UNA LLIGA CATALANA?

Catalunya està immersa en un procés polític i social sense precedents. L’esclat del crit d’independència al carrer ha fet créixer l’anhel de llibertat dels ciutadans i el poble reclama amb convicció un estat propi. Les confrontacions verbals entre les dues posicions, els favorables i els contraris, són presents en el dia a dia i obren la porta a múltiples especulacions, debats i tertúlies al voltant de l’escenari que es presentaria en una Catalunya independent. Un dels dubtes que afecta els aficionats a l’esport és saber quina lliga jugarien els equips catalans i si aquests es veurien expulsats de les competicions nacionals que disputen actualment. Davant d’aquesta pregunta, existeixen dues resolucions que varien depenent dels interessos propis de cadascú: d’una banda, s’assegura que la lliga espanyola no acolliria els equips catalans i que aquests haurien de fundar un campionat propi amb menys competitivitat; de l’altra, es defensa que no hi hauria problemes en seguir jugant com fins ara, ja que les fronteres federatives ho podrien permetre.
Veient aquesta disconformitat d’opinions i prediccions, i amb la mirada posada en la diada del pròxim dijous, és un bon moment per avaluar, de veritat, quin seria el context esportiu en una Catalunya independent. A través de tres arguments contrastats i rigorosos, intentaré demostrar legalment, esportivament i políticament que els equips catalans seguirien disputant, sense problema, la lliga que juguen actualment i que les noves fronteres estatals entre Catalunya i Espanya no ho podrien impedir.

En primer lloc, si les lligues espanyoles rebutgessin els equips catalans, perdrien molta qualitat. L’alt nivell esportiu català és evident i els clubs d’aquí mouen moltes de les competicions espanyoles actuals. Les federacions necessiten garantir l’espectacle i, prescindint dels equips de casa nostra, els tornejos nacionals perdrien interès. Fixant-nos en exemples concrets, en futbol, el Barça és, juntament amb el Madrid, el gran protagonista de la competició, genera grans quantitats d’ingressos i és un reclam per al públic estranger; suposa un motor econòmic i esportiu que la LFP no deixaria perdre. El club blaugrana, a més, ha assegurat que seguiria disputant la lliga espanyola en una Catalunya independent. Si això fos inviable, però, les altres federacions europees estarien encantades d’incorporar-lo en les seves lligues. En bàsquet, la situació és semblant i la lliga ACB no permetria que el vigent campió abandonés la competició. Els altres equips catalans, que tenen menys rellevància i prestigi, estarien arrossegats per la potència del Barça.
Dos casos comparables són els del futbol sala i l’handbol: en el primer, dos dels quatre millors equips de l’estat són catalans (el Barça i el Marfil Santa Coloma) i, en el segon, dos dels tres primers de la lliga Asobal la temporada passada van ser de casa nostra (el Barça i el Granollers). Aquests clubs asseguren competitivitat i es disputen, aferrissadament, les primeres places. Per acabar, cal citar el waterpolo, on el CN Sabadell és el millor equip d’Europa, el més prestigiós i el que posseeix la plantilla més completa. La lliga espanyola no consentiria que el club més important del moment marxés i la competició perdés, d’aquesta manera, molt del seu atractiu.

Un cas a part el trobem en l’OK Lliga, d’hoquei sobre patins, on, dels setze clubs participants, tretze són catalans. En aquest cas, si s’expulsessin els equips de casa nostra, la lliga espanyola s’hauria de reomplir amb conjunts de la segona i la tercera divisió, que li farien perdre prestigi, seguiment i rellevància. La lliga catalana, a més, seria infinitament més interessant, en disposar dels clubs més respectats del continent.
Només cal afegir que la temporada passada els clubs catalans van conquerir 32 de les 68 competicions estatals que es van disputar en totes les categories (un 47%), i van demostrar, indiscutiblement, el seu poder competitiu. A les federacions esportives espanyoles, doncs, no els sortiria a compte prescindir dels seus principals al·licients i provocar, així, una reducció del nivell en les seves lligues. No deixarien escapar clubs tan talentosos com aquests tan sols per rebutjar la seva identitat nacional.
D’altra banda, les federacions són entitats privades i poden actuar més enllà de les fronteres estatals. Malgrat que les associacions esportives s’hi basen, aquestes no han de ser inamovibles i es podria aconseguir un pacte per fer-ho possible. Perquè els clubs catalans seguissin admesos en les lligues actuals caldria un “acord interestatal”, que per signar-lo només s’hauria de modificar la Ley del Deporte i ampliar els límits de les federacions, tal com es va fer fa un temps per incloure-hi equips d’Andorra.

Per acabar, si fem una mirada arreu del continent, trobem exemples com el de Catalunya que demostren la naturalitat que suposaria fer un procés com aquest. A part del cas d’Andorra, que participa en la lliga espanyola, existeixen dues federacions més que han inclòs en les seves competicions domèstiques equips de fora del país: l’AS Mònaco, l’equip del Principat, sempre ha jugat la lliga francesa, i el FC Vaduz, l’únic equip professional de Liechtenstein, disputa, des de la seva fundació, la lliga suïssa. Què hi hauria d’estrany, doncs, en el fet que el Barça, per exemple, participés en la lliga espanyola, la competició que ha protagonitzat en 83 edicions?
Analitzant amb certesa aquestes dades concloents, sembla evident que no hi hauria problema perquè els clubs catalans seguissin jugant les lligues que disputen en l’actualitat. Els inconvenients esportius i econòmics que patirien les federacions en rebutjar els equips de casa nostra serien suficients per frenar la idea d’expulsar-los i allunyar-se de tot allò que estigués relacionat amb Catalunya. Actualment, l’esport gira entorn de l’economia, i prescindir dels clubs més importants del continent, que són catalans, suposaria una reducció important de diners. Això no interessa.

De moment, expectants al 9 de novembre, no hem de deixar que es barregi esport i política, passió i obligació, ni que el discurs de la por aplicat a l’esport atemoreixi, sense motiu, la gent il·lusa. Creieu-me, el problema d’aconseguir la independència en l’àmbit de l’esport serà inexistent; que no us enganyin, que no us expliquin el que no és veritat: les dades existeixen i, com que diuen el que ells no volen sentir, les manipulen sense pensar que l’evidència és superior a la paraula d’algú poc informat.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

L'OPORTUNITAT D'OR?

Ahir es va donar el tret de sortida al Mundial de Bàsquet, que es disputa a Espanya. La selecció espanyola, l’amfitriona, quatre anys després de caure inesperadament eliminada a quarts de final en el Mundial de Turquia, té l’oportunitat, ara, de refer-se d’aquell trist incident i conquerir, a casa, la seva segona corona. De cara a aquesta cita, que es presenta apassionant, els factors que envolten la disputa del títol són absolutament favorables al combinat dirigit per Orenga i fan pensar que aquesta és una ocasió immillorable per aconseguir la medalla d’or. Davant d’aquesta opció hi ha quatre fronts que injecten optimisme i que posicionen la selecció espanyola com la màxima aspirant al campionat.

En primer lloc, el fet de jugar a casa és crucial. Sentir la complicitat del públic i veure a les grades una majoria favorable és un factor psicològic determinant. L’escalfor de la teva gent et dóna confiança, seguretat i entusiasme, t’impulsa a seguir lluitant i t’incrementa, quan ho necessites, la moral i la motivació. Sense anar més lluny, la selecció turca va aconseguir la medalla de plata al mundial passat, jugat a Turquia, en la seva tercera participació en una copa del món. Cal tenir en compte, però, que històricament, en les cinc competicions de bàsquet que ha organitzat Espanya (tres eurobàsquets, un mundial i uns jocs olímpics), la selecció no ha tingut un paper destacat i només ha aconseguit dues plates europees. En aquesta ocasió, el conjunt liderat per Orenga podrà reivindicar-se en terres peninsulars i certificar un bon paper davant els seus aficionats.

En segon lloc, les múltiples baixes que pateixen els Estats Units. El màxim rival de la selecció espanyola sempre ha sigut el combinat nord-americà, liderat pels millors jugadors de la NBA i les millors estrelles del planeta. Enguany, moltes de les figures americanes han decidit renunciar a participar en el Mundial a causa de diferents motius --lesions i necessitat de descansar, primordialment-- i això, evidentment, disminueix la qualitat de la plantilla. Els noms més cèlebres que es perdran aquest esdeveniment són Paul George, Blake Griffin, Carmelo Anthony, Chris Paul, Kobe Bryant (MVP de la NBA un cop), Kevin Durant (MVP de la NBA i d’un mundial un cop) i LeBron James (quatre cops MVP de la NBA). Tot i aquestes absències de pes, l’equip segueix sent competitiu i mostrarà un nivell molt elevat enfront de qualsevol selecció. És indubtable, però, que un afebliment de l’altre candidat és molt favorable per a les aspiracions d’Espanya.

En tercer lloc, la qualitat indiscutible dels jugadors espanyols. Juan Orenga, el seleccionador nacional, ha confeccionat un equip replet de cracs, format per sis jugadors de la NBA i sis finalistes de la lliga ACB, i entre els quals hi ha set dels integrants de la plantilla que va ser campiona del món ara fa vuit anys al Japó. Només cal fer un repàs dels jugadors convocats, recordar el seu palmarès i comprovar les seves qualitats físiques i tàctiques per adonar-se de la seva magnitud. Les facultats individuals són evidents i només caldrà que, un cop més, els jugadors combinin el seu talent. Per a aquesta generació irrepetible, la dels vuitanta, el Mundial podria suposar el comiat col·lectiu; els més veterans, que es van mostrar al món en el mundial júnior de l’any 1999, fa més d’una dècada que serveixen la selecció i la seva edat convida a una retirada nacional que no tardarà. Aquests jugadors, incomparables, tindran l’oportunitat de dir adéu als seguidors mostrant-los la seva millor versió.

Finalment, l’optimisme i l’esperança amb què Espanya afronta aquest compromís. Tots els aspectes exposats anteriorment obren la porta a pensar que les possibilitats que té la selecció espanyola d’aconseguir el títol són irrenunciables, que les circumstàncies favorables s’han agrupat i que Espanya parteix com la màxima favorita. La moral positiva que es transmet, la determinació d’aconseguir el títol i l’ambició sense límits són presents en la concentració espanyola i garantiran lluita fins al final. Des de la Federació es creu que enguany posseeixen el millor equip del món i des de la plantilla es dóna el missatge que els Estats Units són vencibles. Amb aquesta mentalitat, les fronteres competitives es dilueixen.

Veient aquesta anàlisi dels factors favorables que té la selecció espanyola de cara al mundial que acaba de començar, sembla evident que la participació en la final està assegurada. Però no ens precipitem. El primer objectiu del conjunt d’Orenga és superar amb tranquil·litat i seguretat una fase de grups complicada i exigent i assegurar-se aparellaments assequibles a les eliminatòries. A la llunyania, la meta que espera a l’horitzó és assolir la final d’un mundial per segon cop a la història i el repte, acabar una vegada per totes amb la supremacia dels Estats Units. Per fer-ho, només caldrà treballar, dedicar-hi esforç i creure-hi; en ocasions anteriors, la selecció espanyola ho ha tingut a tocar, però el talent individual ha decantat la balança. No tinc cap dubte, però, que amb un equip “confeccionat per derrotar els Estats Units”, si tot es fa com cal i la sobreexcitació no perjudica un conjunt prou madur mentalment, les opcions de medalla seran totals.

El Mundial: el somni d’un país, el desig que persegueixen uns jugadors i la realitat que els seguidors anhelen que esdevingui palpable d’aquí a quinze dies, el 14 de setembre, quan Joan Carles Navarro aixequi davant una afició embogida el segon títol mundial de la història d’Espanya.

Etiquetes: Altres esports

FINS ON ARRIBARÀ L'ESPORT CATALÀ?

Catalunya sempre ha sigut una regió amb molta tradició esportiva. Aquest costum, traduït a la competició, significa una collita inabastable de victòries, triomfs i títols, que col·loquen els equips catalans al lloc més alt de l’esport mundial. Després d’aconseguir uns resultats extraordinaris la campanya passada, ara arriben nous desafiaments que hauran d’intentar superar per seguir dominant el panorama esportiu mundial. Per enfocar aquest començament de temporada il·lusionant és necessari fer un repàs del paper dels equips l’any passat i valorar quines seran les seves ambicions en aquesta temporada que tot just s’inicia. Avaluar l’esport català al complet seria una tasca complicada i extensa i, per això, em centraré en cinc fronts, cinc esports, que em generen simpatia i que estaran encapçalats pel seu equip més representatiu. Deixaré de banda el Barça, un club que agrupa totes aquestes disciplines i que, temporada rere temporada, lluita per ser entre els millors; avui abandonem els colors blaugrana i ens centrem en clubs petits que no tenen el reconeixement i el ressò que es mereixen.

El CN Sabadell viu al cim del waterpolo femení des del 2011. En els darrers anys està regnant a Espanya, on ha guanyat sis de les últimes set lligues, les set darreres edicions de la Copa de la Reina i cinc supercopes d’Espanya (totes les que s’han disputat). Recentment, ha ampliat les seves fronteres arreu del continent i ha conquerit Europa: ha guanyat tres copes d’Europa (2011, 2013 i 2014) --el primer equip espanyol a vèncer en aquesta competició-- i la Supercopa d’Europa el 2013. La temporada passada, sense anar més lluny, la va tancar amb un ple de triomfs, en conquerir els cinc títols que va disputar. A més, les seves jugadores van ser les figures individuals del continent i són la base dels darrers èxits de la selecció espanyola femenina, que s’ha convertit en el millor conjunt del món.
Després de guanyar-ho tot, doncs, l’equip dirigit per Nani Guiu intentarà repetir les corones aconseguides l’any passat i mantenir-se al cel del waterpolo femení. No tinc cap dubte que aquest és un equip solvent, competitiu, fiable i segur, que encara té futur al davant i que ens ha de regalar molts triomfs més.

En hoquei patins, el Club d’Esports Vendrell ha sigut l’equip revelació en els darrers anys i s’ha posicionat com un referent estatal i, fins i tot, continental. El seu cicle gloriós va començar el 2013, any en què va conquerir la Copa --després de marcar dos gols en el darrer minut, forçar la pròrroga i marcar el gol d’or-- i es va proclamar campió de la Copa CERS (la segona competició continental) en la primera final que va disputar, també a la pròrroga i amb un gol d’or. El 2014, empès per la motivació d’una temporada prometedora, va tornar a guanyar la Copa del Rei, en aquesta ocasió derrotant el Barça a la final per 6-3. La gran gesta de l’equip va ser arribar a la final four de la Lliga Europea i esdevenir un dels quatre millors conjunts d’Europa. Malauradament, però, va caure a les semifinals davant el Porto.
De cara a aquesta campanya, intentarà seguir creixent i fent història; somia guanyar la Lliga Europea i busca, com a objectius palpables, una plaça per a aquesta competició la temporada vinent i guanyar la Copa del Rei. Les metes que es col·loca es basen en el desig i el somni que mou l’entusiasme i la passió d’un club empès per l’energia dels aficionats i el compromís dels jugadors.

El Fraikin Granollers, el segon equip més important d’handbol a Catalunya, va mostrar un nivell competitiu molt elevat la temporada passada. A la Lliga, va aconseguir la tercera plaça, una posició que no assolia des del 1993, quan va acabar segon. A la Copa Asobal i a la Copa del Rei, d’altra banda, va arribar a la final, però en les dues ocasions va perdre davant el Barça. A més, el Palau d’Esports va vibrar amb les actuacions de l’equip i va mostrar una gran connexió amb la plantilla. La base que ha fet gran aquest equip ha sigut la mescla entre joventut i experiència i la confiança dipositada en els jugadors de casa.
Aquesta temporada intentarà repetir els bons resultats acreditats i, com a recompensa a la feina feta, disputarà, per primera vegada, la Supercopa d’Espanya. Després de la desaparició de l’Atlètic de Madrid, buscarà seguir progressant i estenent els seus límits per intentar classificar-se per a la Copa d’Europa, una fita que l’any passat va tenir a tocar.

En futbol sala, el Marfil Santa Coloma en les darreres temporades ha mantingut una progressió ascendent que li ha permès créixer i millorar. Va pujar a la màxima categoria el 2008, després de lluitar durant tres anys en els play-off d’ascens, i va protagonitzar tres temporades inicials dubitatives. L’any passat, però, va madurar i va signar la millor campanya de la seva història; va acabar en quarta posició a la fase regular de la Lliga Nacional, per darrere dels tres grans (Pozo Múrcia, Inter Movistar i Barça Alusport) i primer de “l’altra lliga”, i va ser capaç d’arribar a les semifinals del play-off pel títol; tota una proesa. A més, va participar en la Copa d’Espanya, a Logronyo, una competició que agrupa els millors clubs estatals. Va culminar, en definitiva, una temporada irrepetible. Cal afegir que el 2012, contra tot pronòstic, va guanyar la Copa Catalunya davant el Barça (campió d’Espanya i d’Europa) després de remuntar dos gols en dos minuts.
L’equip afronta l’inici de la temporada amb noves energies i intentarà repetir, i millorar, les actuacions de l’any passat. Els objectius de la plantilla són classificar-se un altre cop per als play-off pel títol de Lliga i guanyar la Copa Catalunya. Estic segur que, amb esforç, constància i dedicació, aquest equip aconseguirà els reptes que es proposi, i encara que s’hagi d’enfrontar als millors d’Europa, tindrà l’oportunitat de destacar en el futbol sala espanyol.

El Llagostera, en futbol, inicia la temporada més important de la seva història; per primer cop, jugarà a segona divisió. L’any passat, es va proclamar campió del grup 3 de la Segona Divisió B i va disputar les eliminatòries d’ascens. En la primera va tenir davant el Racing de Santander, però va caure als últims minuts i es va veure obligat a incorporar-se a la repesca i a competir amb la resta d’equips classificats. Primer va superar l’Avilés en una èpica remuntada al Nou Estadi de Palamós en capgirar un 2-0, i després va derrotar el Gimnàstic de Tarragona, per 3-1 a la pròrroga, i va certificar l’ascens a segona divisió. D’aquesta manera, l’equip ha viscut sis ascensos en nou anys, i ha passat de militar a segona regional la temporada 2004-2005 a jugar a la categoria de plata del futbol espanyol enguany.
Ara, té l’objectiu d’aconseguir la permanència a segona divisió, una tasca complicada per a un equip acabat d’ascendir, amb gens d’experiència, i en una categoria molt competitiva. Malgrat això, tinc plena confiança en aquest conjunt, que seguirà lluitant per fer-se un lloc en el futbol espanyol i demostrar que per complir els somnis només cal proposar-s’ho.
Aquesta radiografia dels resultats dels equips catalans la temporada passada i de les seves pretensions i objectius de cara a la campanya que es presenta serveix per adonar-se de la dimensió, rellevància i grandària que tenen en l’esport actual. I és que no només un club puntual domina en la seva disciplina, sinó que un conjunt d’equips, empesos per la mateixa il·lusió, créixer, han aconseguit elevar-se fins a convertir-se en la referència. Cadascun d’ells dins de les seves possibilitats, amb les seves armes, ha lluitat per engrandir la seva figura i, col·locant-se metes elevades però assolibles, ha arribat a convertir l’esport català, el conreat aquí, a casa nostra, en l’enveja d’arreu del món.
Aquests clubs, doncs, mereixen una justa lloança que reconegui el seu esforç i la seva feina, que han sigut la base d’una progressió ascendent que esperem que no freni. Cada cap de setmana, atents a la ràdio o a la televisió, tindrem l’oportunitat de gaudir amb els millors equips del nostre país i, malgrat no ser-ne fidels seguidors, els animarem, els acompanyarem i somiarem amb ells. De fet, són l’essència que ha fet que molta gent, jo el primer, segueixi i s’apassioni per esports que, fa temps, no els generaven interès. A més, el seu pas per les diferents competicions internacionals deixa una empremta persistent per allà on passen i exemplifiquen la competitivitat de Catalunya arreu del món.
Per aquest motiu, encarem aquesta temporada amb més il·lusió i pressió que mai. D’una banda, esperançats de viure, un any més, enmig de resultats positius i de seguir conquerint títols. D’altra banda, observats sota l’atenta mirada de l’exigent públic que reclamarà un elevat nivell, que els equips hauran de mostrar. D’aquesta manera, els equips catalans, cada cop més, abandonen la condició de “modestos clubs de casa nostra” per convertir-se “en grans equips continentals”, i això, per als aficionats catalans, és un privilegi.

Etiquetes: Futbol - Altres esports

III. EL FUTBOL COM A EXCUSA?

El futbol desprèn una gran quantitat d’emocions i sentiments, se’l defineix com quelcom més que un simple esport i la seva rellevància dins la vida dels seguidors és molt elevada. Això és inqüestionable. Malgrat tot, el que transmet aquest esport, que és molt, no ens ha de fer oblidar el que de veritat importa, allò per què vivim, per què existim i per què treballem: el nostre dia a dia. I és que, cada cop més, les actuacions futbolístiques estan deixant en un segon terme els problemes, i els triomfs, de la nostra vida quotidiana i estan diluint la frontera entre futbol i realitat. Aquesta dissolució és extensible en dues situacions.
En primer lloc, la felicitat del futbol portada a la vida quotidiana. És inevitable que un seguit de resultats futbolístics favorables, de triomfs al terreny de joc, portin alegria als aficionats. Aquesta és, de fet, la base del futbol; tenir un compromís amb el teu equip que es basi a lamentar les derrotes però gaudir amb les victòries. No és reprovable, en cap cas, doncs, que la felicitat procedent de l’esport ens estimuli en el nostre dia a dia. Tot el contrari. Aquesta no és negativa ni ha de ser evitada, ja que quan necessitem una escletxa de benestar el seu origen és el que menys importa; amb el car que és estar content en els temps que corren, hem d’aprofitar-ho.

Ara bé, i aquí és on hem de prestar atenció, quan l’alegria que radia el futbol és tan elevada que ens fa oblidar i obviar els problemes que tenim i ens insonoritza davant de les dificultats que patim dia rere dia, aquesta és absolutament perjudicial. El que ens transmet el futbol ha de ser un complement, una extensió, dels nostres estats d’ànim. Ser feliços amb la consecució d’un títol de Lliga, per exemple, no ha de fer ometre que hem perdut la feina, ens retallen el sou o no hem obtingut la beca que desitjàvem. Això s’ha de tenir molt clar, ja que, si no se sap gestionar els sentiments entre futbol i realitat, al final, ni gaudim suficient amb el que ens agrada, ni som responsables en les tasques que reclamen un alt grau de compromís. Així, doncs, hem de ser conscients, en tot moment, del que ens manca i del que necessitem primordialment i no deixar que el futbol ens ho faci oblidar.
En segon lloc, no s’ha de consentir que la tristesa d’haver perdut al futbol inundi, sense motiu, la nostra vida. Haver deixat escapar un títol o haver descendit de categoria té un significat, sí, molt negatiu pels fans de l’equip que ho pateix, però després d’haver plorat i lamentat la pèrdua comprensiblement, no hem de deixar que aquest sentiment ens freni les il·lusions, les ganes i les esperances del món que ens envolta. És a dir, a la vida, si ens sorgeixen noves oportunitats, si obtenim els desitjos que buscàvem, hem de ser madurs per deixar de banda la tristesa del futbol i gaudir del nostre dia a dia en estat pur, de l’essència de la nostra existència.

Tornant al valor del futbol a la vida real, es fa evident que aquest esport no s’ha de convertir en el circ de la societat actual. Per tenir clars aquests aspectes, cal fer una reflexió social de molt pes. I és que és essencial saber ordenar les prioritats i entendre que el futbol és un esport molt gran, però que la vida és molt més que un joc. A vegades, els governs juguen amb els sentiments del poble i, aprofitant els èxits futbolístics d’un equip, tenen els habitants entretinguts mentre les retallades, la corrupció o l’atur continuen presents. Els ciutadans, d’aquesta manera, aparquen les reivindicacions justificades per una injustícia evident i reemplacen la lluita pel futur dels seus fills per una estona de futbol agradable. Això és intolerable. Per evitar-ho, hem d’aprendre a gaudir del futbol al terreny de joc --i a exhibir els nostres colors pel carrer, si volem--, però també a aparcar les vibracions positives que ens transmet el futbol i centrar-nos a solucionar els problemes que assolen la nostra societat.
Si això no varia, el canvi que necessitem no arribarà i els aficionats al futbol seguirem distants a la realitat. Mentre estem immersos en la bogeria de l’esport i seguim amb passió i entusiasme el joc, 184 persones perden la casa cada dia; mentre un gol del nostre equip ens suposa l’alegria màxima, a pocs metres d’on ens entusiasmem hi ha famílies que no tenen prou diners per alimentar els seus fills. Ara bé, això no importa, l’important és que el nostre equip hagi guanyat la Lliga. No, aquest no és el camí.
I cal recordar que lluitar pels nostres drets, vibrar amb el futbol, defensar unes reivindicacions i animar l’equip no són conceptes antagònics; si se saben administrar, són compatibles. Però si des de dalt, els que diuen que ens governen, aquells que simbolitzen els líders, utilitzen irresponsablement la nostra passió per fer-nos mal, hem de ser nosaltres els propietaris de les nostres emocions i tenir la maduresa suficient per rebutjar actituds que només dificulten una lluita que és independent de qualsevol esport. Si ells ho entenen, podrem progressar; si no, ens quedarem estancats en l’eterna mentida que l’alegria del futbol és la cortina que amaga la injustícia, les mancances i les deficiències reals.

Etiquetes: Futbol

II. QUÈ ÉS, REALMENT, EL FUTBOL?

Descobrir, entendre i explicar quina és l’essència del Futbol, quin és l’element que el converteix en un esport tan admirat, no és una tasca fàcil. Una activitat que reuneix un nombre tan il·limitat de condicions, característiques i estats, que abraça tantes possibilitats, mitjans i facultats, i que té en el sentiment el seu tret principal, és difícil de ser analitzada. A vegades, la subjectivitat més sincera pot ser capaç de deduir i definir les característiques d’aquest esport, però sovint, immersos en estats d’èxtasi justificats per actuacions estel·lars que ens deixen sense paraules, la riquesa de la llengua no és suficient per donar cabuda a tot el que caldria dir per descriure el Futbol en totes les seves dimensions. Aquest esport és tan gran, tan extraordinari, que és impossible aconseguir comprendre’l en la seva totalitat.

Si l’analitzem superficialment, comprovarem que, com és sabut per tothom, el Futbol són gols, passades, controls i faltes; són defenses, atacants, migcampistes, porters i entrenadors; són estadis, porteries, pilotes, botes i banderes. Més enllà de la simple radiografia literal, però, es pot examinar aquest esport des d’una visió més extensa, que recull un nombre inexorable de simbolismes, significats i conceptes. El Futbol és una passió, un sentiment, un estat d’ànim; és l’oportunitat de compartir uns moments de companyia, de gaudir amb els amics, de vibrar, de patir i d’emocionar-se; és la il·lusió de molta gent, el fracàs d’alguns i el triomf dels altres; és animar, cridar, protestar, celebrar i embogir; és, en definitiva, més que un esport.
I ho és perquè desferma passions, il·lumina els dies foscos, porta alegria arreu, ensenya, educa, ens descobreix noves experiències i sensacions, genera simpatia i, per sobre de tot, és capaç d’unir el món. A més, duu a terme una tasca pedagògica de molta rellevància, en transmetre lliçons essencials: ens ensenya a perseguir els somnis fins a aconseguir-los; a confiar en les nostres possibilitats fins al final i a no donar res per perdut; a respectar, a estimar i a saber valorar a tothom per igual; a gaudir de la vida, a sentir cada moment com si fos l’últim i a saber veure el costat positiu del que ens passa. Ens ensenya a ser persones.
I és per això que sé una cosa segura: mai morirà. No moriran les seves ensenyances vitals, el deliri omnipresent que radia, la felicitat de què inunda el planeta; no moriran els gols, les assistències, els crits i l’eufòria; no morirà un esport, una alegria, un sentiment, que, per molta gent, representa més del que podem imaginar.
Aquest concepte, el que el futbol agrupa i el que ens proporciona als que el sentim intensament, no pot ser desprestigiat per l’ombra allargada dels diners que planeja per sobre l’esport o per la paraula de la gent desacreditada que intenta minimitzar-ne el significat. Qui diu que és “un simple esport, un joc de 22 persones corrent darrere una pilota”, o aquells que pensen que és un negoci global, no consideren l'esport al complet. Els que realment l’hem viscut en estat pur, l’hem gaudit, l’hem sentit, coneixem fins on arriba la seva magnitud i podem afirmar quina és la seva transcendència; només des del cor s’és capaç d’entendre tota la seva grandesa. Tan sols necessitem escoltar els crits de goig que, sovint, inunden l’ambient, empatitzar amb els sentiments de satisfacció de la gent aficionada i entendre el gaudi generalitzat que originen els gols, per poder arribar a ser conscients de les seves dimensions reals.
Veient aquesta anàlisi del Futbol, feta des de les emocions que el Futbol transmet als seus seguidors més lleials, es fa evident la necessitat d’unes paraules que facin palès el que els aficionats incondicionals entenem per Futbol i que siguin un mirall del que ens ofereix, el que ens regala i el que ens fa viure; quelcom irrepetible.

I és que el Futbol, com hem pogut constatar, regala instants de felicitat indescriptibles, ens descobreix nous horitzons i ens dóna ensenyances d’un gran valor moral. D’aquesta manera, amics, demostra dia rere dia, partit rere partit, que un esport pot arribar a representar una autèntica passió; un amor verdader que només els seguidors de veritat, els fidels amants, saben desxifrar. El que molta gent veu com un estúpid joc, una absurda activitat, esdevé, per als seus fans, tot el que ells volen imaginar. Cal saber escoltar el cor, comprendre el que ens expliquen els sentits, per poder descobrir que el Futbol no és res més que l’alegria, l’entusiasme, el deliri i els somnis dels seus aficionats, que, astorats, vibren amb el que, per a ells, simbolitza la vida. El Futbol és, senzillament, el que els seus seguidors volen, necessiten i desitgen que sigui.

Etiquetes: Futbol