QUÈ ENS ESPERA ESPORTIVAMENT EN EL NOU ANY?

Tanquem un any més. Després de dotze mesos intensos en tots els àmbits, toca deixar enrere les experiències passades i preparar-se per afrontar el futur amb energies renovades. Han sigut 365 dies marcats pels debats i les crítiques polítiques, per la crisi, pels problemes amb l’Ebola, per la guerra pel petroli i per molts altres temes i aspectes que ara no vénen al cas. En el món de l’esport, hem viscut un any històric, amb victòries, rècords i títols de gran magnitud que han demostrat, una vegada més, el valor especial de la competició. A partir d’aquí, cal pensar en el que ha d’arribar, en els esdeveniments futurs i en la progressió d’allò que ha quedat irresolt i que caldrà concloure. Com que l’anàlisi del passat podria resultar repetitiu i monòton, trobo interessant i captivador llistar amb claredat alguns dels fronts que caldrà seguir a partir del gener, el futur dels quals és absolutament incert.

En futbol, haurem d’estar atents a l’evolució del Barça de Luis Enrique i del Madrid d’Ancelotti. Els blaugrana tenen al davant unes setmanes convulses, que els posaran a prova i en què hauran de demostrar que han assolit amb encert els canvis que proposa l’entrenador. Després d’un període de transició frustrant ha arribat el moment de recuperar el rumb i tornar a conquerir territoris abandonats. És evident que, de cara al 2015, els culers no hem de ser massa exigents i reclamar immediatament tornar a l’elit del futbol europeu; el procés de creixement és lent i constarà de moltes fases que encara cal experimentar. Per aquest motiu, l’únic que li demano a aquest Barça és sentir-se identificat amb un pla estratègic, aconseguir una regularitat competitiva i combinar definitivament a la perfecció les tres estrelles de l’equip. Aquests són els primers passos per recobrar l’èxit.

Pel que fa al Reial Madrid, caldrà veure si els títols aconseguits fins ara són el preludi d’un cicle triomfal. Sens dubte, l’equip ho té tot per convertir-se en el rei del futbol mundial durant les properes temporades i intentarà demostrar que pot arribar a l’alçada del Barça de Guardiola. Personalment, vaticino un període victoriós del madridisme, ja que, per molta ràbia que em faci com a culer, l’equip blanc sembla imparable. Tot i això, aquest Madrid, per molts títols que conquereixi, mai aconseguirà igualar el millor equip de la història, això és indiscutible.

Extraesportivament, em dol reconèixer que el procés d’expulsió dels violents dels camps de futbol i tota la polèmica que en derivarà ocuparà les primeres pàgines de diaris irremeiablement. Les mesures en contra d’aquestes actituds, decisions que s’han de prendre amb consens entre la Federació Espanyola de Futbol, la Lliga i els diferents clubs, hauran de ser convincents i agrupar les diferents opinions que sorgeixin dels diversos punts de vista. Aconseguir-ho serà un dels màxims reptes de l’any.

En bàsquet, centrant-nos en l’NBA, hi ha un aspecte interessant de cara al públic català; es tracta del paper que poden fer els germans Gasol. En aquest inici de temporada, els Grizzlies de Memphis, capitanejats indiscutiblement per Marc Gasol, han ofert una gran imatge i actualment ocupen la tercera posició de la classificació de la Conferència Oest. En les últimes quatre temporades l’equip ha aconseguit classificar-se per al play-off i l’objectiu incontestable enguany és assolir-ho de nou. A partir d’aquí, l’ambició de la plantilla serà arribar al més lluny possible en les eliminatòries. Si tot segueix igual, no hi ha dubtes que Marc Gasol esdevindrà un emblema d’aquest equip i el conduirà a la glòria d’una competició a l’abast de ben pocs.

Pau Gasol, per la seva banda, va marxar aquest estiu del club on havia militat des del 2008, Los Angeles Lakers, envoltat d’una certa polèmica, i va aterrar als Chicago Bulls. Es desconfiava del seu rendiment i del que podria aportar a la plantilla, però un cop ha competit, ha demostrat que segueix intens, potent i eficaç i ha liderat l’equip en algunes fases en què aquest ho ha necessitat. Els Chicago Bulls actualment són quarts de la Conferència Est i busquen tenir un bon paper a final de temporada. El futur del pivot català és, possiblement, més desconegut, però de moment no ha decebut i encara té molt recorregut per millorar, demostrar la seva qualitat i tenir un rol destacat en els moments decisius.

En Fórmula 1 s’obrirà un nou escenari. Els canvis de pilots en acabar la temporada passada, Alonso a McLaren i Vettel a Ferrari, generen una situació farcida d’interrogants; en podríem destacar tres. En primer lloc, el rendiment d’Alonso en una nova escuderia. El pilot espanyol ha fracassat descomunalment en la seva aposta per Ferrari i ara necessita recuperar el terreny que ha perdut. McLaren, cinquena millor escuderia la temporada passada, no sembla l’ambient idíl·lic per retornar a la glòria, i Alonso té al davant un desafiament majúscul definitiu que haurà de resoldre amb nota per poder tornar a l’elit mundial. En segon lloc, el possible ressorgiment de Ferrari de la mà de Sebastian Vettel. L’escuderia italiana acumula una dinàmica descendent en les darreres campanyes i té la urgència de recobrar el que havia sigut fa uns anys. També serà una prova de foc per a Vettel, que haurà de demostrar que les seves quatre corones mundials són mèrit seu i no del cotxe que conduïa. Per acabar, haurem de veure si Hamilton i Mercedes mantenen el seu lideratge indiscutible de la disciplina i continuen regnant sense oposició; després d’una temporada històrica se’ls presenta el desafiament de tornar a guanyar-ho tot. Penso que, en aquest cas, són faves comptades i les mesures impulsades per la FIA fa un any seguiran tenint el seu efecte negatiu: el millor cotxe serà el vencedor; Ferrari, si no es posa les piles, naufragarà de nou malgrat comptar amb Vettel; i Alonso, que no tindrà un cotxe competitiu, veurà com la seva carrera s’esmicola.

Pel que fa a l’esport a Catalunya, caldrà seguir de ben a prop les actuacions de Mireia Belmonte i Marc Márquez, els dos millors esportistes de casa nostra en l’actualitat. La nedadora de Badalona seguirà creixent de forma imparable i arribarà al mundial de natació del juliol disposada a arrasar. Amb 36 medalles al seu palmarès i havent signat cinc rècords mundials, no té límits. Estic convençut que encara li esperen molts èxits i la seva projecció assegura un futur prometedor.

Respecte a Marc Márquez, no hi ha paraules ni per descriure el que ja ha aconseguit ni per anunciar el que li espera; després dels dos títols mundials a MotoGP, encara li queda una trajectòria molt llarga, il·lusionant, estimulant i prometedora, que li prepara, probablement, la més gran de les glòries. Si no defrauda, si segueix igual, no hi ha cap dubte que esdevindrà, d’aquí a uns anys, el millor pilot de la història.
Més enllà d’aquests fronts principals, incògnites futures, cal destacar esdeveniments puntuals que caldrà seguir amb especial atenció. Alguns d’aquests successos són la Copa Àfrica de futbol i el mundial d’handbol al gener, el mundial de futbol femení al juny, el mundial de natació i els Jocs Panamericans al juliol, el mundial d’atletisme a l’agost i l’europeu de bàsquet al setembre.
Aquesta radiografia és una pinzellada del que ha d’arribar a partir del gener, una petita part de tot el que caldrà seguir, i no pot donar cabuda a tot l’escenari esportiu que es presentarà amb l’inici del nou any. L’esport és massa gran per resumir-lo en unes línies escrites i caldrien grans extensions textuals per agrupar tota la informació necessària. A més, viu en un estat de canvi constant, que amaga desenllaços imprevistos i no permet preveure tot el que ha d’arribar.

El que és segur, i no depèn de les perspectives futures, és que un any més la competició tornarà a emocionar. Els horitzons que es preveuen, llaminers i atractius, asseguren un desenvolupament fascinant i replet de màgia, que, una vegada més, mostrarà el vessant més vocacional, passional i sentimental de l’esport. Per entendre'l no caldrà analitzar-lo amb el cap, sinó, senzillament, sentir-lo amb el cor.
Valorar els nous escenaris que es presenten, doncs, pot resultar romàntic, estimulant, inspirador i pràctic, si voleu, i tenir una idea estructurada del que cal seguir és útil. No en tinc cap dubte. Al final, però, aquests estudis perden significació i transcendència i l’esport acaba trencant tots els esquemes.

Etiquetes: Futbol - Altres esports

SUPERA L’ESPORT LES SEVES PRÒPIES FRONTERES?

L’esport sovint es defineix, estrictament, com l’exercici o activitat física realitzada amb l’objectiu d’obtenir uns beneficis en la condició vital personal. És molt més que això. Malgrat que amb poca freqüència, de tant en tant sorgeixen actituds vinculades estretament amb l’esport que desafien les limitacions de la pràctica competitiva i irrompen en situacions socials, polítiques o econòmiques de gran transcendència. Cal destacar, recentment, tres actituds que han sobrepassat les fronteres dels escenaris esportius i demostren que, a vegades, esport i societat s’agafen de la mà.

En primer lloc, ha sigut notícia en els darrers dies un cas que ha aixecat molta polèmica. La Carme, una veïna del barri de Vallecas, a Madrid, de 85 anys, va ser desnonada el passat 21 de novembre. No havien passat ni 24 hores d’aquest acte sorgit com a fruit de la desigualtat intencionada en l’economia naufragada actual, que el Rayo Vallecano, un club amb un pressupost de vint milions d’euros, va anunciar mitjançant el seu entrenador, Paco Jémez, que ajudaria aquesta senyora. De moment, el club ja ha donat quinze mil euros per la causa, relacionats amb els ingressos del partit de lliga davant el Sevilla, i a més, els jugadors i l’entrenador es van comprometre a implicar-s’hi i van prometre que pagarien un pis de lloguer per a la Carme.

Així, doncs, una ajuda moral, vital i, sobretot, econòmica que hauria de dur a terme el govern espanyol, l’ha de subvencionar un equip de futbol que, ajudat per altres aportacions anònimes, es farà càrrec d’una situació tant lamentable i desesperant com freqüent en la societat actual. I encara hi ha gent que diu que el futbol oculta els problemes! Que observin accions com aquestes i entendran que els polítics utilitzen amb fins malèfics l’esport, que, davant contextos puntuals, no defrauda, i es fa càrrec de les goteres del país.

En segon lloc, el bàsquet ha sigut, en els dos últims mesos, l’escenari de dues invitacions d’alt compromís amb la moralitat. El J. P. Gibson és un nen de cinc anys amb leucèmia. Els Utah Jazz, un equip de la conferència Oest de la NBA, el van voler fer feliç i, oferint-li un contracte d’un dia i presentant-lo, com els grans jugadors, a la sala de premsa, el van fer partícip del partit inaugural d’aquesta temporada. Ja us podeu imaginar l’espectacle; un nen petit, acompanyat d’estrelles d’aquest esport, va fer embogir la grada de l’Energy Solutions Arena, que va retronar d’emoció en observar amb entendriment una proesa de l’empatia humana. És impossible sentir el que va córrer per la pell d’aquest nen, que lluita des de fa dos anys contra el ferotge càncer i que va gaudir, probablement, d’una de les millors nits de la seva vida. Per cert, el J. P. Gibson, amb ajuda dels jugadors, va ser capaç, fins i tot, d’esmaixar a la cistella.

La Lauren Hill és una noia nord-americana de divuit anys que pateix un càncer de cervell irremeiable. El seu somni era jugar a la lliga universitària de bàsquet dels Estats Units, però quan se li va diagnosticar la malaltia, les seves esperances van caure per terra i van quedar reduïdes a la cendra que podia envoltar, fins al final, la jove desolada. La NCAA (Associació Nacional Atlètica Col·legial), que regula els jugadors i organitza les competicions universitàries als Estats Units i el Canadà, va decidir avançar l’inici de la lliga per oferir a la Lauren la possibilitat de disputar amb el Mount St. Joseph, el seu equip, el primer partit de la competició. L’estadi es va omplir i el públic, com no podia ser d’una altra manera, va respondre com ho mereixia la Lauren. Ella va anotar la primera i l’última cistella i va ser homenatjada a la mitja part com a reconeixement del seu esperit de superació.

En aquests dos casos, l’anotació, el rendiment dels jugadors o el resultat, evidentment, van ser el menys important. El que cal destacar, i de quina manera, és la generositat impagable dels jugadors i jugadores que van fer possible que l’esperança, ni que fos per un instant, retornés a la consciència del J. P. Gibson i la Lauren. Aquests actes de solidaritat, suport i, fins i tot, fraternitat, són una mostra del cor que, realment, s’amaga darrere les samarretes esportives.

Per acabar, cal remarcar un exemple que, probablement, és menys xocant i sorprenent que els altres, però que no s’ha de menystenir. Es tracta dels crits consistents, perseverants i insistents que se senten al Camp Nou en cada partit del Barça i que reclamen, puntualment, al minut disset amb catorze segons la independència de Catalunya. Aquesta tradició, que ja es pot dir així, es va iniciar el 19 de setembre de 2012, en un partit de Champions davant l’Spartak de Moscou, vuit dies després de la massiva i històrica manifestació de l’Onze de Setembre. L’afició, responent de manera espontània, va generar un escenari inèdit fins aleshores, insòlit, i va despertar la satisfacció dels culers que s’hi van sentir identificats.

Ja fa més de dos anys, doncs, que, fidels a la cita amb la història i constants en la reivindicació pacífica i lleial d’un compromís social, els aficionats culers canten independència. Les televisions espanyoles, però, sovint emmascarades en intencions polítiques, intenten ocultar l’evidència inamagable, observable amb orgull per a qualsevol barcelonista que assisteixi a l’estadi.
És cert que aquest acte potser no té el valor de pressió o influència sobre la classe política d’altres concentracions, però una petita empenta, una mostra de suport, sempre és benvinguda en una protesta que té com a bandera la unitat.

L’esport, doncs, supera en situacions excepcionals les seves pròpies fronteres, s’afegeix en contextos que mereixen i reclamen la seva participació i proporciona ajuda i suport als que més en necessiten. De manera aïllada, a més, sorgeixen, reaccions polítiques en les declaracions dels esportistes: Marc Márquez, per exemple, va dir que no tenia ganes d’estrènyer-se la mà i fer-se una foto amb el representant d’un govern que li pren la meitat dels diners que guanya, en al·lusió a la fiscalitat per als esportistes, que atrapa el 56% dels seus ingressos; d’altra banda, Xavi Hernández, Gerard Piqué i Vicente del Bosque, entre d’altres, van mostrar el seu suport al dret a decidir dels catalans. Aquestes afirmacions són poc freqüents en els esportistes que, acovardits per la resposta que pugui generar la seva opinió, prefereixen no mostrar els seus sentiments més enllà de la disciplina esportiva que practiquen.

El que no queda ocult sota la vergonya mediàtica són els actes, les accions que realitzen clubs, jugadors, entrenadors, plantilles i, fins i tot, aficionats, que obren el seu cor i decideixen imprimir respostes davant situacions orfes de solució. L’esport, doncs, té un vessant desconegut per alguns però que cal reconèixer com a essencial. I és que, més enllà de ser capaç d’emocionar-nos, fer-nos vibrar, entusiasmar-nos i commoure’ns, l’esport, davant ambients determinats que ho exigeixen, té el do d’influenciar accions reivindicatives o donar suport als més dèbils. L’esport té un factor global que el fa únic, extraordinari i irrepetible i el converteix en una activitat passional i, alhora, absolutament social.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

EL TENNIS, UN ESPORT COMPETIT?

Fa quinze dies es va clausurar a Londres la temporada de tennis mundial. La Copa Màsters, que agrupa els vuit millors tennistes del món, va posar el punt final a una campanya vibrant de la qual cal extreure i analitzar algunes conclusions interessants. El panorama d’aquest esport actualment ha canviat molt respecte a fa poc més de dos anys i cal estructurar l’organització jeràrquica, si es pot dir així, del talent consolidat a les pistes de tennis. Una referència clara i unívoca és la classificació ATP, que ordena els millors tennistes segons la seva participació en els tornejos organitzats, i en fa un rànquing actualitzat després de cada prova. Més enllà d’aquesta estadística, a més, també cal saber entendre la capacitat i condició de cada esportista, repassar els factors que l’envolten i recordar el seu passat.

Ara mateix, amb l’activitat esportiva aturada, Novak Djokovic, Roger Federer i Rafa Nadal encapçalen la llista de tennistes mundial i reafirmen la condició que han acreditat durant tota la temporada. Tots tres, però, tenen personalitats i estils diferents i només comparteixen una mateixa passió, el tennis, i un mateix objectiu, convertir-se en el millor.

Novak Djokovic és l’actual número u del món. El tennista més potent i exigent físicament del circuit ha demostrat en incomptables ocasions que està a l’altura dels més grans i ja s’ha convertit en una referència. Aquesta temporada, ha conquerit set títols, entre els quals destaquen la Copa Màsters, el torneig de Wimbledon i els Màsters 1000 de París i Roma. Li falta, per completar el seu palmarès, una medalla olímpica i el Roland Garros. Tot i això, als seus 27 anys presenta un historial molt extens, envejable i que cal reconèixer. Encara té molta carrera per fer, ha de seguir demostrant la seva potència i intentarà atrapar les grans llegendes.

Roger Federer, probablement el millor tennista de la història, va tancar la temporada en segona posició. És elegant, segur i consistent a la pista i transmet seguretat en cada cop i contundència en cada servei. Amb 33 anys, l’edat no li suposa cap inconvenient, sinó que l’experiència d’haver competit durant més de quinze anys li atorga una superioritat mental davant de situacions que la reclamen. Va començar l’any en un preocupant i trist vuitè lloc del rànquing i hi va haver gent que es va atrevir a sentenciar-lo i eliminar-lo de l’èxit. Federer, però, va començar una progressió tenaç i ferma cap a les posicions davanteres i, sense perdre cap lloc des del gener, ha acabat l’any en segona posició, després de veure’s obligat a abandonar en la final de la Copa Màsters per culpa d’una lesió. Fa una setmana, va conquerir amb la seva selecció, Suïssa, la primera Copa Davis de la història del país, l’únic títol important que li faltava.
És el tennista amb més setmanes consecutives al número u del rànquing ATP, amb 237, i el que ha estat més de temps encapçalant la classificació, durant 302 setmanes repartides en tres períodes. També, posseeix el número més elevat de tornejos del Grand Slam (17), de títols individuals totals (82) i de participacions en el Gran Slam (59). Cal destacar, a més, que acumula el major nombre de victòries en campionats determinats, com les set corones a Wimbledon o les sis copes Màsters. Aquestes dades són, indiscutiblement, d’autèntic número u, de llegenda, de mite. I tot això sense perdre el respecte i la delicadesa.

Rafa Nadal ha tancat de manera frustrant aquest 2014. Fa un mes va ser operat d’apendicitis i per aquest motiu va haver de renunciar a disputar la Copa Màsters. A més, al llarg de l’any ha patit lesions que l’han allunyat de les pistes i la seva aspiració i desig és començar la pròxima temporada al màxim nivell per tornar a competir per tots els tornejos. Fort, enèrgic i dinàmic, és imparable en terra batuda i imposa respecte al rival que té al davant. Rei màxim de Roland Garros amb nou corones, medallista olímpic, campió en tres ocasions de la Copa Davis i en una del torneig de Wimbledon, només li falten, com a títols destacats, la Copa Màsters, de la qual ha perdut dues finals, i els Màsters 1000 de Miami, París-Bercy, Xangai i Cincinnati. Als seus 28 anys i amb 64 títols, encara li queda molta carrera i seguirà engrandint la seva llegenda.

Aquesta anàlisi reflecteix que el panorama tennístic internacional actual està dominat per tres jugadors molt destacats que s’alternen el control dels títols i del número u mundial. La seva trajectòria, el seu palmarès i la seva qualitat són espectaculars i tots tres, amb la seva dura i agraïda competència, s’exigeixen al màxim per seguir creixent. A més, figures com Wawrinka, Nishikori, Murray o Ferrer irrompen de tant en tant a escena per injectar emoció, intensitat i diversitat a la competició. Ells són els protagonistes encoberts que, qui sap si d’aquí a un temps, agafaran el relleu dels reis actuals.

El que és una evidència que ja s’ha constatat és que hi ha hagut un canvi d’època al tennis mundial; el domini que abans compartien Nadal i Federer de manera aclaparadora ja no és absolut. Ells eren les estrelles internacionals i entre tots dos es disputaven els títols importants, el número u i el prestigi mundial. El 2006, Djokovic va fer el primer pas en l’elit del tennis i cinc anys després ja havia imposat la seva autoritat. Ara és el tennista en millor estat de forma del moment i intimida a la pista i a la classificació.
L’enfortiment meteòric de Djokovic, la reafirmació de Federer com a talent encara vigent i la constant evolució de Nadal, doncs, han consolidat un podi de luxe al capdavant del tennis mundial. Tres noms, tres maneres d’entendre el tennis, tres històries, tres mons i un mateix resultat: haver transformat el tennis en un esport ric en competitivitat.
Encara queden lluny períodes amb gran disputa, com el que va separar els agostos de 1998 i 1999, en què cinc tennistes van liderar el rànquing mundial. Tot i això, el camí avança cap aquest objectiu i esperem que, en el menor temps possible, esdevingui realitat un certamen tennístic on els cinc primers, per exemple, es disputin aferrissadament les places capdavanteres.

Això, però, encara ha d’arribar, ja que destronar els tres reis del tennis actual és molt difícil. De moment, doncs, i esperant l’aparició de noves figures, gaudim de la potència il·limitada de Nadal, del talent inexorable de Djokovic i de l’elegància incomparable de Federer. Tots tres dibuixen un escenari tennístic de somni que tardarem a abandonar, però que cal que assaborim al màxim.

Etiquetes: Altres esports

UNA ALTRA ATURADA?

Ja hi tornem a ser, i ja són tres vegades aquesta temporada. Un cop més la dinàmica dels clubs de futbol s’ha vist interrompuda pels compromisos internacionals, que trenquen, negativament, l’evolució i l’aprenentatge de les plantilles. Aquest cap de setmana es disputen, arreu del món, diferents i variats partits entre seleccions, que allunyaran els jugadors de la mentalitat competitiva del dia a dia, els distanciaran dels processos tàctics interns del club i, evidentment, els desgastaran físicament. L’actual format respecte a les seleccions, doncs, sembla que no és el més encertat i és necessari buscar solucions que el remeïn i contrarestin els problemes evidents que fa temps que presenta.

Principalment, cal valorar els inconvenients que envolten els compromisos de seleccions. El principal handicap que mostren és la càrrega inevitable i, alhora, innecessària de minuts a les cames dels jugadors i la sobreexplotació de la seva capacitat física. Si ens aturem al mig de la temporada, seria més productiu parar-ho tot i oferir als jugadors un descans que necessiten. Les grans distàncies que recorren, viatges transatlàntics, per exemple, o el possible jet lag que poden acumular també hi influeixen i augmenten la sensació de cansament, realment molt perjudicial per al seu rendiment. A més, es veuen compromesos a patir problemes físics i, amb freqüència, els clubs, després d’aquestes aturades, noten l’anomenat virus FIFA.
Però no només la possibilitat de patir lesions o el deteriorament físic que tenen els futbolistes afecten negativament, sinó que esquinçar les competicions domèstiques per jugar dos insignificants enfrontaments no és rendible. Aquesta temporada, hem aturat el transcurs dels campionats tres vegades i, en cada una de les pauses s’han disputat dos únics partits. No seria més útil agrupar-los? No, d'aquesta manera es reduirien els ingressos i això no interessa. Doncs bé, amb aquesta mentalitat, s’han jugat amistosos absolutament innecessaris. Em podeu explicar quina utilitat té un partit sense cap estímul competitiu que només entorpeix, encara més, dins del calendari futbolístic? No tenim ja suficients compromisos de club per afegir enfrontaments totalment absurds?

Ja és ben sabut que les exigències del calendari reclamen als jugadors el millor estat físic, però no cal afegir més partits que l'únic que fan és molestar i entorpir el transcurs de la competició. Molesten els jugadors que han de creuar l’Atlàntic per disputar un simple bolo, molesten els entrenadors que no poden entrenar amb tota la plantilla i molesten, com no pot ser d’una altra manera, els aficionats, que es resignen a viure un cap de setmana sense vibrar amb el seu equip.
I davant d'aquesta reflexió sembla incoherent que les federacions no hagin pres mesures, no només per les crítiques puntuals i insensates d’un escriptor boig, sinó pressionades per les protestes que, cada vegada que hi ha partits internacionals, formulen els entrenadors. Però ningú els escolta. L’important és fer cas al mercat. I és que la injustificada, innecessària i espero que en un futur omesa influència dels diners al futbol ataca de nou. Sempre estem amb el mateix. I així ens va.
Potser aquest sentiment de rebuig està vinculat amb el fet que jo, personalment, no tinc una selecció que em representi i, per aquest motiu, els enfrontaments de seleccions em resulten estèrils; potser si Catalunya competís oficialment, els veuria d’una altra manera. El que és evident, però, i no depèn de cap patriotisme és el desgast físic que pateixen els jugadors, la possibilitat de lesionar-se a què estan exposats i el poc descans de què poden gaudir.

Així, doncs, cal una reforma urgent de la situació dels compromisos internacionals per evitar els problemes a què s’arrisquen els jugadors. Una bona proposta seria agrupar els partits de seleccions en un període concret per tal de no entorpir el dia a dia dels clubs. Una opció seria establir dues setmanes en haver acabat la temporada, al juny, que servissin com a classificació per a futurs tornejos i que suposessin, igual que hi ha anys amb Mundial, la celebració de la festa del futbol internacional. Els amistosos, evidentment i sense discussió, quedarien suprimits. Això potser va, en certa mesura, en contra de la competitivitat individual que s’exigeix en el format actual; en aquest, els jugadors són seleccionats en cada ocasió i l’entrenador nacional escull els més ben preparats, que “lluiten” entre ells per guanyar-se una plaça.

Però, bé, el mitjà, la forma d’aconseguir una millora, no és el més important, sinó que el que s’ha de canviar és el mètode. No podem permetre que, temporada rere temporada, aturada rere aturada, els clubs es ressentin de la participació nacional dels seus jugadors. Accepto i respecto absolutament la il·lusió que tenen els futbolistes de defensar el seu país davant el món, però aquesta idea ha de ser compatible amb la competició en l'àmbit de club, que és, en definitiva, per la qual seguim el futbol. Necessitem un canvi urgent; si no, el patriotisme seguirà ferint irremeiablement l’espectacle futbolístic que ens apassiona.

Etiquetes: Futbol

QUINA ÉS L’ESSÈNCIA DEL ‘RUNNING’?

El running és un dels esports més de moda del moment; només cal passejar prop d’un parc o anar a fer una excursió per la muntanya per copsar el seguiment que té entre la població i comprovar la gran diversitat d’esportistes que s’hi han aficionat. En els darrers anys, aquest hàbit s’ha estès a una velocitat descontrolada, i molta gent, estimulada per un seguit de factors i característiques que el converteixen en un esport molt accessible, s’hi ha apuntat. Davant d’aquesta tendència, cal analitzar quines són les circumstàncies que hi influeixen i valorar les emocions i sensacions que transmeten aquells que ja han comprovat l’esperit del running.
Per definir i entendre els components que genera en aquest esport tanta popularitat, cal centrar-se, bàsicament, en la facilitat que hi ha a l’hora de practicar-lo. En primer lloc, no requereix tenir màquines, material o equipament especialitzat, sinó que un calçat i una vestimenta còmoda són suficients per recórrer alguns quilòmetres. En segon lloc, ofereix la possibilitat d’exercir-lo en qualsevol espai, moment o ambient: altres esports, com el futbol o el bàsquet, necessiten tot un seguit de condicions per dur-los a terme; el running, en canvi, en té prou amb un espai per on poder passar. Si és possible, a més, s’agreix un lloc allunyat de la contaminació atmosfèrica i de l’estrès general de la ciutat. En tercer lloc, està a l’abast de tots els públics; és un esport molt obert i practicable per a qualsevol persona, tingui la capacitat física que tingui, i tothom s’hi pot afegir, tan sols adequant l’exercici a les seves possibilitats.

Al voltant d’aquestes característiques, cal reflexionar per saber col·locar les nostres metes i entendre les motivacions dels altres. Per la majoria de la gent que el practica, el running és l’oportunitat regular de tenir contacte amb l’esport, garantir una salut forta i assegurar un estat de forma respectable. Per aquest motiu, cal distanciar-se de les persones, esportistes d’elit, que el veuen com un repte constant, un desafiament que cal superar, i que només es concentren en la branca competitiva de l’esport. Aquesta, malgrat ser una actitud totalment respectable, comprensible i, a vegades, compartida, no ha de ser la nostra mentalitat si volem assolir uns objectius modestos que ens aportin beneficis, tan sols, en el nostre dia a dia. No ens hem de comparar amb els grans atletes, sinó que, amb la mirada posada en la nostra direcció, hem d’obviar el que ens entorpeix i centrar-nos en aconseguir allò que Nosaltres ens hem proposat. 

Deixant de banda aquests factors i fixant-nos en exemples concrets, cal prestar especial atenció a la marató de Nova York, una de les curses més prestigioses i importants del món. Cada any, des de 1970, reuneix milers i milers de corredors que, moguts pel mateix objectiu, aconseguir acabar en la majoria dels casos, es desplacen fins a l’altra banda de l’Atlàntic per prendre part en una prova amb un tarannà especial. Aquesta cita, entre moltes d’altres, és un reflex del triomf del running en la societat i evidencia la gran magnitud d’aquest esport per a la població. L’any passat, per exemple, van acabar la prova cinquanta mil corredors, entre els quals hi havia atletes professionals i corredors aficionats, que comparteixen una mateixa passió i formen una mescla heterogènia que demostra la gran varietat de participants en aquesta especialitat.
A Espanya, sense anar més lluny, també hi ha dades que confirmen aquesta tendència; es calcula que actualment hi ha dos milions i mig de corredors regulars i se celebren, cada any, unes tres mil curses populars. Aquestes xifres demostren, estadísticament, una evidència que es pot contrastar, tan sols anant un dissabte al matí, per exemple, a la carretera de les Aigües (a Collserola) i observar la gran quantitat de runners que passen el temps fent allò que més els agrada.

Taipei 101 (Taipei, Japó)

Més enllà del running entès com la rutina de sortir a córrer, existeix una altra categoria, menys coneguda, però igual d’apassionant i que, com a curiositat, crec que és interessant conèixer: el running vertical. Aquesta disciplina, que té com a escenari els gratacels més luxosos, coneguts i alts del planeta, consisteix a pujar, a través de les escales, edificis de gran alçada que exigeixen el màxim als participants. Un exemple n’és el Taipei 101 (a Taipei, al Japó), el tercer edifici més alt del món; per coronar-lo, cal pujar 2.046 esglaons. Des del 2009 existeix una federació que regula aquesta disciplina i organitza curses dins d’un circuit que visita espais tan emblemàtics com l’Empire State Building (a Nova York) o el Tour First (a París). Enguany el certamen que ha proposat la Federació de Skyrunning Internacional està compost per vuit edificis, que sumen 2.500 metres, 529 pisos i 11.769 graons.
Deixant aquest parèntesi anecdòtic i tornant al running quotidià, si es pot dir així, cal saber valorar un darrer aspecte. I és que la teoria i les explicacions sobre l’esport perden significació en el moment en què es viu dins d’aquest món. Sempre existeix un component íntim que no es pot transmetre i que reclama haver experimentat l’esport per fer-se’l propi. En aquest cas, parlem de la sensació personal i de joia que et queda després de córrer uns quilòmetres en el teu entrenament, o el sentiment d’absoluta plenitud en haver assolit una fita. Aquestes emocions només les comprenen aquells que ja han fet del running la seva forma de vida.
Veient totes aquestes característiques i verificant els beneficis i comoditats que proposa el fet de córrer regularment, des d’aquí motivo i encoratjo a tots aquells que no tinguin l’hàbit de fer esport a provar, ni que sigui durant una estona, com els prova el running, la manera més fàcil i senzilla de conservar la salut. No només per tastar les emocions que transmet, sinó, sobretot, per comprovar que la mandra no és una companya que haguem de conservar, i que la vida ens presenta un gran ventall de possibilitats per deixar enrere la ganduleria i començar una relació harmoniosa amb un esport que ofereix incomptables beneficis personals.

Només necessiteu unes bambes, uns pantalons còmodes, temps i motivació. Res més. Traceu els vostres objectius, definiu una ruta a l’abast de la vostra capacitat, tanqueu els ulls i submergiu-vos en l’apassionant i únic món del running. Potser us costarà endinsar-vos-hi per por o poca confiança en les vostres possibilitats, però penseu que, si tanta gent ho ha provat amb èxit, deu ser per algun motiu. Un cop contagiats de l’esperit corredor ja no us podreu fer enrere. I no us en penedireu.

Etiquetes: Altres esports