S’HA DE CANVIAR EL REGLAMENT DEL FUTBOL?

Pensar en el futbol i en la competició és sinònim de pensar en els jugadors, els entrenadors, l’afició, els gols i, també, inevitablement, en els àrbitres. I pensar en àrbitres és pensar en reglament, aquest document que a vegades tant ens indigna i tantes vegades voldríem modificar. Doncs resulta que aquestes normes, que, en certes ocasions, ens amarguen les nits, poden ser canviades. I és que l’International Football Association Board (IFAB), l’organisme encarregat del reglament del futbol i de determinar les regles del joc, està pendent de la 130a reunió general anual pel proper mes de febrer, entre els dies 4 i 6 a Cardiff, on es debatrà una reforma a les normes del futbol. Abans de la cita, però, Associated Press ha anunciat algunes de les propostes, que cal tenir en compte i sobre les quals cal reflexionar.
En primer lloc, un element que sempre ha creat certa controvèrsia és el fet d'impedir un gol per part d'algú que no sigui un jugador. Actualment, si un suplent o algun integrant del cos tècnic, per exemple, entra al camp i impedeix un gol, l'àrbitre decreta un bot neutral --en què el col·legiat llença la pilota entre dos rivals que se la disputen--. Mirant-ho des de fora, és ridícul que es canviï un gol per un bot neutral, una jugada que sovint és intranscendent. Amb això, tothom es posaria darrere el porter a salvar gols; el càstig, en definitiva, és de broma. Amb el nou reglament, però, es xiularà falta o penal i, per tant, s'ajustarà més a les conseqüències de l'acció. I perquè no considerar que si la pilota ja anava a entrar, ha sigut gol. En definitiva, queda clar que si no hi hagués hagut la interrupció inoportuna, hauria pujat al marcador. Tanmateix, penso que és deslleial amb l'esport que qualsevol integrant de qualsevol equip es fiqui sense permís al joc i eviti el més gran que té el futbol: el gol.

En segon lloc, respecte a l'atenció d'un lesionat al terreny de joc, actualment cal que el jugador abandoni el camp per ser tractat amb l'equip mèdic. En el futur, en principi, això no serà així. Perquè després d'una entrada receptora de targeta groga o vermella el futbolista podrà ser atès al mateix terreny de joc, sense haver de sortir del camp. És, per mi, una decisió lògica, ja que fins ara, l'equip que havia comès la falta s'aprofitava de l'absència d'un jugador, que, en el fons, s'havia hagut de retirar per culpa del rival. Així, jugaven deu contra onze. Si aquesta idea prospera, serà responsabilitat de l'àrbitre saber afegir els minuts necessaris com a temps de descompte per compensar l'espera.
Seguint amb aquesta línia, fins ara els jugadors que surten voluntàriament del camp per canviar-se alguns dels elements que porta ha de ser revisat per l'àrbitre principal, que, per tant, es veu obligat a parar el joc. En el futur aquesta podrà ser una tasca exercida pel quart àrbitre, que s'encarregarà de comprovar que tot estigui en ordre, evitant trencar el ritme de la pilota i alleugerint la tornada del jugador. Al final, tot és sentit comú i s'han de buscar solucions que vagin en pro de l'espectacle. A vegades, un excés de protocol, un vici sovint malaltís d'àrbitres massa rectes, acaba sent contraproduent.

Per acabar, un aspecte que no està recollit, de moment, en aquestes propostes però que crec que caldria, si més no, debatre és la supressió del doble càstig: penal i expulsió. Resulta que quan un jugador comet una falta dins de l’àrea i l’entrada és dura o talla una ocasió manifesta de gol, és expulsat. Així, l’equip perd un dels jugadors i, probablement, rebrà un gol: doblement negatiu. Això, per exemple, és el que va patir al Camp Nou fa una setmana l’Athletic Club, que va veure com, ja al primer minut, el partit se li posava en contra. I davant d’aquesta situació, què és el millor? Hi ha partidaris d’eliminar aquesta mesura i evitar que un penal vagi acompanyat d’una expulsió. Es diu que és massa càstig per l'equip que el rep i que decanta un partit per una acció massa insignificant. A més, mantenen que cal tenir present que el càstig es podria considerar triple si tenim en compte que el jugador expulsat no pot tornar a jugar el següent partit i, fins i tot, s’agreuja si el jugador en qüestió és el porter.
D'altra banda, hi ha un altre grup --entre els quals m'hi incloc-- que s'ho miren des de l'altre costat. Si un porter, per exemple, fa falta a un davanter que l'encara en l'u contra u i l'àrbitre xiula penal, però no l'expulsa, haurà guanyat una segona oportunitat per intentar aturar la pilota. Si no vol ser expulsat, que mesuri la força i jugui dins del reglament. Que, en el fons, el que és mereixedor de targeta ho ha de ser en qualsevol zona del camp i en qualsevol circumstància.

128a Reunió General Anual de la IFAB

En qualsevol cas, i a l’espera dels resultats de la reunió, m’agradaria subratllar un aspecte que crec que és primordial. I és que davant les noves possibilitats que s’obriran cal mantenir una mentalitat oberta als canvis i a les novetats. Perquè hem de tenir present que el reglament ha de ser movible, s’ha de poder actualitzar a les noves tendències i a les noves necessitats que reclami l’esport. No podem continuar amb unes normes del segle passat, tot canvia, tot gira, i també ho ha de fer el reglament que regeix la competició. Tenint això present, qui sap si, d’aquí a un temps, haurem construït un futbol més just.
Ara bé, tot seguirà subordinat a les decisions dels àrbitres...

Etiquetes: Futbol

QUÈ TENEN D’ESPECIAL ELS DERBIS?

Resulta que els derbis estan de moda. L’atzar va voler que els vuitens de final de la Copa del Rei ens regalessin dos enfrontaments històrics, d’aquests que tenen un tarannà especial, i hem recuperat la tensió competitiva. I és que els derbis sempre tenen un tarannà especial, una essència que els fa diferents i que els converteix en uns partits esperats. 
A Espanya, com en la resta de lligues arreu del món els derbis són freqüents, però n'hi ha tres que destaquen pel seu interès, la polèmica que els envolta i tot el que suposen: el Madrid-Atlètic, amb una tendència històrica revertida; el Sevilla-Betis, una rivalitat pura, i el Barça-Espanyo, una tensió perduda recuperada.

A Madrid, la nombrosa presència d’equips a la lliga (el Rayo, el Getafe, l’Atlètic i el Madrid) obra la porta a múltiples derbis. Tanmateix, el derbi madrileny per excel·lència és el Madrid-Atlètic, que els darrers anys han revertit una tendència històrica. En total, són 274 enfrontaments, amb 145 victòries blanques (el 53%)  

Per acabar, a casa nostra, tothom coneix el derbi català, entre el Barça i l’Espanyola, que amb els darrers partits ha recuperat la tensió perduda. És un partit amb molta història i molts antecedents, però fins ara la rivalitat s’havia relaxat i s’havia perdut la confrontació d’anys anteriors. Aquesta temporada, però, després de dos enfrontaments tensos hem tornat a la tensió i la polèmica i la rivalitat s’ha tornat a instal·lar a primera plana.
Estadísticament, el Barça goleja l’Espanyol, havent guanyat 113 dels 197 enforntaments directes, un 57%, i havent marcat 357 gols (gairebé dos per partit), pels 216 de l’Espanyol. De fet, l’Espanyol no derrota el Barça des del 2009, en un partit recordat per tothom; va ser aquell 1 a 2 al Camp Nou, amb dos gols de De La Peña, que va trencar una trajectòria de 27 anys sense victòria blanc-i-blava al Camp Nou i va convertir l’Espanyol en el primer cuer en la història que guanyava el líder de la Lliga. Des d’aleshores, tres empats i monopoli blaugrana. L’anterior derrota culer, però, també és d’aquelles que fan història, el tant temut Tamudazo, que va deixar el Barça sense Lliga la temporada 2007-08; un gol de Tamudo al minut 89 va posar el títol en safata pel Madrid, que empatava a Saragossa.
Són molts, doncs, els enfrontament tensos i decisius que han posat cara a cara els dos equips. Tanmateix, fins ara s’havia perdut l’ambient a què estàvem acostumat i l’escalfor característica s’havia refredat. Ara, però, un parell de partits tensos i tot ha recuperat la normalitat.

I dit això, podríem parlar d’altres derbis a la lliga espanyola: el derbi galleg, el Celta-Deportivo; el derbi valencià, el València-Llevant, o el derbi vasc, l’Athletic-Reial Societat. En tenim un munt. A altres lligues, també en tenim d’enfrontaments directes d’aquesta mena: a Itàlia, des de Milà, l’Inter-Milan; a Anglaterra, des de Manchester, el City-United, i des de Londres, el Chelsea, l’Arsenal i el Tottenham protagonitzen sengles derbis, als que cal sumar-hi el Fulham, el West Ham United i el Millwall; i des d’Argentina, el Clàssic d’Avellaneda enfronta el Club Atlético Independiente i el Racing Club de Avellaneda.

Etiquetes: Futbol

EL FUTBOL S’ATURA PER NADAL?

Les dates nadalenques són assenyalades per tothom; els nens esperen regals, les botigues intenten enriquir-se i les famílies busquen retrobar-se i gaudir d’un descans sovint merescut. D’entre tanta tranquil·litat i repòs, però, el futbol no frena i continua el seu curs natural. I és que entremig de torrons i celebracions, l’activitat futbolística segueix endavant i tant als camps com als despatxos no paren els moviments: la pilota comparteix protagonisme amb el pessebre i l'arbre i, tot i que alenteix el ritme, continua circulant per la gespa; de la mateixa manera, els directors tècnics no perden l'oportunitat de fer-se un lloc en el tan competit escenari negociador i alternen contactes per fitxar jugadors amb cops de bastó al tió. El que està clar, però, lluny de la fantasia del Nadal, és que el futbol no es pot relaxar ni durant les festes.

Els pioners del futbol nadalenc són els britànics que, ja des del segle XIX, conserven la competició malgrat les vacances. I és que per Nadal, quan la majoria de lligues s’aturen, la Premier League viu un període d’activitat frenètica, amb tres jornades en deu dies que ja s’han convertit en una tradició. Tot comença amb el Boxing Day, el dia 26 de desembre --per Sant Esteve--, la jornada més esperada i coneguda del futbol anglès. El Boxing Day és una cita que té els orígens el 1860, quan es van enfrontar el Hallam i el Sheffield United en el primer enfrontament entre dos clubs reconeguts i que va acabar amb un 0-2. En aquell va començar una tradició ja centenària que en l'actualitat omple els estadis de famílies i ofereixen la possibilitat als nens de gaudir del futbol. De fet, el Boxing Day és la jornada amb més afluència de públic i la temporada passada un total de 385.330 aficionats van assistir als estadis, un 97% del total, un èxit rotund. Sense anar més lluny, ahir es van disputar els deu partits corresponents a la divuitena jornada de la Premier i els equips ja preparen la següent, que es disputarà pràcticament en la seva totalitat demà dilluns. Això no satura, al Regne Unit no estan per bromes...

Bay Arena durant el partit Bayern Leverkusen-Freiburg
l'any 2010. 

Malgrat això, la majoria de les lligues --a Itàlia, França o Grècia-- s'aprofita el descans nadalenc per reposar i no es disputen jornades de Lliga. A Alemanya, per exemple, els partits no tornen fins al 22 de gener, ja que el fred impedeix la pràctica esportiva en plenes condicions i, per tant, s’opta per adaptar el calendari a les condicions climatològiques. Per la seva banda, el futbol espanyol sempre s’ha mostrat reticent a jugar per Nadal i s’ha reservat les vacances per fer una llarga aturada. Enguany, però, això ha canviat: sigui per interessos econòmics o voluntat d’espectacle, tant se val, la primera divisió espanyola ha reduït el seu descans i ha afegit partits per festes. Per això, després del descans del dia de Nadal, aquesta setmana tindrem partits i, en l’entrada d’any, hi tornarem. Seran quatre dies de futbol, només interromputs per la festa de Cap d’any, que faran tornar la pilota a l'actualitat. 

Aquesta és una reivindicació que ha fet l’afició des de fa temps i que, finalment, s'ha escoltat. Jo, personalment, sempre havia sigut partidari que el futbol espanyol adoptés el model anglès i celebrés jornades de Lliga durant el Nadal i estava convençut que una programació com la de la Premier League seria un regal. Ara, per fi, en podem gaudir i mantenim l'activitat i l'emoció també per Nadal. I és cert que cal respectar el seu descans i la seva família, que mereix ser tractada com les famílies de la resta de mortals. Però això no és excusa, i havent permès les celebracions tradicionals --Nadal i Sant Esteve, aquí Catalunya--, no tenen cap altra excusa per oblidar-se del futbol. En el fons, és la seva professió i cobren prou diners per adaptar les seves vides a la Lliga.

En un altre sentit, durant el Nadal tampoc pot faltar la cita amb el partit de la selecció catalana, que aquest any es va disputar ahir --amb victòria pel País Basc per 0 a 1-- i que, una vegada més, va reivindicar el potencial del nostre equip nacional i la voluntat i necessitat d'oficialitzar les nostres seleccions: una nació, una selecció. 

En segon lloc, als despatxos no para l’activitat i la irrupció del mercat d’hivern a partir d’inicis d’any presenta l'oportunitat d'incorporar jugadors. Són molts els equips que s’aboquen a aquesta finestra de fitxatges com a esperança per revertir rumbs frustrants o perfeccionar trajectòries ascendents. Des del meu punt de vista, crec que el mercat d’hivern no és només un remei d’urgència que ajudi a l’equip a sortir del pas en la resta de l’any, sinó que hauria d’oferir jugadors que, més endavant, es mantinguin a la plantilla i enforteixin els equips. Tanmateix, també és cert que les opcions i les ofertes són més limitades que a l’estiu, ja que hi ha equips que no en volen sentir a parlar de vendes i prefereixen mantenir la cohesió d’equip, però cal furgar el mercat per trobar la millor proposta.

Al llarg de la història, han sigut molts els equips que han aprofitat l'hivern per reforçar els seus equips i han incorporat futbolistes a les seves plantilles. Tot i això, no tots han encertat, i si bé hi ha hagut bones eleccions, també hi ha hagut fracassos.

D’una banda, tenim futbolistes que, havent arribat com a recanvis d’última hora, es van consolidar en els seus equips i van fer una contribució profitosa. El 2006, Gonzalo Higuaín va fitxar pel Madrid després de deixar el River Plate per 12 milions d’euros i en poc temps es va convertir en una peça fonamentalment dels onzes de l’equip blanc; el 2011, Luis Suárez va arribar al Liverpool provenint de l’Ajax per 26,5 milions d’euros i amb poc temps es va convertir en un golejador infal·lible i pretès per tot Europa; el mateix any, David Luiz va aterrar al Chelsea des del Benfica per 30 milions i va esdevenir un central de garanties; i el 2013, Juan Mata va ser fitxat pel Manchester United arribat del Chelsea per 45 milions i està oferint un bon rendiment al mig del camp red.

A l’altre extrem, però, hi ha hagut incorporacions que han naufragat i jugadors que no han compensat el seu fitxatge. El cas més sonat va ser el de Fernando Torres, que va aterrar al Chelsea des del Liverpool per 58,5 milions d’euros i que en quatre temporades i després de 172 partits, només va aconseguir anotar 45 gols. Més a prop, ens sonen els noms de Maxi López, que va arribar al Barça el 2004 procedent del River Plate i només va jugar 19 partits i va anotar dos gols; Fernando Gago, fitxat pel Madrid el 2007 per 20 milions d'euros i que va oferir un rendiment depriment; o Julien Flaubert, fitxat pel Madrid el 2009 i que només va participar en dos partits --amb un total de 57 minuts--. 

Veient això, es fa evident que el futbol no para ni pot parar per Nadal. Ha d'estar pendent de massa coses i no es pot permetre cap distracció. Perquè el ritme frenètic que ha adquirit en els darrers temps no ho permet; l'actualitat continua girant i ningú es pot distreure si no vol perdre pistonada respecte a la resta. Fitxatges, partits, negociacions o entrenaments, tant se val, tot compta, tot serveix per posar a punt l'arsenal de cara al nou any. I tot això sense oblidar que els futbolistes tenen família i necessiten descansar i oblidar-se del futbol, tot això sense oblidar que tenen un sou astronòmic i es deuen a una afició que els vol veure en acció.

Però és que, a més, ni els periodistes, ni l'afició, volen renunciar a gaudir del futbol durant les festes, un període de celebració amenitzada amb una bona dosi d'emoció. El Nadal: temps d'alegria, torrons i neules, temps d'esport, futbol i pilota; temps per tot, temps per tothom. 

Etiquetes: Futbol

AJUDAR ESTÀ A LES NOSTRES MANS?

Som-hi! Benvinguts a un altre dia de fraternitat a Catalunya, de voluntat d’ajudar i d’empatia desbordada. Benvinguts a la festa de la solidaritat, dels reptes, benvinguts a la festa que cada any per aquestes dates fa gran aquest país. I és que avui tenim una nova cita amb la Marató de TV3, la campanya més gran que existeix a casa nostra i que any rere any recapta milions d’euros en benefici de la investigació científica. Enguany, sobre la diabetis i l’obesitat, dues malalties cròniques sobre les quals cal continuar investigant per trobar-ne una solució definitiva.
I per donar suport a la Marató, s’han organitzat arreu del país més de 2.000 activitats populars que aportaran el seu granet de sorra a una iniciativa sense límits. Les activitats són moltes i variades i van des de xocolatades, fins a xarrades, passant per concerts o obres de teatre. Entre elles, a més, hi trobem propostes esportives, com caminades populars, excursions o partidets de futbol. Perquè el món de l’esport, com no podria ser d’una altra manera, també s’aboca en la solidaritat que avui cobreix Catalunya. L’esport, des del seu àmbit, també se suma i empeny en la mateixa direcció per arribar a una meta que serà més a prop després d’aquesta jornada.
Probablement, la iniciativa, ja tradicional, que té més ressò és el partit entre famosos, que encara al Miniestadi en un enfrontament de futbol cares conegudes sobretot del panorama català. Enguany, per exemple, comptarà amb la participació de representants del món del motor, com els germans Marquez (Àlex i Marc) o Aleix Espargaró, exfutbolistes d’elit, com Julio Salinas, Lobo Carrasco, Eric Abidal, Gerard López o Lluís Carreras i actors de diferents àmbits, personatges de la sèrie Merlí –la Júlia Creus (la Mònica de Villamore) i el Carlos Cuevas (el Pol Rubio), i imitadors de Crackòvia i Polònia. Tot i això, segons el Jaume Llauradó, president del Fòrum Samitier i impulsor original del partit, no tots els que demanen jugar poden fer-ho --que són molts--, ja que no hi ha espai per tothom.

Abidal va fer el servei d'honor en el partit de la Marató 2012

El partit, que es disputa des de la primera edició de la Marató --i ja en van 24--, aporta els quatre euros de l’entrada al marcador final i representa una altra de les iniciatives que se sumen al carro de la solidaritat. Cada any són milers els aficionats que assisteixen al partit, veuen de prop les grans estrelles mediàtiques, copsen la força que transmeten i s’involucren en la Marató. Tasten, de primera mà, de què som capaços els catalans.

Centre de recepció de trucades de La Marató de TV3

Perquè avui, una vegada més, els catalans, amb orígens, ideologies, situacions econòmiques i creences diferents, ens bolcarem conjuntament a una mateixa causa, sumarem esforços cap a la mateixa direcció i farem del nostre petit país, un gran exemple d’empatia. I és que la Marató és una iniciativa pionera, de les més destacades del continent, i que mostra al món com som els catalans. I les xifres parlen per si soles: en total, en les 24 edicions que s’han celebrat, s’han recaptat 142.256.675 milions, 6 milions de mitjana. A més, en les darreres cinc edicions, les cinc més fructíferes de la història, s’ha aconseguit 53 milions, amb més de 10 milions i mig de mitjana. Si agafem la població mitjana de Catalunya en aquest període --7.539.092 habitants– concloem que cada català ha aportat 1,41 euros. La Marató, de fet, és el programa que més fons recapta de l’estat espanyol i està al nivell de les més prestigioses en l'àmbit internacional.
A més, però, també és important la tasca de sensibilització que impulsa, transmeten a la població la necessitat de potenciar la recerca i divulgant i educant els ciutadans sobre els conceptes mèdics que, en algun moment, els poden atrapar. La Marató és una font de vida.
Ja per acabar, cal prendre consciència del poder que tenim a les nostres mans; el lema de la Marató declara que “La Marató diu molt de tu”. I sí, diu molt de nosaltres. Diu molt dels esportistes que s’entreguen en defensa d’aquesta iniciativa i hi col·laboren per ampliar el seu radi d’influència. Diu molt de l’esport, l’esport com a motor de companyonia i cohesió social. Diu molt de la gent que, sovint des de l’anonimat, organitza activitats per donar valor a la Marató, estendre’n l’impacte i involucrar-hi el màxim de gent. Diu molt de l’esperit d’aquest país, un país modest amb un esperit ambiciós, que no entén de límits ni fronteres i va més enllà sempre que pot. Diu molt de la nostra televisió pública, que destina tot el necessari per impulsar un programa complex que sap portar amb delicadesa i professionalitat un projecte de grans dimensions que cada any se supera en èxit. Diu molt, en definitiva, de la nostra consciència, que ens dicta que nosaltres, amb la nostra aportació petita i humil, però forta i transcendent, som capaços de millorar l’estil de vida d’aquells que ho necessiten. Diu tant, que ho diu tot.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

EL MODEL DE CLUB DE FLORENTINO PÉREZ ÉS DEMOCRÀTIC?

Fa anys que el Reial Madrid està dirigit per la figura omnipresent de Florentino Pérez. De fet, al llarg de tot el segle XXI --amb l’excepció de tres anys que es van repartir Ramón Calderón i Vicente Boluda-- la presidència del club blanc ha estat copsada únicament per Florentino. Ell ha dirigit l’estructura econòmica de l’entitat, ha decidit les incorporacions, ha fitxat, ha mogut, ha canviat i ha substituït els entrenadors com ha volgut i ha convertit el Reial Madrid en la seva petita joguina. Sense cap altra persona que li pugui fer ombra o qüestionar les decisions, ha fet i desfet com ha volgut, sense oposició, només seguint els seus instints egoistes.
I tràgicament pel madridisme Florentino ha convertit la gestió del club blanc en un negoci, en una manera de fer-se visible i d'estendre el seu nom arreu del món. Aquesta visió utilitarista del club queda reforçada per un estrany i sospitós paral·lelisme entre les incorporacions del Reial Madrid i els negocis de l’ACS (Actividades de Construcción y Servicios), dirigida pel mateix Florentino. Sense anar més lluny, per exemple, les incorporacions de James, Keylor Navas, Odegaard, Chicharito i Kroos han anat acompanyades d'inversions i adjudicacions de l'ACS en els diferents països de procedència d'aquests futbolistes. A Mèxic, va aconseguir dos contractes en valor de 432 milions d'euros cada una, a Colòmbia, el manteniment d'algunes carreteres, i a Alemanya, va rebre el projecte de l'autopista A7 entre Hamburg i Bordesholm. Massa correspondències...

I també cert és que intenta impulsar el Madrid i que busca fer-li un lloc en el futbol mundial. Vol ser recordat, vol quedar present en la història del futbol i estar a l'altura de Santiago Bernabéu --president blanc entre el 1943 i el 1978--. Amb fitxatges galàctics o amb incomptables entrenadors contractats per revolucionar l'equip, ho ha intentat tot, però de moment, no ha assolit la supremacia que perseguia.

I és que últimament, enmig de l’auge triomfador del seu etern rival, el Barça, no ha trobat el seu lloc en l’escenari futbolístic. Contra Guardiola, contra Tito i ara contra Luis Enrique, no ha aconseguit trobar l’antídot que minimitzi el poder culer i només la llum de la Décima il·lumina el seu mandat. I ara, després de la humiliant derrota del Clàssic de la setmana passada, ja comença a estar qüestionat. Perquè el Madrid, amb Florentino, no té un rumb clar i cau derrotat, superat i caricaturitzat pràcticament cada any per l’acèrrim rival. Quin mal ha de fer això... Se sent incòmode, desprotegit i cada vegada més sol, perquè ja no té sota la seva influència tota l’afició, ni té al seu costat la premsa madridista.

D’una banda els seguidors comencen a estar cansats de la gestió de Florentino i ja expressen el seu desacord amb les seves actuacions. Fins i tot, l’exdirectiu blanc José María Stampa Casas reconeix que la mocadorada de la setmana passada és una de les més extenses i generalitzades que ha vist mai. El més trist, però, és que Florentino farà oïdes sordes a les queixes de l’afició i seguirà amb el seu pla passant rotundament del que demanin els seguidors blancs. Ell va a la seva.

D’altra banda, la premsa també s’hi ha llençat a sobre i els diaris madrilenys demanaven fa una setmana responsabilitats. L'As titulava "Golejada al florentinat" i fins i tot, Alfredo Relaño, el director del diari, subratllava en l’editorial que “es pot enganyar molta gent durant molt temps, però no es pot enganyar tothom sempre”. Al Marca, per la seva banda, titulava que “El Bernabéu demana caps”. La premsa, doncs, és un reflex més de l'ambient de tensió que es viu a Madrid i que pot acabar conduint a una situació espinosa.

I tot això ve arran de la seva última decisió fruit del poder total que acumula: la destitució d’Ancelloti, el tècnic que tenia tot el suport de l’afició i la plantilla, que s’havia guanyat la simpatia i la confiança dels jugadors i que havia conquerit la Décima. Una mala temporada, i al carrer. Així funcionen les normes de Florentino… A canvi, va portar Benítez, que havia fracassat en el seu intent de portar el Nàpols a la Champions. Ara els futbolistes troben a faltar a Ancelloti i ja es porten malament amb Benítez, que no té autoritat ni poder al vestidor. De fet, però, cal recordar que Florentino, durant els dotze anys en què ha estat al capdavant del club, l’equip ha tingut deu entrenadors i el president n’ha destituït a dos quan ja havia començat la Lliga --García Remón (el 2004) i Luxemburgo (el 2006)--.

D'altra banda, la temporada passada, amb la destitució d’Ancelloti --que alguns pensen que va estar motivada, entre altres aspectes, per la mala gestió física dels jugadors, que van patir nombroses lesions al llarg de l’any-- va arribar una remodelació de l’àrea mèdica per corregir els possibles errors. Fins ara, però, no s’ha solucionat res i, de fet, a l’octubre els lesionats havien augmentat respecte a la temporada passada. Cal destacar, a més, que la plantilla no té confiança en els serveis mèdics i sovint opta per buscar solucions lluny del club. A més, el feeling amb el doctor del club Jesús Olmo, que té molt poder però és rebutjat per la plantilla, no és massa bo i els fisioterapeutes que volien els jugadors han hagut de marxar.

Però bé, mentre segueixi sent Florentino qui prengui les decisions i manegui a la seva manera el club, seguirà imposant la seva llei i continuarà dirigint tot el que estigui a la seva mà. Mou els fils, els contractes, els interessos i els fitxatges del club blanc. Ho mou tot, ho controla absolutament tot. Bé, tot no. De moment, encara no controla els títols...

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu