CAMP NOU, RENOVACIÓ O RECONSTRUCCIÓ?

Fa anys que el Camp Nou és testimoni de luxe de l’evolució i la progressió de la primera plantilla del Barça. Des de 1957 ha sigut l’escenari dels partits com a local de l’equip, i en aquest període de temps ha contemplat les millors nits i ha patit les derrotes més amargues. Hi ha veus que ja han proposat tenir un estadi diferent, i per arribar a la modernitat necessària en aquests temps, hi ha dos camins: renovar l’estadi sense tirar-lo a terra, o enderrocar-lo i construir-ne un de nou.
L’opció de construir un nou Camp Nou és més cara i té més dificultats immobiliàries: caldria trobar un solar gran a prop de Barcelona i traslladar-hi les oficines i tot el que faci referència a l’administració i organització del club. La construcció des de la base, però, facilitaria una homogeneïtat estructural i visual i permetria un complex de negocis (restaurants, hotels...) a disposició dels socis i aficionats assistents al camp que enfortiria l’economia del club. Tot això obligaria a deixar d’utilitzar l’actual estadi, que per a molts culés té un sentiment patriòtic, i, simbòlicament, semblaria que enderroquem els records més dolços de la història del club i els abandonem en el passat.
A l’altre extrem trobem la possibilitat de renovar i modernitzar l’actual estadi. Aquesta reforma seria més barata però s’hauria de fer sobre una estructura ja construïda que privaria de certes millores. Un exterior més modern o uns passadissos diferents, són possibles canvis que contempla aquesta opció. D’aquesta manera es renovaria l’actual estadi però sense perdre l’essència històrica del camp. El trasllat de les oficines, del museu i de tot el que envolta el temple blaugrana seria innecessari, tot i que l’estadi viuria un període de reformes que dificultaria la seva utilització.
Això, de moment, és un avantprojecte que ha d’agafar forma i rellevància. Els aficionats saben que la directiva té aquesta idea i cadascú té les seves valoracions i aportacions. Des del meu punt de vista, crec que no seria una acció encertada abandonar un símbol del barcelonisme com és el Camp Nou i que les reformes, si calen, haurien de ser lleus i en l’actual estadi. És cert, renovar-se o morir, però no podem permetre que el negoci, les noves tecnologies i el mercat econòmic ens facin enderrocar un dels patrimonis més preuats del Barça.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu

LA DERROTA I LA VICTÒRIA, IGUAL PER A TOTHOM?

Fa deu dies es va donar el tret de sortida a una nova edició de la lliga de 1a divisió i els equips ja comencen a definir els seus objectius: alguns, els més dèbils, es conformen en no patir en excés per mantenir la categoria; d'altres, el grup més nombrós, desitgen salvar-se aviat per poder competir per a posicions europees; i el grup més reduït i ambiciós vol conquerir el títol. Cadascú lluitarà per les seves metes i segons les seves possibilitats; així doncs, no tothom entendrà i valorarà els resultats de la mateixa manera.
Guanyar i perdre són dues paraules imprecises i indefinides, i sovint ens podem arribar a preguntar què és guanyar i què és perdre. És alegria i emoció? És frustració i decepció? És només això, o darrere d'aquests mots s'hi amaga un món?
Sovint, en assolir la victòria, ens oblidem dels problemes, deixem enrere les dificultats i només pensem en el que hem assolit: un triomf material i sentimental. Si ho mirem al revés, comprovem que perdre significa haver fracassat i estem obligats a lluitar contra l'evidència que la feina feta fins aleshores no ha obtingut els fruits que desitjàvem. La derrota té més valor sentimental que material, ja que no ens afecta tant la pèrdua de la possible recompensa com el sentiment de frustració.

Però, realment, en ser derrotats, hem fracassat, i quan resultem vencedors, hem triomfat? No sempre, ja que a vegades una victòria insuficient pot suposar l'eliminació i una derrota per la mínima pot garantir la salvació. Posem d'exemple l'última jornada del campionat de lliga on dos equips estan lluitant per aconseguir la permanència a la categoria. La situació és la següent: el goal average individual està empatat, un dels dos equips té tres punts més que l'altre i una diferència de gols de tres positius, mentre l'altre equip ha marcat i encaixat els mateixos gols. Els partits acaben amb la victòria per la mínima de l'equip que anava per sota i de la derrota pel mateix resultat de l'equip que tenia avantatge. A causa de la combinació dels resultats, la classificació es manté igual i l'equip que ha guanyat el seu partit, tot i la victòria, no ha assolit el seu objectiu.
Un altre exemple el trobem a la Copa del Rei: fiquem-nos a la pell d'un jugador de futbol català, que milita a segona divisió B. Després de classificar-se a les diferents fases prèvies, el seu equip ha aconseguit classificar-se pels setzens de final. Al sorteig, l'atzar ha volgut que s'enfrontessin al FC Barcelona. És una notícia positiva o negativa? Amb força seguretat no podran classificar-se per a la següent fase, ja que seran eliminats. Però estaran tristos? Pensaran que la seva feina no ha obtingut resultat? Tot el contrari, de l'esforç als entrenaments i als diferents partits previs han aconseguit obtenir els seus fruits, jugar contra el Barça, el millor equip del món, i això és un premi.
Caldria entendre el significat de guanyar i perdre; pot ser que en un partit els dos equips que s'enfronten guanyin i alhora perdin. Cadascú dins de les seves possibilitats, dels seus objectius. En el fons guanyar no és només el fet d'haver aconseguit millor puntuació, és un element personal. Cadascú guanya i perd el que ell vol guanyar i vol perdre, en cap cas ens hem de sentir obligats a comparar-nos amb la resta per veure si hem guanyat o hem perdut, i ningú ens pot obligar a sentir-nos guanyadors o perdedors. Nosaltres, des de dins, ens hem de preguntar si hem assolit els objectius. Si la resposta és “sí”, el resultat és una victòria.

Etiquetes: Futbol

BARÇA, CRÈDIT SUFICIENT?

És clar, i no cal ser un gran pensador del futbol per saber-ho, que el Barça, l’equip que ha dominat el futbol en els últims anys, s’ha guanyat la confiança de tothom, dins i fora del camp. No entraré a valorar l’aspecte extraesportiu, sinó que em centraré en l’apartat exclusivament esportiu. 

Els èxits aconseguits fins ara, els 14 títols que Guardiola va deixar de llegat i la lliga que ha guanyat Tito Vilanova a la banqueta, donen forma a cinc anys inoblidables a la història del Barça on aquest equip ha derrotat els més grans d’Europa sense abandonar la seva filosofia. I és per això que no només el que han aconseguit és important sinó el com, la forma de fer-ho, és el que recordarà la història. Són moltes les nits que aquest equip ha enlluernat el món i ha fet vibrar el seus aficionats, són incomptables les mostres de qualitat i talent exhibides per tots els components de la plantilla, són immesurables les lliçons donades per aquests jugadors i els entrenadors, i són molts els equips importants que s’han vist superats pel Barça sense poder-hi oposar resistència. 

És una evidència que aquest equip seguirà en ment de tots els aficionats al futbol durant anys i es tardarà a superar el que han fet aquests jugadors. Per això em va semblar una idea genial que, en els partits en què el Barça la “va palmar” sent eliminat de la Champions i perdent la lliga a casa la temporada 2011-2012, el públic reaccionés animant l’equip. Aquell era el moment de demostrar la nostra gratitud pels moments viscuts i agrair tot el que havien fet durant aquests anys.

Els arguments exposats anteriorment són més que suficients per demostrar que el Barça s’ha guanyat el respecte de tot el planeta futbol. Però tot i el crèdit obtingut, l’equip no es pot hipotecar per sempre i ha de seguir guanyant. Pel mateix motiu que actualment, a diferència de fa 30 anys, una victòria contra el Reial Madrid no justifica una temporada, els èxits aconseguits fins ara no podran amagar, si n’hi ha, les futures derrotes. Hem de tornar a començar i no viure dels èxits del passat, sinó aconseguir-ne de nous i guanyar un altre crèdit que serveixi pels propers anys. Sempre haurem d’estar agraïts a aquest equip per tot el que ha fet, i sí, els podrem recordar sempre que juguin, però no podem perdonar els seus futurs pecats tan sols pel seu passat.

Etiquetes: Barça - Futbol 

I ARA QUÈ?

El Girona FC ha completat una temporada històrica, la millor en la trajectòria del club, i sense que ningú ho esperés a l’inici de la temporada, ha aconseguit estar lluitant fins a l’últim partit per l’ascens a primera divisió.
Un equip capaç de posar dreta una ciutat sencera, de guanyar-se la confiança de tots els catalans i, sobretot, de fer somiar tots els seus seguidors, ha de tenir una essència especial. I és que el Girona FC, l’equip que feia tres anys havia salvat la categoria gràcies a un penal transformat en l’últim minut de l’últim partit, tot i disposar del pressupost més baix de la categoria i tenir l’únic objectiu de salvar-se sense patir en excés, ha disputat les primeres places de la classificació a equips elaborats per pujar a primera divisió amb pressupostos fins a deu vegades més que el seu.
La temporada de l’equip ha sigut per emmarcar i durant aquest any s’han batut i superat diferents rècords de la història del club, entre els quals destaquen el màxim nombre de partits guanyats en el còmput global (21), a casa (15) i a fora (6); el màxim nombre de gols marcats (74), i la millor puntuació (71). El joc mostrat pels jugadors ha sigut de qualitat i l’entrega de la plantilla i l’staff tècnic, molt destacable, però tot i la gran temporada, l’equip no va poder posar la cirereta a la campanya, ja que l’Almeria els va eliminar a la final del play-off d’ascens. 
Potser als aficionats els sembla que el Girona no ha aconseguit l’objectiu final de la temporada, però el que ha fet socialment és de tan valor que el “fracàs” esportiu no fa tan mal. Cal recordar que fa 7 anys el Girona FC militava a 3a divisió i que amb aquest període de temps s’ha consolidat en la categoria de plata. Tampoc s’ha d’oblidar l’objectiu inicial de l’equip, la permanència, i valorar el que han aconseguit com un regal per la feina ben feta. Un altre aspecte a comentar és la resposta de l’afició després de la desfeta contra l’Almeria. La seva reacció va ser exemplar i envejable, i la decisió del club de fer una rua pels carrers de la ciutat i una festa a l’estadi de Montilivi, tot i la derrota, és una idea més que encertada. 
La pregunta ara és: què passarà la temporada que ve? L’equip tornarà a estar a dalt? Jugarà de la mateixa manera? Haurà de tornar a lluitar per no baixar? Són preguntes de les quals ningú té la resposta, que només el temps podrà contestar i que els jugadors, els tècnics i la directiva seran els encarregats de donar-hi forma. Jo, com a aficionat, només puc donar les gràcies per tot el que ens han fet viure aquest any. Per primer cop he vibrat igual amb el Barça que amb un altre equip, m’he bolcat amb aquest i l’he animat com el primogènit. Tinc el desig que això es repeteixi la temporada que ve, però si tot no va com voldríem, sempre quedarà en la memòria el record d’una temporada històrica.

Etiquetes: Futbol

MÉS QUE UN CLUB?

Quan Éric Abidal va fitxar pel Barça l’estiu del 2007, ningú s’imaginava que el lateral francès es convertiria en un ídol pel barcelonisme. Durant la seva etapa com a blaugrana ha viscut grans moments, en els quals ha conquerit tots els títols a nivell de club, però també ha hagut de passar per situacions que ningú desitja. El març de 2011 se li va detectar un tumor al fetge i va haver de deixar el futbol durant un temps. Afortunadament, només dos mesos després va reaparèixer i va poder aixecar el trofeu de la UEFA Champions League gràcies al gest de generositat de Carles Puyol. La seva carrera semblava que ja no perillava, quan el març de 2012 el club va anunciar que el jugador havia recaigut i s’hauria de sotmetre a un trasplantament de fetge. Aquesta intervenció va ser més delicada que l’anterior, i això el va mantenir allunyat dels terrenys de joc més temps. L’agost del mateix any va començar a fer treball al gimnàs, i a l’octubre va passar uns dies a la Vall d’Aran per ultimar el seu estat físic. El mes de desembre es va començar a entrenar amb els companys al terreny de joc i quatre mesos més tard entrava en una llista de convocats. El 6 d’abril, en el partit de lliga contra el Mallorca al Camp Nou, Abidal va substituir Gerard Piqué en el minut 70, consolidant així una de les proeses de superació més impressionants de la història de l’esport. A finals del mes de maig la junta directiva del Barça va anunciar que Éric Abidal, el jugador que havia superat un càncer i s’havia enfrontat amb la mort en més d’una ocasió, no renovaria el seu contracte amb el club. És una decisió amb la qual ningú comptava i que va en contra d’unes declaracions de Josep Maria Bartomeu, vicepresident esportiu del club, que el mes de desembre havia dit al programa de RAC1 Primer toc que Abidal renovaria tot just quan jugués un partit. Abidal va jugar, va ser aclamat per la grada i de la renovació mai se’n va saber res.
A aquesta directiva li han faltat dos aspectes primordials a l’hora de solucionar aquest cas: els valors i la valentia. Personalment, trobo la no renovació del jugador una manca immesurable de valors i de sentiments envers la feina feta per ell i per la seva família. D’altra banda, un cop presa la decisió, Sandro Rosell i Andoni Zubizarreta haurien d’haver tingut el coratge d’enfrontar-se a aquesta resolució i explicar clarament els motius de la marxa d’Abidal.

Des d’aquell dia, les reaccions respecte a aquest tema han sigut moltes i variades i, que jo recordi, no n’he sentit cap defensant la decisió del club. El mateix jugador va expressar a la roda de premsa de comiat que ell es veia amb cor de seguir jugant i que el seu desig era fer-ho al Barça. En un altra entrevista va manifestar que estava molest amb el club. Fins i tot, el dia del comiat d’Abidal al Camp Nou, quan el jugador va agrair a la directiva el tracte prestat durant els sis anys de carrera al Barça, una part de l’afició va xiular tímidament la lloança a aquells que no l’havien volgut renovar.

El que no pot ser és que un jugador que ha derrotat el càncer i que no s’ha vist frenat per la malaltia, després d’haver superat tots els obstacles, es vegi aturat per l’interès únicament esportiu dels directius del Barça. A vegades, no s’ha de pensar només amb l’afany de victòria d’un mateix, sinó que cal mirar els altres i entendre que el que han fet per arribar a ser on són no és qualsevol cosa i que hi ha jugadors especials que mereixen un tracte especial. Oferir-li tan sols un càrrec administratiu al jugador que ho ha superat tot és una falta de tacte impressionant que mai podré entendre.

“Més que un club” és el lema del Barça i no entenc que en contextos i circumstàncies tan excepcionals i concrets com en aquest cas no es facin les coses com els ideals del club indiquen, com la gent exigeix i com l’ètica demana. La directiva, en un profund acte d’egoisme, no ha renovat un jugador que ho ha donat tot per poder tornar a jugar amb el Barça i que ha superat el que no està escrit per aconseguir-ho. Sincerament, és una decisió que no esperava i que m’ha decebut profundament. #merciabidal

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu