UNA LLIGA COMPETITIVA?

Barça i Madrid són els dos grans equips de la lliga espanyola, i des de l’any 2004, en què el València CF va ser campió de lliga, s’han repartit tots els títols i les segones places del campionat domèstic (exceptuant l’any 2008, en què el Barça va quedar tercer per darrere del Madrid i el Vila-real). D’aquesta manera, els dos equips han demostrat la seva hegemonia aclaparadora a la lliga estatal i s’ha comprovat la desigualtat immensa que hi ha entre ells i la resta d’equips. A continuació, s’exposen un seguit de dades objectives on es pot veure reflectida aquesta diferència.

Els drets televisius. El repartiment dels drets televisius és un clar exemple de la diferència entre la lliga espanyola i la resta de lligues europees, i de la desigualtat entre Barça i Madrid i la resta d’equips espanyols: a la lliga anglesa, l’alemanya i la francesa es reparteixen un total de 1.000, 515 i 360 milions d’euros respectivament entre els diferents clubs, i la diferència entre l’equip que més ingressa i el que menys ronda els 25 milions d’euros. El Manchester United, el Bayern de Munich i l’Olympique de Marsella, els equips que més guanyen, obtenen un 7,5% del total de diners repartits. En canvi, a Espanya, Barça i Madrid reben entre tots dos un 46% del ingressos i guanyen 128 milions més que els equips que 
ingressen menys.

El pressupost. Els pressupostos de Barça i Madrid són de 490 i 525 milions d’euros respectivament, i el de l’Atlètic de Madrid, el tercer equip amb el pressupost més alt, de 150 milions (una diferència de 350 milions). El pressupost dels dos equips grans supera els 1.000 milions d’euros i el dels 18 equips restants de la lliga arriba als 800 milions, cosa que suposa una diferència de 200 milions. També cal afegir que Barça i Madrid són, deixant de banda els equips que han ascendit, els únics clubs que han augmentat 
el seu pressupost.

Les inversions en fitxatges. Barça i Madrid són els dos equips de la lliga espanyola que, amb diferència, han invertit més en fitxatges aquest estiu. L’equip madrileny ha destinat, en la milionària incorporació de Gareth Bale al club, 20 milions més que la resta d’equips de primera divisió junts (excloent Barça, Sevilla i Atlètic de Madrid). A més, els dos clubs han invertit el 60% dels diners gastats pels equips de primera divisió.

Els títols de lliga. Pel que fa a la consecució del títol en els últims vuit anys, a Espanya ha estat acaparada per Barça i Madrid, amb cinc i tres títols cadascú. A les altres lligues europees, però, s’ha distribuït més heterogèniament: tres equips diferents han aconseguit la lliga anglesa i la italiana (Chelsea, Manchester United i Manchester City, i Inter, Milan i Juventus), quatre equips s’han proclamat campions de la Bundeslliga alemanya (Bayern de Munich, Borussia Dortmund, Stuttgart i Wolfsburg) i sis equips han conquerit la lliga francesa (Olympique de Lió, Girondins de Bordeus, Olympique de Marsella, Lille, Montpeller i PSG).

Aquestes dades exemplifiquen de manera evident la gran diferència entre Barça i Madrid i la resta d’equips, i aquesta desigualtat no beneficia la lliga espanyola, que d’aquesta manera perd interès. A diferència de les altres lligues europees, aquest estiu la competició estatal ha obtingut més beneficis que pèrdues en traspassos, i això demostra que els clubs han perdut les seves estrelles. L’emoció d’aquesta temporada estarà centrada únicament en si Madrid o Barça conquereixen la lliga i en quins equips es repartiran les posicions europees i les places de descens. Lluny queden aquelles temporades en què Barça, Madrid, Deportivo i València es disputaven el títol, la diferència entre el primer i el cinquè era de 10 punts i la lliga es decidida l’última jornada entre tres possibles candidats.

Personalment, no crec que la lliga espanyola sigui “La mejor liga del mundo” pel sol fet de tenir el millor i el segon millor jugador del món i la majoria de les estrelles de la selecció espanyola. Això no fa que augmenti el seu interès, sinó que incrementa l’abisme entre el Barça i el Madrid i els altres equips. Per molt que els jugadors, els entrenadors i els presidents ens intentin fer entendre que la lliga espanyola és la millor del món, no aconseguiran fer-nos creure una gran mentida i hauran de lluitar contra l’evidència que el campionat ha perdut tot el significat.

Etiquetes: Barça - Futbol

ON ÉS EL CENTRAL QUE NECESSITAVA EL BARÇA?

Agger, David Luiz i Thiago Silva

Cada estiu, un cop s’ha acabat la temporada, els equips busquen al mercat jugadors per reforçar les seves plantilles. Des de ja fa uns anys, la posició que el Barça necessita amb més urgència és la d’un central, però de moment encara no ha trobat un jugador amb garanties per ocupar aquesta posició. El 2008, el Barça disposava de Rafa Márquez, Carles Puyol i Gabi Milito en aquesta demarcació, i a causa de les baixes de Lilian Thuram i d’Oleguer Preses, van arribar Gerard Piqué (procedent del Manchester United per 5 milions) i Martín Cáceres (procedent del Vila-real per 16,5 milions). Aquest segon no va tenir un pas destacat pel Barça i va ser cedit a la Juventus un any després de la seva arribada a Barcelona, al Sevilla la temporada següent i l’equip andalús va utilitzar l’opció de compra corresponent al final de la cessió. El català, però, ha triomfat i actualment és un dels millors centrals del món. Un any després, va arribar Txigrinski (procedent del Xakhtar Donetsk per 25 milions), però no va disposar de minuts i la temporada següent va tornar al seu club d’origen per 10 milions menys. L’any 2010, Márquez va marxar al Red Bull New York i va arribar Javier Mascherano (procedent del Liverpool per 22 milions) per ocupar la posició de defensa central, tot i que la seva demarcació natural era migcampista. La temporada 2011-2012, Andreu Fontàs va pujar del filial, però a causa de la seva poca participació, el 2013 va ser cedit al Mallorca i un any més tard ha sigut venut al Celta. Aquell mateix any Milito va ser traspassat a l’Independiente d’Avellaneda. La temporada passada va arribar Song per ocupar la posició vacant tot i ser migcampista, i Marc Bartra i Marc Muniesa van pujar del filial. Aquest any el culebrot del central no ha sigut diferent dels anys anteriors i la junta directiva, tot i l’interès per alguns jugadors, no ha aconseguit incorporar a ningú. La primera opció per a Tito Vilanova era Thiago Silva, però el PSG el va renovar incrementant-li la fitxa i va convertir el fitxatge en impossible; amb l’arribada del Tata Martino també hi havia en la retina un central, però el desinterès de l’argentí va fer que les ofertes per Agger (Liverpool) i David Luiz (Chelsea) no fossin suficients per als respectius clubs. D’aquesta manera, un estiu més, el Barça s’ha quedat sense el central desitjat.

Piqué sembla l’únic indiscutible a l’onze titular, i per acompanyar-lo a l’eix de la defensa el Barça disposa de Puyol, Marc Bartra, Mascherano, Song i Adriano. El capità porta tota la vida al club i fa uns anys ningú li discutia la titularitat. Va sobrat d’experiència, però l’edat comença a passar-li factura en forma de lesions. Bartra és, conjuntament amb Piqué i Puyol, l’únic central pur de l’equip. La manca d’experiència, a causa de la joventut i de les poques oportunitats que li va donar Tito Vilanova l’any passat, pot passar-li factura. Tot i això, té qualitat suficient per tenir aquesta responsabilitat. L’argentí i el camerunès van ser fitxats per ocupar aquesta posició tot i ser migcampistes. El primer s’ha adaptat molt bé i genera confiança; el segon ha tingut pocs partits per demostrar el que val, però no sembla candidat a ocupar el lloc que falta. Adriano és l’últim invent de Tito Vilanova, que a causa de les múltiples baixes en defensa es va veure obligat a col·locar-lo en aquesta posició. No va decebre, però no és la millor opció per acompanyar Gerard Piqué.

Amb aquesta anàlisi es veu clara la necessitat d’incorporar un central, ja que Piqué necessita una parella amb garanties per intentar evitar les fugues defensives de la temporada passada. El català necessita una parella estable per defensar la porteria blaugrana i intentar reduir el nombre de gols encaixats en anys anteriors. La contractació d’un central hauria permès tenir jugadors disponibles tot i les lesions i sancions inoportunes i hauria aportat noves possibilitats tàctiques a l’equip. En canvi, probablement, s’hauria pagat un preu massa car i la seva adaptació hauria sigut ràpida i, potser per això, dolenta. Els joves del filial haurien vist que no es confiava en ells i potser haurien perdut les ganes de competir amb el Barça. Segurament, els haurien cedit o traspassat a altres clubs en els quals disposessin de més minuts. Contràriament, no haver-lo fitxat beneficia la part econòmica del club i dóna més minuts als que ho necessiten, com Bartra. D’aquesta manera, però, la feblesa defensiva es farà més evident i l’equip patirà en excés per mantenir la porteria a zero.

Personalment, crec que un cop més la directiva de Sandro Rosell no ha trobat al mercat el que la plantilla necessitava i ja comencen a ser massa els errors al mercat de fitxatges per un club com el Barça. A més de saber competir i aconseguir guanyar, s’ha d’aprendre a reforçar correctament l’equip per millorar-lo any rere any, i això, des que Rosell ha arribat, no ha passat. El president de l’entitat ha d’entendre que si no es fitxa, no es guanyarà, i per molts jugadors del filial que puguin ajudar l’equip en situacions límit s’ha d’invertir en fitxatges. Si no es fa, el cicle triomfal del Barça acabarà, i això, no ho vol ningú.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu

ARA VOLEN ORGANITZAR UNS JOCS OLÍMPICS?

L’any 2008 va començar una crisi econòmica que ha afectat tot el planeta. Espanya és un dels països que més ha patit (i està patint) econòmicament en els darrers anys, però tot i això, la Federació Olímpica Espanyola (FOE) ha presentat Madrid com a possible ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics en múltiples ocasions: l’any 2012, Londres es va emportar l’organització dels jocs per davant de París i Madrid; el 2016, Rio de Janeiro va aconseguir ser seu olímpica superant les candidatures de Madrid i Tòquio; i el 2020, si Madrid vol organitzar els Jocs Olímpics, haurà de superar Tòquio i Istanbul com a ciutats candidates. En el cas que no ho aconseguís, s’hi tornaria a presentar l’any 2024. Així es comprova que, tot i els problemes econòmics, sempre que ha tingut l’opció de presentar-s’hi, ho ha fet, deixant de banda la crisi i sense fer cas de les necessitats dels ciutadans. Roma, una possible seu dels Jocs Olímpics, va abandonar la cursa olímpica per problemes econòmics i crec que Madrid hauria d’haver seguit els seus passos.

Això també demostra que el govern espanyol, en lloc d’intentar evitar els desnonaments i reduir l’atur, prefereix invertir una gran quantitat de diners públics en l’organització dels Jocs Olímpics per intentar sortir de la crisi. Sembla que l’opció preferida dels alts dirigents és gastar-los en infraestructures esportives per als Jocs, en comptes de fer-ho en serveis públics, que actualment es veuen afectats per les retallades, per als ciutadans.

És cert que l’organització d’uns Jocs Olímpics aportarà una bona quantitat d’ingressos a la ciutat i al país, però fins que els beneficis arribin (d’aquí a 7 anys), les despeses seran molt notables i això afectarà negativament l’economia espanyola. En total, s’invertiran 1.650 milions d’euros en les viles olímpiques (dels atletes i de la premsa), l’anella olímpica, les seus de competició i els transports. Per fer front a aquestes despeses, i a d’altres de suplementàries, l’organització disposarà d’inversions privades del COI, dels patrocinadors, de la venda d’entrades, de les llicències i d’altres fonts, per a un total de 2.400 milions d’euros. De fet, la FOE ja s’ha gastat diners innecessàriament en els diversos processos i gestions que s’inclouen en la candidatura: 43.000 € en els vestits de la delegació a Buenos Aires, 900.000 € en la producció i traducció del dossier de la candidatura i 265.000 € en l’ambientació de les instal·lacions per a la presentació de la candidatura.

En qualsevol cas, el govern espanyol té suficients maldecaps per afegir una despesa suplementària a la llista. Hauria d’invertir els diners dels ciutadans en millores per al seu dia a dia, i en canvi, decideix emprar-los en projectes que només fan que generar més desconfiança cap als polítics que dirigeixen el país. Però bé, durant aquests anys de mandat del PP, s’ha comprovat la seva poca empatia envers els ciutadans i això els ha fet perdre tota la credibilitat. Hi havia millors opcions que l’organització d’uns Jocs Olímpics per sortir de la crisi, i pel que sembla el govern no les ha sabut trobar. Un cop més, s’han equivocat de camí.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

DIARIS DEL MATEIX PAÍS?

La premsa escrita, igual que els altres mitjans de comunicació, informa i explica les notícies depenent del seu públic. Els oients, els teleespectadors i els lectors són el més important, i per això, són informats en funció de les seves preferències. Tot i que un punt personal és necessari a l’hora de narrar els fets d’actualitat, a vegades aquesta subjectivitat supera els límits del periodisme.

No cal amagar que un diari editat a Madrid es farà més ressò dels equips madrilenys i, contràriament, un diari català ocuparà més pàgines parlant dels seus equips. No obstant això, una notícia d’actualitat ho és a tot arreu i cal destacar-la com la que més encara que sigui contrària als nostres interessos. Un altre factor a tenir en compte és que el futbol no és sempre el més important; hi ha altres esports que s’han de destacar quan l’actualitat ho reclami. Un esdeveniment important mereix el mateix respecte i importància que els campionats de futbol. L’actualitat ho és, indiferentment de la disciplina.

Un clar exemple d’aquesta subjectivitat el trobem en les portades de la premsa esportiva durant la temporada. És clar que durant la pretemporada els fitxatges tenen un pes important en l’actualitat i els diaris donen més rellevància a les incorporacions dels equips als quals són favorables. Durant el curs, però, els titulars diaris, contràriament al que realment passa, haurien de coincidir mínimament. Cal saber destriar la informació rellevant i necessària a la portada, i la que no és prou important per sortir a la primera pàgina però sí a l’interior. Les cròniques dels partits també exemplifiquen aquesta subjectivitat: la narració dels fets del matx i el grau d’aportació personal poden suposar una diferència evident entre dos diaris, fins al punt que semblin dos enfrontaments diferents.

Els periodistes han d’entendre que l’opinió pròpia està molt bé a les columnes, però que a l’hora d’explicar les notícies, la visió personal no és important i cal narrar els fets com si d’un espectador es tractés. El periodisme és una feina prou castigada perquè els que s'hi dediquen afegeixin matisos personals innecessaris a l’actualitat i provoquin la confusió del lector. Aquest desitja ser informat de les notícies des d’un punt de vista objectiu, i sembla que aquesta paraula comença a ser una desconeguda pels periodistes.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

TATA MARTINO, LA DECISIÓ ENCERTADA?

L’anunci de la recaiguda de Tito Vilanova, i la consegüent renúncia com a entrenador del Barça, va deixar en estat de xoc tot el món del futbol. Va ser una notícia que ningú s’esperava i que ningú volia sentir, i els barcelonistes, a més de preocupar-nos intensivament per la salut del de Bellcaire d’Empordà, també ens vam interessar per saber el futur entrenador de l’equip, un càrrec que, després de la marxa forçada de Vilanova, havia quedat orfe.

Gerardo Martino, més conegut com el Tata Martino, va ser l’elegit per substituir Vilanova i intentar continuar i mantenir el projecte iniciat per Guardiola l’any 2008. L’argentí no ha entrenat mai a Europa, però ha aconseguit bons resultats amb els equips que ha dirigit: el millor balanç en un Mundial (quarts de final) i un subcampionat en la Copa Amèrica 2011 és el seu llegat com a seleccionador del Paraguai; i 4 Tornejos d’Obertura, 2 de Clausura i 4 campionats absoluts al Paraguai i 1 torneig final a l’Argentina són els títols que ha conquerit amb els equips sud-americans que ha entrenat. El rendiment acreditat ha estat molt bo, però el futbol europeu és diferent i caldrà veure si serà capaç d’adaptar-s’hi. De moment, és clar que és una proposta arriscada confiar en un entrenador novell entrenant a Europa per mantenir un projecte iniciat.

 El Tata Martino és una persona amb les idees molt clares i això pot modificar excessivament, i sense que alguns ho desitgéssim, el model Barça i abandonar la filosofia dels últims anys. La personalitat de l’equip es podria veure alterada si el nou entrenador adopta noves tàctiques i estratègies que desmunten el pla iniciat per Guardiola. Entre altres variants, sembla que l’argentí es decantarà per la pressió individual en lloc de la pressió zonal en la defensa dels córners, estratègia desfavorable al Barça a causa de les condicions físiques dels jugadors. Ell va prometre que no modificaria en excés l’equip, i és important que intenti amagar els pocs defectes que té; la defensa a l’home és, contràriament, exposar el Barça a l’atac enemic.

És una evidència que, a finals de juliol i quan tots els equips ja han començat les respectives pretemporades, hi ha poques ofertes al mercat, però això no ha de servir d’excusa a l’hora d’escollir. Entre altres recursos, el Barça té una pedrera reconeguda mundialment que no només serveix per alimentar el primer equip de futurs talents, sinó que també pot aportar entrenadors en situacions límit. A més, l’arribada del tècnic argentí obligarà a deixar fora de la banqueta els preparadors físics i el que fins ara era el segon entrenador (Jordi Roura), que coneixen de primera mà les necessitats dels jugadors i que han treballat amb ells els últims anys.

Personalment, l’elecció de Martino com a substitut de Tito Vilanova no m’agrada, ja que crec que sembla més una solució d’urgència sense garantia d’èxit que un projecte de futur que asseguri el model. Amb això no vull assegurar el fracàs, ni molt menys, però hi havia altres opcions, i millors, com a relleu a la banqueta.

Diuen que no s’ha de jutjar un llibre per la portada, i per això, quan comenci la temporada i l’argentí hagi dirigit alguns partits, podrem fer un judici més precís de la seva arribada. De moment, però, les primeres valoracions es fan seguint els seus resultats anteriors, i més enllà dels títols que ha aconseguit, la seva nul·la experiència a Europa pot passar-li factura.

No tindré cap problema a reconèixer que m’he equivocat si, finalment, Martino assoleix títols i convenç com a entrenador. Empassar-me les paraules serà símptoma que el Barça ha triomfat, i això és el més important.

Etiquetes: Barça - Futbol