corre en una superfície mixta de terra i asfalt i en turismes de velocitat. Les curses consisteixen a donar un seguit de voltes a un circuit fix, i cada carrera correspon a una eliminatòria que dóna accés a la final. Per a l’espectador, si més no, és una competició visualment atractiva i repleta d’emoció. La seva estrena a Catalunya serà el 19 i 20 de setembre, al Circuit de Catalunya, que haurà d’adaptar-se a les condicions necessàries.
Veient aquest repàs, queda clar que el calendari de motor que li espera a Catalunya fa realment patxoca. I fa patxoca, senzillament, perquè així ho han volgut Catalunya i les pertinents organitzacions que hi ha al darrere, i així ho han acceptat les altes instàncies del motor. I això no és qualsevol cosa. Perquè hi ha estats políticament forts que tenen menys presència en l’àmbit esportiu, i no perquè no puguin, sinó perquè no volen. El que ha fet Catalunya, senzillament, ha sigut decidir, rotundament i amb encert, apostar fort per l’esport. Gràcies.
I potser sense aquesta ferma implicació, pilots com Marc Márquez, Pol Espargaró, Toni Bou, Laia Sanz, Marc Coma o Nani Roma no haurien assolit els èxits que han conquerit a escala mundial i que els han convertit en una referència en tots els aspectes de cara a la finestra del món. Potser sense un país entregat a l’esport, responsable en la disciplina organitzativa, conscient de les necessitats i ferm en les decisions, els pilots catalans no haurien arribat tan lluny. I això s’ha de tenir en compte. Perquè la força és recíproca; l’empenta dels esportistes té al darrere un país entregat i la fermesa del país ve estimulada pels pilots. Una roda retroalimentària màgica que ens fa créixer sense aturador.
I jo, com a català i seguidor de l’esport, només puc fer una cosa: agrair la feina ben feta. En aquest cas, a diferència de la Volta a Catalunya, no puc reclamar que el públic assisteixi a les proves de motor; no cal, ja són un èxit extraordinari i tothom les coneix. El ple està garantit. Però sí que puc reconèixer l’esforç titànic que s’ha realitzat. Sempre des de la modèstia, la humilitat, la discreció i la senzillesa, sempre sota els valors que l’esport de casa m’ha ensenyat. I és que el motor ja no és només una font de publicitat i promoció del territori, ja no és un simple aparador a ulls del món del que som els catalans; cada cop ho saben més. És, simplement, una aposta de futur, una mostra del que som, del que pensem, del que fem i del que volem ser. Una demostració d’autonomia, de força i de compromís. Una evidència de la nostra grandesa.
Deslligant-ho, si us plau, de la rauxa independentista que ens aclapara en els últims anys, separant-ho de tota política que s’hi vulgui ficar entremig i allunyant-se de totes les polèmiques, els catalans, com a nació, com a col·lectivitat --amb les organitzacions i institucions respectives al capdavant--, seguim demostrant amb fets, i no només amb paraules, la nostra mentalitat, la nostra manera de pensar i d’actuar. La nostra posició al món. Perquè si seguim al cim de l’esport, tant en l’àmbit competitiu com en l’organitzatiu, no és una casualitat més, no és un fet aïllat, és una consolidació del projecte que emprenem. I com a ciutadà d’aquest petit gran poble m’he de sentir profundament orgullós. I eternament agraït.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada