UNA ALTRA ATURADA?

Ja hi tornem a ser, i ja són tres vegades aquesta temporada. Un cop més la dinàmica dels clubs de futbol s’ha vist interrompuda pels compromisos internacionals, que trenquen, negativament, l’evolució i l’aprenentatge de les plantilles. Aquest cap de setmana es disputen, arreu del món, diferents i variats partits entre seleccions, que allunyaran els jugadors de la mentalitat competitiva del dia a dia, els distanciaran dels processos tàctics interns del club i, evidentment, els desgastaran físicament. L’actual format respecte a les seleccions, doncs, sembla que no és el més encertat i és necessari buscar solucions que el remeïn i contrarestin els problemes evidents que fa temps que presenta.

Principalment, cal valorar els inconvenients que envolten els compromisos de seleccions. El principal handicap que mostren és la càrrega inevitable i, alhora, innecessària de minuts a les cames dels jugadors i la sobreexplotació de la seva capacitat física. Si ens aturem al mig de la temporada, seria més productiu parar-ho tot i oferir als jugadors un descans que necessiten. Les grans distàncies que recorren, viatges transatlàntics, per exemple, o el possible jet lag que poden acumular també hi influeixen i augmenten la sensació de cansament, realment molt perjudicial per al seu rendiment. A més, es veuen compromesos a patir problemes físics i, amb freqüència, els clubs, després d’aquestes aturades, noten l’anomenat virus FIFA.
Però no només la possibilitat de patir lesions o el deteriorament físic que tenen els futbolistes afecten negativament, sinó que esquinçar les competicions domèstiques per jugar dos insignificants enfrontaments no és rendible. Aquesta temporada, hem aturat el transcurs dels campionats tres vegades i, en cada una de les pauses s’han disputat dos únics partits. No seria més útil agrupar-los? No, d'aquesta manera es reduirien els ingressos i això no interessa. Doncs bé, amb aquesta mentalitat, s’han jugat amistosos absolutament innecessaris. Em podeu explicar quina utilitat té un partit sense cap estímul competitiu que només entorpeix, encara més, dins del calendari futbolístic? No tenim ja suficients compromisos de club per afegir enfrontaments totalment absurds?

Ja és ben sabut que les exigències del calendari reclamen als jugadors el millor estat físic, però no cal afegir més partits que l'únic que fan és molestar i entorpir el transcurs de la competició. Molesten els jugadors que han de creuar l’Atlàntic per disputar un simple bolo, molesten els entrenadors que no poden entrenar amb tota la plantilla i molesten, com no pot ser d’una altra manera, els aficionats, que es resignen a viure un cap de setmana sense vibrar amb el seu equip.
I davant d'aquesta reflexió sembla incoherent que les federacions no hagin pres mesures, no només per les crítiques puntuals i insensates d’un escriptor boig, sinó pressionades per les protestes que, cada vegada que hi ha partits internacionals, formulen els entrenadors. Però ningú els escolta. L’important és fer cas al mercat. I és que la injustificada, innecessària i espero que en un futur omesa influència dels diners al futbol ataca de nou. Sempre estem amb el mateix. I així ens va.
Potser aquest sentiment de rebuig està vinculat amb el fet que jo, personalment, no tinc una selecció que em representi i, per aquest motiu, els enfrontaments de seleccions em resulten estèrils; potser si Catalunya competís oficialment, els veuria d’una altra manera. El que és evident, però, i no depèn de cap patriotisme és el desgast físic que pateixen els jugadors, la possibilitat de lesionar-se a què estan exposats i el poc descans de què poden gaudir.

Així, doncs, cal una reforma urgent de la situació dels compromisos internacionals per evitar els problemes a què s’arrisquen els jugadors. Una bona proposta seria agrupar els partits de seleccions en un període concret per tal de no entorpir el dia a dia dels clubs. Una opció seria establir dues setmanes en haver acabat la temporada, al juny, que servissin com a classificació per a futurs tornejos i que suposessin, igual que hi ha anys amb Mundial, la celebració de la festa del futbol internacional. Els amistosos, evidentment i sense discussió, quedarien suprimits. Això potser va, en certa mesura, en contra de la competitivitat individual que s’exigeix en el format actual; en aquest, els jugadors són seleccionats en cada ocasió i l’entrenador nacional escull els més ben preparats, que “lluiten” entre ells per guanyar-se una plaça.

Però, bé, el mitjà, la forma d’aconseguir una millora, no és el més important, sinó que el que s’ha de canviar és el mètode. No podem permetre que, temporada rere temporada, aturada rere aturada, els clubs es ressentin de la participació nacional dels seus jugadors. Accepto i respecto absolutament la il·lusió que tenen els futbolistes de defensar el seu país davant el món, però aquesta idea ha de ser compatible amb la competició en l'àmbit de club, que és, en definitiva, per la qual seguim el futbol. Necessitem un canvi urgent; si no, el patriotisme seguirà ferint irremeiablement l’espectacle futbolístic que ens apassiona.

Etiquetes: Futbol

QUINA ÉS L’ESSÈNCIA DEL ‘RUNNING’?

El running és un dels esports més de moda del moment; només cal passejar prop d’un parc o anar a fer una excursió per la muntanya per copsar el seguiment que té entre la població i comprovar la gran diversitat d’esportistes que s’hi han aficionat. En els darrers anys, aquest hàbit s’ha estès a una velocitat descontrolada, i molta gent, estimulada per un seguit de factors i característiques que el converteixen en un esport molt accessible, s’hi ha apuntat. Davant d’aquesta tendència, cal analitzar quines són les circumstàncies que hi influeixen i valorar les emocions i sensacions que transmeten aquells que ja han comprovat l’esperit del running.
Per definir i entendre els components que genera en aquest esport tanta popularitat, cal centrar-se, bàsicament, en la facilitat que hi ha a l’hora de practicar-lo. En primer lloc, no requereix tenir màquines, material o equipament especialitzat, sinó que un calçat i una vestimenta còmoda són suficients per recórrer alguns quilòmetres. En segon lloc, ofereix la possibilitat d’exercir-lo en qualsevol espai, moment o ambient: altres esports, com el futbol o el bàsquet, necessiten tot un seguit de condicions per dur-los a terme; el running, en canvi, en té prou amb un espai per on poder passar. Si és possible, a més, s’agreix un lloc allunyat de la contaminació atmosfèrica i de l’estrès general de la ciutat. En tercer lloc, està a l’abast de tots els públics; és un esport molt obert i practicable per a qualsevol persona, tingui la capacitat física que tingui, i tothom s’hi pot afegir, tan sols adequant l’exercici a les seves possibilitats.

Al voltant d’aquestes característiques, cal reflexionar per saber col·locar les nostres metes i entendre les motivacions dels altres. Per la majoria de la gent que el practica, el running és l’oportunitat regular de tenir contacte amb l’esport, garantir una salut forta i assegurar un estat de forma respectable. Per aquest motiu, cal distanciar-se de les persones, esportistes d’elit, que el veuen com un repte constant, un desafiament que cal superar, i que només es concentren en la branca competitiva de l’esport. Aquesta, malgrat ser una actitud totalment respectable, comprensible i, a vegades, compartida, no ha de ser la nostra mentalitat si volem assolir uns objectius modestos que ens aportin beneficis, tan sols, en el nostre dia a dia. No ens hem de comparar amb els grans atletes, sinó que, amb la mirada posada en la nostra direcció, hem d’obviar el que ens entorpeix i centrar-nos en aconseguir allò que Nosaltres ens hem proposat. 

Deixant de banda aquests factors i fixant-nos en exemples concrets, cal prestar especial atenció a la marató de Nova York, una de les curses més prestigioses i importants del món. Cada any, des de 1970, reuneix milers i milers de corredors que, moguts pel mateix objectiu, aconseguir acabar en la majoria dels casos, es desplacen fins a l’altra banda de l’Atlàntic per prendre part en una prova amb un tarannà especial. Aquesta cita, entre moltes d’altres, és un reflex del triomf del running en la societat i evidencia la gran magnitud d’aquest esport per a la població. L’any passat, per exemple, van acabar la prova cinquanta mil corredors, entre els quals hi havia atletes professionals i corredors aficionats, que comparteixen una mateixa passió i formen una mescla heterogènia que demostra la gran varietat de participants en aquesta especialitat.
A Espanya, sense anar més lluny, també hi ha dades que confirmen aquesta tendència; es calcula que actualment hi ha dos milions i mig de corredors regulars i se celebren, cada any, unes tres mil curses populars. Aquestes xifres demostren, estadísticament, una evidència que es pot contrastar, tan sols anant un dissabte al matí, per exemple, a la carretera de les Aigües (a Collserola) i observar la gran quantitat de runners que passen el temps fent allò que més els agrada.

Taipei 101 (Taipei, Japó)

Més enllà del running entès com la rutina de sortir a córrer, existeix una altra categoria, menys coneguda, però igual d’apassionant i que, com a curiositat, crec que és interessant conèixer: el running vertical. Aquesta disciplina, que té com a escenari els gratacels més luxosos, coneguts i alts del planeta, consisteix a pujar, a través de les escales, edificis de gran alçada que exigeixen el màxim als participants. Un exemple n’és el Taipei 101 (a Taipei, al Japó), el tercer edifici més alt del món; per coronar-lo, cal pujar 2.046 esglaons. Des del 2009 existeix una federació que regula aquesta disciplina i organitza curses dins d’un circuit que visita espais tan emblemàtics com l’Empire State Building (a Nova York) o el Tour First (a París). Enguany el certamen que ha proposat la Federació de Skyrunning Internacional està compost per vuit edificis, que sumen 2.500 metres, 529 pisos i 11.769 graons.
Deixant aquest parèntesi anecdòtic i tornant al running quotidià, si es pot dir així, cal saber valorar un darrer aspecte. I és que la teoria i les explicacions sobre l’esport perden significació en el moment en què es viu dins d’aquest món. Sempre existeix un component íntim que no es pot transmetre i que reclama haver experimentat l’esport per fer-se’l propi. En aquest cas, parlem de la sensació personal i de joia que et queda després de córrer uns quilòmetres en el teu entrenament, o el sentiment d’absoluta plenitud en haver assolit una fita. Aquestes emocions només les comprenen aquells que ja han fet del running la seva forma de vida.
Veient totes aquestes característiques i verificant els beneficis i comoditats que proposa el fet de córrer regularment, des d’aquí motivo i encoratjo a tots aquells que no tinguin l’hàbit de fer esport a provar, ni que sigui durant una estona, com els prova el running, la manera més fàcil i senzilla de conservar la salut. No només per tastar les emocions que transmet, sinó, sobretot, per comprovar que la mandra no és una companya que haguem de conservar, i que la vida ens presenta un gran ventall de possibilitats per deixar enrere la ganduleria i començar una relació harmoniosa amb un esport que ofereix incomptables beneficis personals.

Només necessiteu unes bambes, uns pantalons còmodes, temps i motivació. Res més. Traceu els vostres objectius, definiu una ruta a l’abast de la vostra capacitat, tanqueu els ulls i submergiu-vos en l’apassionant i únic món del running. Potser us costarà endinsar-vos-hi per por o poca confiança en les vostres possibilitats, però penseu que, si tanta gent ho ha provat amb èxit, deu ser per algun motiu. Un cop contagiats de l’esperit corredor ja no us podreu fer enrere. I no us en penedireu.

Etiquetes: Altres esports

QUÈ ES POT DIR DE MARC MÁRQUEZ?

Marc Márquez és el millor pilot de motos del món. Aquesta temporada hem assistit a la certificació del naixement d’una llegenda i hem comprovat quines són les qualitats d’un pilot que té molt a dir en el món del motociclisme. El cerverí ha demostrat que té una essència especial, que el fa ser irrepetible, i ha certificat uns registres extraordinaris només a l’abast dels més preparats. Després d’haver aconseguit la seva segona corona a MotoGP, cal fer-li un homenatge, recordar la seva progressió estel·lar, analitzar els seus registres, definir la seva personalitat i reflexionar al voltant d’un esportista sense precedents.

El pilot, que va néixer a Cervera, va iniciar la seva carrera professional al món de les motos amb tan sols 15 anys. Sí, en aquesta edat, l’adolescència, en què tot és més complicat, convuls i alterat, Márquez ja estava competint entre les futures promeses del motociclisme i viatjava arreu del món recorrent els circuits més prestigiosos. En aquella temporada, en què va participar a 125cc, va aconseguir pujar un cop al podi i va començar a donar mostres de la seva brillantor especial. Dos anys més tard, encara sent menor d’edat, va dominar amb mà convençuda la categoria i es va proclamar campió amb deu victòries i dotze poles position en disset curses.

Ja a Moto2, i experimentant els canvis del salt de categoria, el cerverí va acabar en una meritòria segona plaça. No li va caldre adaptació, va pujar al podi en onze de les quinze carreres disputades i va guanyar la meitat de les curses. En la seva segona participació ja va ser campió, va obtenir la victòria en nou grans premis i va arribar al podi en catorze de les disset carreres.

El 2013, amb vint anys, va complir el seu somni, debutar a MotoGP, i ho va fer amb una petjada inicial estimulant. En la primera cursa, a Qatar, va acabar en tercer lloc i només va necessitar un altre gran premi, el següent, per aconseguir la seva primera victòria. Al llarg de la temporada, en els divuit grans premis que es van disputar i enfront de pilots amb més de sis temporades de recorregut a MotoGP, va pujar al podi en setze ocasions, va aconseguir sis victòries i va certificar la meitat de poles position. Es va proclamar campió en la seva primera temporada a MotoGP i va esdevenir el segon pilot a fer-ho i el participant més jove a aconseguir-ho.
Aquesta temporada, malgrat els dubtes i desconfiances que hi havia al començament, Márquez ha tornat a demostrar que està cridat a ser una estrella. Va guanyar de forma consecutiva, aclaparadora i contundent les primeres deu curses del certamen i no va ser fins a mitjans d’agost, cinc mesos després de l’inici de la competició, que va ser relegat del primer calaix del podi. A partir d’aquí, un seguit de despropòsits mecànics, tàctics i meteorològics han fet que només hagi aconseguit una de les darreres cinc victòries, però n’ha tingut prou per proclamar-se, diumenge passat, al Japó, campió del món i certificar matemàticament la seva segona corona consecutiva. D’aquesta manera, iguala Lorenzo en nombre de títols i es converteix en el primer espanyol a guanyar el Mundial de MotoGP en dues ocasions seguides.

En total, en les set temporades que ha competit en el motociclisme professional, Marc Márquez ha participat en 111 grans premis, ha obtingut 67 podis, un 60% del total que ha disputat, i ha guanyat 43 curses, el 40% sobre el complet de grans premis en què ha corregut. Si fem referència als punts, i establim el valor màxim de la puntuació en la victòria en totes les carreres, l’estadística cobra una rellevància destacada; al llarg dels anys, Márquez ha obtingut el 60% dels punts, i en les darreres tres temporades, el pilot català n’ha signat el 77%.
Els resultats al llarg de la seva trajectòria i els registres que ha acreditat en les diferents temporades en què ha competit en l’elit, però, no són l’únic fet que el fa especial, sinó que també cal tenir en compte els rècords que ha batut. La temporada passada, en la seva primera participació a MotoGP, Márquez va esdevenir el pilot més jove a arribar al podi, guanyar una cursa, assolir tres podis consecutius, aconseguir cinc triomfs seguits i liderar la classificació de la categoria. A més va ser el debutant amb més punts (233), més podis (dotze) i el primer principiant a aconseguir quatre victòries. Enguany, després d’haver igualat el rècord de Giacomo Agostini de més victòries consecutives des de l’inici, s’ha convertit en el pilot més jove a aconseguir dos mundials i ara va en busca de tres registres històrics: el màxim nombre de victòries en una temporada (dotze, de Mick Doohan l’any 1997), de punts (383, de Jorge Lorenzo el 2008) i de poles position (dotze, també de Doohan l’any 1997).

A més de les dades que demostren estadísticament quina és la categoria del pilot de Cervera, cal copsar la seva actitud i personalitat a la pista per arribar a comprendre la seva dimensió total. Màrquez és un pilot molt atrevit, no s’arronsa, no frena, sempre mira endavant i mai renuncia a lluitar, a persistir, a perseverar i, al final, a guanyar. Malgrat que ha rebut algunes crítiques pel seu tarannà, aquest el fa diferent, únic i irreproduïble. El més important, la mentalitat que el farà ser, algun dia, el millor pilot de la història, és el seu esperit competitiu: cau, perd un minut, s’aixeca, segueix corrent i acaba aconseguint dos punts; comença a ploure, tothom entra a canviar pneumàtics, ell segueix en pista, cau, es reincorpora, acaba la volta, canvia els pneumàtics, segueix en cursa i acaba en la zona de punts. Aquests desenllaços estan motivats pel seu anhel de victòria, de triomf, que és el que l’impulsa a seguir millorant.
Qui s’enfronta en un cos a cos amb només vint anys contra Valentino Rossi? Qui topa amb Lorenzo en l’últim revol d’un gran premi, l’obliga a canviar la trajectòria i acaba guanyant? Qui conquereix un mundial en l’última cursa sortint des de l’última posició? Qui? Marc Márquez.
I és que el que ha aconseguit el pilot de Cervera és, senzillament, indescriptible. No només els registres sobre la pista són espaterrants, no només ha trencat registres històrics de fa molt temps, no només transmet un sentint competitiu i lluitador de gran rellevància, sinó que combina aquestes tres facultats per mostrar al planeta qui és aquest jove cerverí, d’origen humil, que ja s’ha convertit en una referència mundial.

Retrobant-nos amb la impossibilitat conceptual d’explicar el que ha fet Márquez cal reconèixer que el lèxic de la llengua, malgrat oferir moltes possibilitats i maneres d’alabar actuacions que ens semblen irrepetibles, no pot, en aquest cas, determinar quina grandària té el que ha fet Márquez. Aconseguir igualar amb tan sols 21 anys autèntics mites del motociclisme, rebre el respecte i admiració de tothom i trencar registres del segle passat no es pot qualificar a través de cap paraula o expressió que englobi el reconeixement total i absolut que es mereix. Sí, podem dir que el que ha assolit és estratosfèric, increïble, prodigiós, meravellós i espectacular o, simplement, podem romandre asseguts contemplant el futur prometedor que li espera.

Etiquetes: Altres esports

QUÈ ENS ENSENYA L'ESPORT PARALÍMPIC?

Logotip del Comitè Paralímpic Internacional

L’esport és sovint entès com el lloc on les persones més ben dotades físicament tenen l’oportunitat d’exhibir les seves qualitats. No sempre és així. La llum que desprenen les disciplines més esteses ens fa tenir una visió equivocada de l’esport i ens amaga persones que, darrere la flama dels esportistes que no fan res més que lluir amb egoisme les seves virtuts, demostren lliçons que pocs dels atletes que tant admirem saben oferir. Estem parlant dels esportistes paralímpics, persones que pateixen algun tipus de discapacitat física o mental i que participen en esports adaptats a les seves condicions. Viuen a l’ombra, són poc reconeguts i no tothom sap apreciar la seva feina, i per aquest motiu cal tenir-hi un record, una menció i, evidentment, una lloança més que merescuda per la seva figura.
Una bona manera de comprendre quins són els obstacles que superen i tenir una visió més extensa i global de l’esport paralímpic és repassar les modificacions que pateixen algunes de les disciplines i identificar les diferències que s’estableixen amb les categories més populars.

El futbol per a cecs és una adaptació de l’esport que tots coneixem i incorpora algunes variants per poder incloure els jugadors que tenen una visió nul·la o reduïda. La seva dinàmica és semblant a la del futbol sala, però més enllà de la base, afegeix modificacions que el fan diferent: el terreny de joc està envoltat per un mur que impedeix que la pilota surti fora i, per tant, no hi ha serveis de banda; l’esfèrica és sonora i d’aquesta manera els futbolistes saben, en tot moment, on és; per acabar, els jugadors porten una cinta que els tapa els ulls, ja que així els que tenen una lleugera visió no tenen avantatge respecte a la resta. El porter és l’únic que no té cap discapacitat, observa el joc i és l’encarregat de donar ordres als seus companys.

El voleibol assegut a terra és una variant del voleibol en què els jugadors participen en el joc sense estar drets. Les dues disciplines comparteixen la tècnica d’execució i tenen un funcionament molt semblant. Tot i això, l’esport paralímpic estableix un seguit de variacions: no hi ha canvis de posició; aixecar la pelvis del terra en el moment del llançament no està permès i, per tant, es penalitza; el camp segueix les mateixes proporcions però és més petit, i la xarxa està situada a una altura més baixa, ja que, com és comprensible, des del terra es fa menys força.

La natació adaptada per a persones amb discapacitat està pensada perquè els nedadors que pateixen alguna dificultat hi puguin participar. Malgrat compartir bastantes similituds amb l’esport olímpic, presenta dues lleus modificacions en el funcionament: els participants poden començar les proves des de tres posicions, dalt del trampolí, asseguts a la plataforma o dins l’aigua, i poden prendre part en quatre disciplines diferents, lliure, braça, espatlla i papallona.
Vistes aquestes anàlisis, cal pensar i preguntar-se com de difícil ha de ser per a una persona amb unes condicions físiques o mentals adverses competir en l’elit. Si a nosaltres, que tenim absolutes facultats, ens sembla complicat poder assolir l’estat de forma que es necessita per disputar certes competicions, no puc ni imaginar quin és l’esforç que han de dur a terme aquestes persones, compromeses, que malgrat no tenir-ho tot de cara, s’han guanyat la vida a pols.

Observant aquesta radiografia i empatitzant amb les condicions dels esportistes, s’evidencia la necessitat de saber valorar la tasca, l’esforç i la il·lusió que dipositen en allò que fan amb la màxima passió. La renúncia, la rendició o l’abandonament poden semblar els camins més fàcils, planers i senzills a l’hora de decidir entre dues opcions. Potser sí. Però el camí de l’esforç, el de la lluita, és el que ens fa ser qui som i el que ens permet gaudir de la vida en la seva màxima expressió. Malgrat que alguna gent es decanta per opcions més tranquil·les, hi ha moltes persones amb discapacitats que es neguen a perdre el seu propi combat i amb impuls i sacrifici escriuen la seva pròpia història.
Ells ens transmeten una lliçó essencial; algú que ho ha perdut tot, que no pot viure com els altres, que té moltes dificultats per comprendre el món que l’envolta, que no ho té fàcil per relacionar-se i que ha perdut una part d’ell mateix no s’arronsa, no es fa enrere i lluita. Lluita. Això és el que la gent amb discapacitats mai renuncia a fer; ni la por, ni les barreres físiques, ni els impediments psicològics, ni la distància els espanta, i quan veuen a la llunyania una meta, un objectiu, un somni, el primer que fan, abans de valorar les dificultats de la proesa, és pensar com hi poden arribar.

Així, doncs, les que des del nostre punt de vista ens semblen persones desafortunades, sense futur i que tenen menys claredat conceptual que nosaltres són, realment, les persones que tots voldríem ser. Persones lluitadores, perseverants i que, per sobre de tot, segueixen els seus somnis. Nedar sense braços, jugar a futbol sense visió o practicar el voleibol assegut a terra, entre d’altres, són esports que reclamen un alt nivell d’exigència però que, tot i això, els esportistes discapacitats afronten, desafien i superen. Davant aquesta mentalitat només hi ha una resposta possible: el silenci com a senyal de respecte.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

QUIN FUTUR TENEN LES COMPETICIONS EUROPEES?

Europa és el lloc de reunió de les millors figures del futbol mundial. Cada any, les fronteres estatals i les lligues domèstiques, dissoltes per la potència continental, donen pas a competicions de gran rellevància i prestigi que són l’escenari dels moments, els desenllaços i els records més dolços, i amargs, que pot oferir el futbol. Dimarts passat, un cop més, es va donar el tret de sortida definitiu a la campanya europea i amb els primers partits de la fase de grups de la Champions League es va inaugurar el panorama continental d’aquesta temporada. Aprofitant aquest inici, i amb la mirada posada a l’horitzó, és un bon moment per preguntar-se què és el que espera a les competicions europees en el futur i valorar les diferents propostes que hi ha sobre la taula.

Fa temps, Michel Platini va manifestar que la UEFA estava analitzant la possibilitat que la Champions League, la competició de clubs més important del món del futbol, doblés la quantitat d’equips participants per tal de fer el torneig més atractiu i millorar-ne la competitivitat. Aquesta reforma obriria la porta a les federacions menors, que tenen un coeficient baix --calculat segons els resultats dels seus clubs en competicions europees en els darrers cinc anys-- i els equips de les quals necessiten superar moltes rondes prèvies abans d’accedir al campionat. D’altra banda, es donarien més possibilitats als equips que actualment no fan prou bon paper a la lliga, que podrien gaudir, d’aquesta manera, d’un torneig que els il·lusionaria. A més, com que s’augmentaria el nombre de participants, caldria superar una ronda més per assolir el títol, fet que li afegiria dificultat.

Aquesta proposta, encara precoç, és sobre la qual està treballant la UEFA i comportaria, a més, altres canvis en el panorama futbolístic europeu. El més important seria la desaparició de l’Europa League, la segona competició continental, que agrupa els conjunts que no assoleixen la participació en la Champions i els que fracassen a la fase de grups d’aquest campionat. De fet, és un torneig que no convenç a causa del seu format llarg i difícil i que no beneficia econòmicament ni els clubs que el disputen, ni la UEFA (genera una sisena part dels beneficis que produeix la Champions).
Personalment, penso que les competicions europees necessiten una revalorització i modificació, que les enriqueixi en tots els aspectes i les adapti a les necessitats actuals. Amb això no vull dir que el format de la Champions sigui antic, passat de moda o inoperant, sinó que, com a tot, li cal una actualització. Per aquest motiu, la proposta que trobo més interessant, allunyada de les idees que té la UEFA, és la creació d’una superlliga europea que reuneixi els millors equips d’Europa. El seu objectiu seria agrupar en un mateix campionat els vint millors equips del continent, que disputarien una lliga que premiés la regularitat, s’allunyés del format d’eliminatòries actual i garantís emoció en cada jornada. Els clubs “escollits” prendrien part en la competició i la resta d’equips, amb menys nivell, seguirien a les seves pròpies lligues estatals, sense tenir l’oportunitat de jugar a Europa. Al voltant d’aquest plantejament no hi ha certesa sobre les opinions dels clubs i no es pot dir amb seguretat si hi estarien interessats. Tot i això, el projecte existeix, s’ha valorat pels analistes del futbol i, fins i tot, la premsa ha anunciat dates que, finalment, han resultat fallides.

Aquest pla, evidentment, encara està poc elaborat i concretat, però amb els trets principals que ja es coneixen es poden fer diverses observacions. Primerament, no s’hauria de retirar l’ocasió de disputar competicions continentals als equips que no són valorats com els “grans d’Europa”; ells també reclamen els seus drets de mostrar-se davant tothom i mereixen tenir estímuls d’aquestes dimensions. En segon lloc, s’hauria d’establir un barem fiable al voltant de l’elecció dels participants d’aquest campionat, que hauria de ser estudiat amb astúcia per esquivar la possible polèmica que provocaria la selecció. Alhora, també caldria plantejar-se l’existència o no d’ascensos i descensos de la competició i pensar si els equips que no hi participessin a l’inici podrien accedir-hi posteriorment.

Des del meu punt de vista, caldria fer una passa més enllà i ampliar les fronteres d’aquest torneig. Crec que seria un encert incloure-hi no només els vint millors equips, un nombre reduït, sinó donar l’oportunitat a altres federacions, altres clubs, de poder participar-hi. Una opció podria ser obrir les portes a les cinc millors lligues europees (Espanya, Anglaterra, Alemanya, Portugal i Itàlia) i establir un sistema de competició regular en cinc divisions que distribuís els equips d’aquestes federacions segons el seu potencial. Com en les lligues actuals, a més, s’incorporaria un sistema d’ascensos i descensos entre les diferents categories del campionat. Pel que fa a la darrera divisió, els cinc últims classificats tornarien a les seves respectives lligues estatals i els campions d’aquestes ocuparien la seva plaça. Per acabar, cada cinc anys, per exemple, es podria fer una junta per analitzar l’evolució del torneig i valorar la incorporació d’altres equips i federacions.
L’únic detall que quedaria per resoldre seria el tema de l’economia, ja que caldria valorar les primes de la UEFA i analitzar el poder econòmic que tindrien els equips modestos a l’hora de viatjar per Europa. Això, però, davant les dimensions d’una proposta tan engrescadora futbolísticament com aquesta, no és el més rellevant.

S’ha d’admetre que, com hem pogut comprovar, la logística d’aquesta competició i l’organització dels equips requeriria un procés elaborat, llarg i complex i que caldria estudiar amb precisió. Un cop resoltes les dificultats, però, es garantiria l’espectacle que els aficionats del futbol busquem; us imagineu poder gaudir dels enfrontaments més luxosos d’Europa, visitar els estadis més màgics del món i veure competint les estrelles mundials cada cap de setmana? Us ho imagineu? Somiem-hi i podrem aconseguir que, d’aquí a un temps, la competició més luxosa del futbol, que actualment ens enlluerna 25 dies l’any, ens ofereixi futbol en estat pur cada cap de setmana. Els equips grans mesurarien la seva força davant els millors i els modestos serien capaços de descobrir noves maneres de competir. Seria, sens dubte, un regal per a tothom.

Etiquetes: Futbol