QUIN BUIT QUEDA AL FUTBOL?

La temporada s’ha acabat. Els vencedors celebren els triomfs i els derrotats lamenten els fracassos. L’afició avalua els jugadors, els futbolistes valoren les seves actuacions, els entrenadors tanquen l’any i les juntes directives, amb la mirada a l’horitzó, comencen la planificació futura. Enguany, com cada any, un seguit de futbolistes, ja grans, es retiren i diuen adéu, per sempre, a l’esport que han practicat tota la vida. Aquest estiu, aquest fet té una transcendència especial: marxen jugadors que han deixat empremta, persones que s’han convertit en llegendes i han imprès amb sacrifici, entrega i passió el seu nom en la història del futbol.
En primer lloc, liderant l’Olimp del futbol, trobem tres jugadors que han demostrat, de primera mà, què vol dir sentir uns colors, defensar-los, esforçar-se per l’equip i donar-ho tot al camp. Tres capitans que representen els seus clubs, tres exemples de fidelitat a una samarreta.
Ryan Giggs és un migcampista gal·lès de 41 anys i ha jugat al Manchester United des del 1991. Ha sigut una icona del futbol britànic en les dues darreres dècades i l’edat no l’ha frenat en el seu ímpetu per jugar a futbol. És el futbolista més llorejat de la història, amb 36 títols, i ha obtingut moltes distincions individuals; calen destacar dues Champions, la seva inclusió en l’equip de la dècada de la competició i 13 Premiers League. S’han d’afegir, com a marques individuals, que mai ha sigut expulsat, que és el jugador amb més partits al Manchester United, que és el golejador de més edat a la Champions i als Jocs Olímpics i que, fins ara, ha disputat totes les edicions de la Premier League. Com a dada concloent, una referència impactant: quan Giggs va debutar amb el primer equip, dels jugadors que l’han acompanyat aquesta temporada tretze tenien menys de cinc anys i quatre encara no havien nascut.

Javier Zanetti és un defensa lateral argentí i, després de participar en dos equips argentins els tres primers anys de la seva carrera, ha jugat a l’Inter de Milà des del 1995. Amb 1.113 partits acumulats, és el quart jugador amb més partits de la història, l’argentí amb més internacionalitats i el segon futbolista amb més participacions a la Serie A italiana. Més enllà de la seva qualitat física, és un exemple per la seva disciplina futbolística: mai protesta a l’àrbitre, comença i acaba els partits amb la samarreta per dins els pantalons, com s’ha de fer, i va estar una temporada sencera sense rebre cap targeta groga. Com a anècdota, cal mencionar que ha sigut l’únic futbolista que ha jugat amb Messi i Maradona. Ja no queden jugadors com ell; amb un fair play exemplar i una elegància modèlica, s’ha convertit en tot un referent.

Carles Puyol és un defensa català de 36 anys i ha jugat al Barça des del 1999. És un exemple de sacrifici al terreny de joc, contundència, fermesa i convicció, i ha exercit de líder de la plantilla blaugrana amb gran capacitat. Posseeix el segon palmarès més extens de la història del Barça, per darrere de Xavi, amb un total de vint títols, entre els quals destaquen tres Champions, sis lligues i dos mundials de clubs. A més, deixant de banda els resultats esportius, cal recordar, per sempre, els seus gestos de generositat: el record al difunt Miki Roqué, les lliçons als companys sobre el terreny de joc i, sobretot, donar la possibilitat a Abidal d’aixecar la Champions a Wembley i repetir el gest amb el mateix francès i amb Tito Vilanova en la celebració del títol de Lliga de l’any passat. Aquesta actitud és la que el fa únic, etern.
Un esglaó per sota, localitzem jugadors que seran recordats en el futur però que no han tingut tanta història com els primers. Rogério Ceni és el porter més golejador de la història i ha marcat 113 gols en tota la seva carrera. Amb 41 anys, després de 25 temporades jugant al São Paulo i acumulant un extens palmarès, penja els guants. Clarence Seedorf és un dels jugadors amb més títols de Champions, quatre, i amb 38 anys ha jugat en diversos equips de categoria. Aquesta temporada, la va iniciar a la plantilla del Botafogo, del Brasil, però es va retirar per anar a entrenar el Milan, un equip en decadència necessitat d’un líder sòlid. Patxi Puñal ha defensat la samarreta d’Osasuna les disset darreres temporades, ha esdevingut el jugador amb més partits i s’ha convertit en un emblema del club navarrès. Ha guanyat una Copa del Rei, ha disputat la prèvia per a la Champions i ha assolit les semifinals de la Copa de la UEFA; ha marcat una època a l’equip que l’ha vist créixer i madurar.
Per acabar, cal destacar jugadors que també deixen el futbol però que han despertat menys simpatia entre l’afició d’arreu del món. Són Chivu, Heinze, Verón, Camoranesi, Juninho, Palop i Di Natale.
Allunyat de tots ells, hi ha el cas de Rivaldo, un jugador que fa anys que es va distanciar del futbol de masses i del ressò mediàtic; va marxar al Brasil per complir el seu somni, jugar juntament amb el seu fill, i després d’haver-ho assolit, es retira als 41 anys. Durant la seva època daurada, a finals del segle XX, va ser considerat un dels millors jugadors del món, va guanyar una Pilota d’Or i va reunir un abundant palmarès.
Sense menysprear els altres jugadors que se’n van, m’agradaria centrar-me en els casos de Giggs, Zanetti i Puyol, ja que són els que més m’han influenciat i ensenyat. Observant els seus registres som conscients que el que es perd és més que un jugador, es perd una part del futbol; es deixa enrere l’experiència de molts anys de dedicació, les vivències antigues, el coneixement que atorga l’edat i els moments de glòria del passat. Això no té preu. I malgrat que, des de baix, pugen joves amb il·lusió, empenta i entusiasme, ja ningú podrà igualar els registres i la petjada que han deixat impresa, per sempre, en el futbol.
El moment de dir-los adéu és un instant temible, dur i tràgic. Acomiadar-se de qui ha estat el capità del teu equip, ídol del teu club, en els darrers anys o veure com la referència d’una plantilla vencedora marxa és una sensació d’impotència i enuig amb el destí incalculable. Ells ens han fet millors futbolistes, ens han ensenyat com s’ha de jugar el futbol amb elegància i han demostrat que, més enllà de la pilota, hi ha la humanitat. Han mostrat el seu costat més personal i, deixant enrere l’esport, han alliçonat el món sencer amb classes de professionalitat.

Per homenatjar-los en tota la seva dimensió necessitaríem una extensió textual que no tenim a l’abast. Per aquest motiu, els agraïments que els puguem dedicar o les lloances que els puguem fer seran sentits i sincers, però no prou amplis per poder recompensar tot el seu esforç. Malgrat les limitacions espacials, cal recordar-los, fer-los un lloc a la història, tenir-los presents per sempre i elevar-los al cel de l’esport.
Cada any, el futbol es tenyeix de gris per acomiadar amb tristesa els jugadors que marxen. Aquesta temporada, la grandesa dels que l’abandonen fa que l’adéu no sigui, simplement, amb els ulls aclucats o la mirada apagada, sinó que les llàgrimes sobrevolin el futbol.
Giggs, Zanetti i Puyol: tres referències, tres exemples a seguir, tres capitans; en el fons, tres persones. El buit que deixeu és molt gran. El futbol plora.

Etiquetes: Futbol

COM ES PRESENTA LA FINAL DE LA CHAMPIONS?

D’aquí a una setmana es disputa, a Lisboa, la gran final de la UEFA Champions League entre l’Atlètic de Madrid i el Reial Madrid. Després de nou mesos de competició, la Lliga de Campions, el somni de qualsevol futbolista, arriba a la seva fi amb un enfrontament de gran dimensió. El que es viurà dissabte no serà un partit més, no serà un derbi qualsevol, serà la dura batalla, l’atroç lluita, entre dos conjunts que desitgen escriure amb lletres d’or el seu nom en la història del futbol.

El camí per arribar-hi no ha sigut senzill i ambdós conjunts han hagut de salvar obstacles temibles i perillosos. Després de passar amb comoditat la fase de grups, van arribar les rondes eliminatòries i van començar a aparèixer els equips amb identitat i personalitat. A vuitens, el Madrid va golejar amb comoditat el Schalke 04 i l’Atlètic va superar amb tranquil·litat el Milan. A quarts, els blancs van derrotar el Borússia Dortmund amb patiment, ja que, malgrat el 3-0 de l’anada, en què tot semblava decidit, els alemanys van vèncer per dos gols a casa seva i van instaurar el pànic entre el madridisme. Els matalassers van jugar contra el Barça i, en una exhibició tàctica i de joc, el van enfonsar. En l’última dificultat abans d’assolir la final, els merengues van humiliar sense pietat l’actual campió, el Bayern de Guardiola; després d’una victòria per la mínima al Bernabéu, van destrossar els alemanys en un contundent 0-4, la derrota més dolorosa i àmplia de la història del club bavarès. L’Atlètic, per la seva banda, es va enfrontar al Chelsea de Mourinho, i en un partit memorable a Stamford Bridge els espanyols van batre els anglesos per 3-1 i, d’aquesta manera, van transformar un somni llunyà en una realitat consolidada.
Ara, el passat queda enrere i, cara a cara, veurem els dos millors equips d’Europa. A la banqueta, Ancelotti i Simeone disputaran la batalla tàctica; a la porteria, Courtois i Casillas lluitaran per demostrar qui és el millor d’Europa; defensivament es comprovarà qui té més autoritat, els millors centrals del món o un equip constituït per protegir; i a dalt, una lluita de titans, un combat entre feres perilloses, Diego Costa i David Villa enfront de Cristiano Ronaldo i Gareth Bale. El sacrifici i la il·lusió contra els diners i la urgència.

I com arriben els dos equips a la gran cita? Físicament, fosos, ja que l’esforç de les últimes setmanes els ha passat factura. Al Madrid, Pepe és dubte seriós per a l’enfrontament, i Cristiano Ronaldo i Benzema no tenen la participació assegurada. A l’Atlètic, sembla que Diego Costa i Arda Turan es perdran el partit si no aconsegueixen recuperar-se dels problemes físics que acumulen després del partit d’ahir. A més, l’esforç fet pels jugadors matalassers al Camp Nou lluitant per la Lliga i la càrrega de minuts al llarg de la temporada no hi ajuden; caldrà una setmana de descans per afrontar en les millors condicions el compromís europeu. Psicològicament, els dos conjunts arriben en estats anímics diferents. Els blancs, després d’haver llençat la Lliga, necessiten refer-se i tornar a endollar-se competitivament. Els matalassers tenen la moral molt alta un cop haver guanyat el títol de Lliga i desitgen conquerir la Champions per col·locar la cirereta al pastís a una temporada històrica.
Referent a la visió prèvia a la final, des del madridisme, segueix present la malaltissa obsessió per aconseguir la Décima, que va començar fa dotze anys i que, fins ara, no ha cessat. La sensació entre els seguidors blancs és que, després de cinc semifinals consecutives, ha arribat el moment i, per fi, podran aturar la set de triomf que acumulen. Florentino Pérez, el president blanc, ha tingut entre cella i cella la consecució de la Champions i ha hagut de destinar 656 milions d’euros per intentar aconseguir-la. Per ell, i per tot el madridisme, perdre la final seria un fracàs; mai s’han vist tan a prop d’un somni que arrosseguen des de fa temps i haver d’acceptar que del cel a l’infern hi ha tan sols un pas seria molt dur.
A l’altra cara de la moneda, trobem l’Atlètic de Madrid, que, amb un pressupost modest i amb la humilitat com a bandera, ha arribat a la glòria. Només ha necessitat una proposta ambiciosa, un entrenador amb personalitat, uns jugadors entregats i sacrificats i una afició titànica al darrere per derrotar equips construïts, únicament, per guanyar; els matalassers són un exemple que, sovint, l’orgull arriba més lluny que els diners.
Des de l’òptica culer s’entén que s’animi, a mort, l’Atlètic, ja que la visió del capità blanc, Iker Casillas, aixecant al cel el trofeu de la Champions, la Décima, horroritza, escandalitza, la culerada. Davant d’un any com el que s’ha viscut a can Barça, un fracàs blanc pot salvar la temporada i veure l’etern rival enfonsat apagaria, en certa manera, l’incendi que han provocat els errors propis.
Des de Madrid, es presumeix de ser la ciutat que acull els dos millors equips del continent, i comprovar que, d’entre 32 candidats repartits per tot Europa que van iniciar el viatge a principi de temporada, els dos finalistes són de la mateixa ciutat és un luxe i un plaer. Ara, les sensacions prèvies a les finals europees s’han instal·lat a Madrid, que respirarà, en una final sense precedents, un ambient nou, mai vist abans. Tot i això, el sentiment de pertinença a una ciutat vencedora quedarà apagat per unes hores quan comenci el partit; els seguidors del Madrid rebutjaran els de l’Atlètic i viceversa, i no serà fins al cap d’un temps quan ambdues aficions reconeixeran l’orgull d’haver fet possible aquesta hegemonia.

Allunyant-nos de la rivalitat, el que és segur és que el partit serà trepidant, emocionant, vibrant i èpic. Ho serà més enllà dels equips que el disputen, que són monumentals, ja que el que dóna un volum Universal a la competició, el que la converteix en un referent, a part dels grans equips que la juguen, és el seu nom, la seva història. Al llarg dels anys, els millors conjunts d’Europa han sigut partícips d’aquest torneig, els més grans del món l’han gaudit i només els escollits, els eterns, han sigut capaços de conquerir-lo. Dissabte, aquest passat viurà un nou episodi, un altre capítol, en què caldrà veure quin dels dos equips agafa el tren que passa per Lisboa amb destí a l’eternitat.

Etiquetes: Futbol

QUÈ ENS ESPERA?

La lliga espanyola de futbol, el campionat domèstic, és la competició que premia la regularitat, que demostra l’evolució dels equips durant l’any i que reflecteix, realment, la seva capacitat competitiva. És el títol més fiable a l’hora de valorar una temporada al complet i poder fer el balanç dels resultats esportius. Ara, després de 36 partits, hem arribat a les jornades decisives, i els dos darrers compromisos decidiran, en horari unificat, els diferents fronts que encara estan per resoldre: evitar el descens i conquerir el títol.

La primera disputa oberta, la zona més calenta, la trobem a la part baixa de la classificació, on cada temporada molts equips lluiten, batallen, per evitar baixar a segona divisió. Enguany, després que el Betis certifiqués de manera matemàtica el seu descens fa dues setmanes, vuit equips es mantenen en aquesta franja i hauran de disputar-se les places de la permanència. El Getafe i l’Osasuna, actualment, ocupen la zona vermella, però a dalt, i en ordre ascendent, esperen Almeria, Valladolid, Granada, Elx, Màlaga i Espanyol. Personalment, crec que els dos darrers, malgrat no estar matemàticament salvats, no descendiran, ja que tenen un coixí ampli de punts. Respecte a la resta, crec que seria injust que el Getafe, després d’ocupar places europees a l’inici de temporada, tingués un desenllaç tan cruel; pel que fa a l’Elx, representaria esguerrar la feina feta fins ara i, amb la gran campanya que va fer l’any passat a segona, seria una recompensa romandre a primera; Granada, Almeria, Osasuna i Valladolid crec que seran els que es repartiran les dues places que falten per decidir, ja que, per mi, són els més dèbils. Tot i això, la poca distància entre ells i els enfrontaments directes que queden asseguren incertesa fins al final.

Si mirem més amunt, ens topem amb les places que donen accés a les competicions europees: aquesta temporada, el cinquè, el sisè i el setè tindran presència a la Lliga Europa, aquest darrer, a causa de la classificació dels dos finalistes de la Copa del Rei --Barça i Madrid-- per a la Champions. Les tres posicions ja estan establertes i Sevilla, Reial Societat i Vila-real en són els beneficiats. L’únic que pot canviar en els dos últims partits és la seva posició, que faria variar les rondes prèvies que hauran de superar per arribar a la fase de grups de la competició. D’altra banda, el quart lloc atorga una plaça per a la fase prèvia de la Champions League, i l’Athletic Club se la va assegurar en el darrer partit. Aquí, són faves comptades.

Al cim de la taula, tocant el cel, localitzem els tres aspirants al títol, tres candidats que s’ho podrien jugar tot a l’última jornada. Atlètic, Barça i Madrid disputaran aferrissadament la consecució de la Lliga i seran partícips del desenllaç més vibrant dels darrers anys. L’enfrontament entre blaugrana i matalassers en l'última jornada obre la porta a múltiples combinacions i caldrà tenir la calculadora a mà en els dos compromisos que resten. La base, la matemàtica essencial, diu que l’Atlètic en té suficient amb quatre punts o empatant els dos partits; el Barça també depèn d’ell mateix i necessita sumar les dues victòries; per acabar, el Madrid ha de vèncer en totes les cites i esperar que l’Atlètic no aconsegueixi més d’un punt i que el Barça no n’obtingui més de quatre. Més enllà d’aquesta senzilla equació, però, hi ha variades i complexes possibilitats per decidir el títol, depenent dels resultats. Per exemple, si avui l’Atlètic guanya contra el Màlaga, el Madrid ja no podrà ser campió. D’altra banda, en el cas que els matalassers perdin i Barça i Madrid saldin amb victòria els seus compromisos, la darrera jornada seria d’infart: al Camp Nou, l’equip vencedor s’emportaria el títol, però, en cas d’empat i després d’una victòria blanca davant l’Espanyol, s’adjudicaria la Lliga el Madrid.
Des del meu punt de vista, penso que l'Atlètic és l'equip que més se la mereix, ja que ha sigut el més compromès i ha demostrat capacitat competitiva en tots els escenaris. En canvi, Barça i Madrid han sigut irregulars durant la temporada i no han mantingut una dinàmica constant. A més, pels matalassers seria un premi a l'esforç, la perseverança i l'entrega.
Enmig de tots els equips que es juguen la vida en els darrers partits, i més enllà de la tensió, hi ha conjunts que, per no poder assolir objectius més ambiciosos, per haver aconseguit els establerts a l’inici de l’any o per no haver fet la feina, ja no tenen res a guanyar. Tot i això, i en funció del seu calendari, seran jutges de la Lliga. Es tracta del Rayo Vallecano, el Llevant, el Celta i el València, situats entre la vuitena i l’onzena posició, i que, havent eludit el perill, ja no poden accedir a Europa. També cal incloure-hi el Betis, ja descendit; el Vila-real, la Real Societat i el Sevilla, classificats per a la Lliga Europa, i l’Athletic Club, amb plaça per a la Champions.
Sobre la teoria, i amb la classificació al davant, hi ha aspectes que semblen clars. Observant equips amb un marge còmode de punts, o contemplant conjunts amb més necessitat, ens pot semblar evident quins són o deixen de ser els màxims favorits en els dos fronts que, encara, queden per definir. No ens enganyem. El Futbol, el destí, és tan excepcional que no podem preveure què ens guarda per a aquest final de competició. Les especulacions o els pronòstics són del tot acceptables, però hi ha factors, més enllà dels esportius, que cap ésser humà és capaç de valorar. El Futbol no entén de matemàtica, i els deutes passats que ha de pagar, els càstigs que ha d’imposar o les sorpreses que ha de concedir són els aspectes que fan que aquest esport sigui tan especial. Ells injectaran fortes dosis d’emoció i tensió en aquest intens, únic i trepidant desenllaç de Lliga.

Etiquetes: Futbol

CARTA A TITO VILANOVA

Tito,
On ets? Em sents? Siguis on siguis, m’agradaria dedicar-te unes paraules.
He de reconèixer que, quan vas arribar, per mi eres desconegut, invisible. Mai havia sentit a parlar d’un tal Francesc Vilanova, que havia aterrat a la banqueta del primer equip de futbol del Barça amb Guardiola i, pel que semblava, tenia uns grans coneixements tàctics i futbolístics. A mesura que van anar passant les temporades vaig anar descobrint qui eres en realitat i davant meu hi vaig trobar, imponent, una gran persona.
Al llarg d’aquest temps, m’has ensenyat a ser lluitador, perseverant i tenaç enfront de qualsevol obstacle, impediment o adversitat; m’has ensenyat que el lideratge, la confiança en un mateix i la seguretat són les bases del camí per arribar a un objectiu; i m’has ensenyat la necessitat, l’obligació psicològica, de no donar-se mai per vençut i esforçar-se fins al final.

La vida, però, ha volgut que les teves vivències arribessin al seu punt final de manera sobtada i contundent. El destí no ha tingut present que vas ser partícip del millor Barça de la història, no ha recordat que vas ser el primer entrenador a alinear onze jugadors de la casa, ha oblidat que ets el responsable de la Lliga dels cent punts i ha omès com d’important ets en el món de l’esport. La seva ignorància t’ha tret la vida i ha apagat la llum que t’il·luminava. Tot i això, les teves lliçons, els teus advertiments i els teus coneixements seguiran vius entre nosaltres, i els mantindrem actius, dinàmics, per sempre. No podem deixar que res, ni ningú, els apagui, apagui la petita flama de tu que, encara, resta entre nosaltres.

Sàpigues que, malgrat el record que guardem de tu, el buit que deixes al club és immens, gegantí, de dimensions incalculables. Perdre’t ha sigut un cop molt dur no només pels jugadors o els presidents que vas conèixer, sinó també per tot el barcelonisme, que opina que amb la teva marxa s’ha escapat més que un entrenador de futbol. Els culers hem quedat orfes d’un pare, vidus d’un marit, i se’ns ha dissolt entre les mans una persona excepcional.
I Tito, siguem clars: això és una merda. És una merda que un pare de família que viu amb plenitud l’època daurada dels seus fills els hagi d’abandonar; és una merda que una persona que ha recorregut amb insistència el camí que l’ha conduït cap al seu somni hagi de renunciar-hi; és una merda que no puguis fer el que tant t’agrada, el que tant estimes, per culpa d’una malaltia. És una merda, una gran merda. I per aquest motiu, no em puc creure un destí tan cruel, no me’l vull creure. No vull acceptar que una persona com tu, persistent, implicada i treballadora, hagi caigut en mans d’una malaltia tan atroç i despietada; no vull acceptar aquest final tan injust per a tu, no te’l mereixes; i, sobretot, no vull haver d’acceptar que s’ha acabat, que ja no hi ets, i que ja mai tornaràs.

I no pensis que aquestes reflexions són fruit de l’exageració, no. Tot el món del futbol, el planeta de l’esport, comparteix amb empatia aquest sentiment d’impotència i aquesta sensació de desconsol davant d’una situació tan espinosa. En els darrers dies, les reaccions envers la teva mort han sigut constants, les lloances al teu esforç, il·limitades, i els elogis a la teva manera de fer, merescuts. A més, els reconeixements que se t’han fet, que tu trobaràs desmesurats a causa del teu tarannà discret, estan del tot justificats i tenen una simbologia especial. Sense anar més lluny, les llàgrimes dels jugadors del Barça, els teus jugadors, tenen un gran significat: són llàgrimes de record, d’un record per a qui sempre serà el seu entrenador; llàgrimes de tristesa, per haver de reconèixer que ja s’ha acabat; llàgrimes de frustració, veient que no s’ha pogut solucionar un problema d’aquesta dimensió; i també llàgrimes d’orgull, l’orgull que a tots ens provoca haver-te tingut entre nosaltres.
I com una espelma que s’apaga, com una bombeta que es fon, entre plors de comiat, et dono el meu últim adéu. Ara, el canelobre descansa immune, sol. Totes les espelmes que acollia, les flames que preservava, s’han apagat per sempre i ja mai tornaran. Totes, menys una: la memòria del passat; el record llunyà dels èxits, de la lluita, de la glòria i de la perseverança perdurarà íntegre entre nosaltres i romandrà, encès, tota l’eternitat. Una espelma que s’apaga és un record que s’encén i tu ja t’has convertit en una espelma infinita, immortal.
Fins sempre, Tito.
Ets etern.

PD: Ah, per cert, quan arribis allà dalt dóna records a l’Antonio Puerta, al Dani Jarque, al Miki Roqué, al Manuel Preciado i al Luís Aragonés de part meva; el futbol els troba a faltar.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu