SI ENCARA QUEDA TEMPS, PER QUÈ HEM DE PERDRE L’ESPERANÇA?

Ja ho diuen, “l’esperança és l’últim que es perd”, i aquesta és la reflexió a la qual ens hem d’aferrar tots els aficionats al futbol. Perquè l’esport, com s’ha vist en incomptables ocasions, és capaç de trastocar totes les prediccions i capgirar qualsevol pronòstic. I és que tant sigui a gran escala com a llarg termini o en marges breus de temps, tot roda, tot canvia, tot varia de manera imprevisible. A través de la història, a partir dels records més intensos, ens trobem amb exemples clarividents que demostren de primera mà que tot és possible fins que l’àrbitre no xiula el final i que ens ofereixen una visió molt rica dels desenllaços del futbol. Ara que arriba el moment decisiu de la temporada, ara que tot es decideix i on qualsevol detall és determinant, cal prendre consciència del paper de l’esperança en els desenllaços del futbol. I per fer-ho, m’agradaria repassar i analitzar cinc exemples que evidencien que en qualsevol situació i davant tots els contextos cal perseverar, confiar i somiar, perquè al final, tot acaba sent possible.

Comencem centrant-nos en la Champions League, l’idil·li de qualsevol futbolista, el bressol de tots els somnis, la competició més prestigiosa del món del futbol; són incalculables els moments màgics que ens ha regalat, com també ho són els instants que ens ha fet vibrar després d’una resolució extasiant sense límits.

El cas més recent, de fa tot just un any, el trobem a la final de la passada edició, a Lisboa, entre el Madrid i l’Atlètic de Madrid. Després d’un partit majúscul dels homes de Simeone, que s’havien avançat al marcador a la primera part, l’àrbitre --de manera qüestionable-- va decretar cinc minuts d’afegit. Al 93, quan en restaven només dos, Ramos va aixecar el cap sobre el cel de Portugal i va connectar una rematada perfecta que va suposar l’empat del partit. L’eufòria blanca es va desbocar, la desesperació matalassera va fer acte de presència i la pròrroga va arribar per resoldre l’enfrontament. Ja en el temps extra, el Madrid, superior físicament, es va acabar imposant. Sense l’excels cop de cap de Ramos, els blancs encara somiaren desperts per aconseguir la Décima.

Encara més enllà en el temps, el 2009, cal mencionar un gol que ha canviat tota la història del futbol. El va signar Iniesta, Don Andrés Iniesta, Sant Andrés, a Stamford Bridge davant el Chelsea a la tornada de les semifinals. El de Fuentealbilla va enllaçar un xut imparable que va conduir el Barça de Guardiola fins a la glòria. Els blaugrana havien estat buscant durant tot el partit un gol que els classifiqués per a la final, només un, que ja els portaria a Roma. Després de l’empat a zero de l’anada i del gol d’Essien al començament del partit, els de Guardiola van remar a contracorrent els noranta minuts i quan tot ja semblava perdut, quan poca gent conservava la il·lusió, va aparèixer Iniesta i va desencallar un triomf que va simbolitzar el tret de sortida per al millor equip de futbol de la història.

Ja per acabar, rascant en la memòria, ens situem a finals del segle passat, el 1999, en la final de la Champions que es va disputar al Camp Nou. Aquí hi trobem, probablement, el moment més fascinant, imprevisible i inesperat de la història del futbol. Els actors van ser el Manchester United i el Bayern de Munic, que havien arribat en un gran estat a la cita i que van oferir un partit vibrant. Els alemanys es van avançar al minut cinc de la mà de Mario Basler i van ser capaços de mantenir el resultat favorable fins a la recta final de l’enfrontament. Però va arribar el temps afegit i el Manchester United, que no es va rendir en cap moment, va rebre els fruits de la perseverança i va protagonitzar una gesta sense precedents. Al primer minut extra, Teddy Sheringham va igualar el marcador i tan sols dos minuts més tard, al 93, Ole Gunnar Solskjaer va donar la victòria als anglesos. Van ser tres minuts fulminants, gloriosos, que evidencien més que mai que “el futbol dura fins que s’acaba” --com va dir Joaquim Maria Puyal aquella nit de maig a Stamford Bridge--.

Deixant de banda la Champions, però mantenint-nos en l’àmbit europeu, arribem a la Lliga Europa, la segona competició continental, on l’any passat vam viure dos exemples de la imprevisibilitat del futbol en un mateix partit. S’enfrontaven el Sevilla i el València a Mestalla, després de la victòria a l’anada dels andalusos per 2 a 0. A la tornada, amb l’afició al costat empenyent juntament amb l’equip, els valencianistes van aconseguir anotar tres gols i propulsar-se cap a la final de Torí. Però, de nou, van tornar a aparèixer les forces sobrehumanes i el miracle inesperat va deixar-se veure; al minut 94, en l’última oportunitat del Sevilla, M’bia es va alçar davant la defensa del València i va anotar un gol històric. En aquest cas, no va forçar la pròrroga, sinó que va enviar directament el Sevilla a la final i va abandonar en la desesperació el València, que es va quedar amb la mel als llavis després de veure estroncada la proesa de la remuntada.

Per acabar amb el repàs històric, deixant de banda el continent, fixem-nos en la lliga espanyola i en un dels casos més propers als nostres dies, un exemple múltiple. Perquè moltes vegades el títol s’ha decidit de manera imprevista a l’última jornada --tothom recorda, per exemple, les famoses lligues de Tenerife--, però hi ha una ocasió en què el desenllaç va ser doblement inesperat. Anem fins a la temporada 2006-2007; un Barça en decadència estava empatat a punts amb el Madrid de Capello, que liderava la classificació gràcies al goal average particular amb l’equip blaugrana. A la penúltima jornada del campionat va ocórrer un episodi que va canviar la història. El Barça rebia l’Espanyol i el Madrid visitava un potent Saragossa. Al minut 88, els blaugrana i els aragonesos dominaven els respectius partits, però en un minut tot va canviar. A la Romareda, Van Nistelrooy va igualar el partit i, al Camp Nou, Tamudo va silenciar l’afició culer amb un gol que sempre serà recordat amb ira a can Barça. Amb tan sols un marge de divuit segons la situació s’havia revertit i el Barça, que ja es veia campió, va veure destrossades les seves aspiracions. A l’última jornada, sense massa història, els blancs es van proclamar campions.

Doncs bé, aquest és el repàs d’alguns dels moments més emblemàtics que ens ha deixat el futbol en els últims temps, una petita representació de tot el que hem viscut, ja que abraçar tots els instants inversemblants seria, pràcticament, impossible. I aquests casos, concrets i propers, han de servir per transmetre a l’afició un missatge molt clar: cal lluitar fins al final. Perquè si una cosa té el futbol, és que ofereix la possibilitat de romandre vius en les competicions fins a l’últim instant; si el futbol és màgic per alguna cosa, és per la seva capacitat de mantenir-ho tot obert fins al final. Alegries, decepcions, tragèdies i glòries s’han cuit en breus marges de temps, en segons, en àgils moments descontrolats de bogeria compartida. Perquè si el futbol ens agrada, és pel seu poder impronosticable, per la seva devoció per l’emoció fins al final, per l’èxtasi imprevist que ens reserva per a les postres.

I sí que a vegades aquestes sorpreses sobtades ens trenquen els somnis i ens esmicolen les il·lusions, és totalment cert. Però la glòria que ens espera darrere la perseverança constant i la lluita insistent és indescriptible. La sensació de passar de l’infern al cel en instants, en segons, en parpellejos esperançats, és inexplicable. I l’únic camí per arribar a experimentar sensacions tan intenses, vibrants i fascinants com aquestes és seguir el camí de l’esforç i la tenacitat. Només d’aquesta manera aconseguirem, si ho volem, revertir el que la inèrcia dicta com a prioritat i assolirem allò que anhelem a través de la nostra força. Lluitar molts cops vol dir guanyar; també pots perdre, però la pitjor derrota és la d’aquells que no ho intenten. Sense provar-ho segur que perdràs i, si lluites, si batalles, si combats per allò que sempre has desitjat, podràs aconseguir guanyar. Només volent podràs.

Etiquetes: Futbol