QUIN BUIT QUEDA AL FUTBOL?

La temporada s’ha acabat. Els vencedors celebren els triomfs i els derrotats lamenten els fracassos. L’afició avalua els jugadors, els futbolistes valoren les seves actuacions, els entrenadors tanquen l’any i les juntes directives, amb la mirada a l’horitzó, comencen la planificació futura. Enguany, com cada any, un seguit de futbolistes, ja grans, es retiren i diuen adéu, per sempre, a l’esport que han practicat tota la vida. Aquest estiu, aquest fet té una transcendència especial: marxen jugadors que han deixat empremta, persones que s’han convertit en llegendes i han imprès amb sacrifici, entrega i passió el seu nom en la història del futbol.
En primer lloc, liderant l’Olimp del futbol, trobem tres jugadors que han demostrat, de primera mà, què vol dir sentir uns colors, defensar-los, esforçar-se per l’equip i donar-ho tot al camp. Tres capitans que representen els seus clubs, tres exemples de fidelitat a una samarreta.
Ryan Giggs és un migcampista gal·lès de 41 anys i ha jugat al Manchester United des del 1991. Ha sigut una icona del futbol britànic en les dues darreres dècades i l’edat no l’ha frenat en el seu ímpetu per jugar a futbol. És el futbolista més llorejat de la història, amb 36 títols, i ha obtingut moltes distincions individuals; calen destacar dues Champions, la seva inclusió en l’equip de la dècada de la competició i 13 Premiers League. S’han d’afegir, com a marques individuals, que mai ha sigut expulsat, que és el jugador amb més partits al Manchester United, que és el golejador de més edat a la Champions i als Jocs Olímpics i que, fins ara, ha disputat totes les edicions de la Premier League. Com a dada concloent, una referència impactant: quan Giggs va debutar amb el primer equip, dels jugadors que l’han acompanyat aquesta temporada tretze tenien menys de cinc anys i quatre encara no havien nascut.

Javier Zanetti és un defensa lateral argentí i, després de participar en dos equips argentins els tres primers anys de la seva carrera, ha jugat a l’Inter de Milà des del 1995. Amb 1.113 partits acumulats, és el quart jugador amb més partits de la història, l’argentí amb més internacionalitats i el segon futbolista amb més participacions a la Serie A italiana. Més enllà de la seva qualitat física, és un exemple per la seva disciplina futbolística: mai protesta a l’àrbitre, comença i acaba els partits amb la samarreta per dins els pantalons, com s’ha de fer, i va estar una temporada sencera sense rebre cap targeta groga. Com a anècdota, cal mencionar que ha sigut l’únic futbolista que ha jugat amb Messi i Maradona. Ja no queden jugadors com ell; amb un fair play exemplar i una elegància modèlica, s’ha convertit en tot un referent.

Carles Puyol és un defensa català de 36 anys i ha jugat al Barça des del 1999. És un exemple de sacrifici al terreny de joc, contundència, fermesa i convicció, i ha exercit de líder de la plantilla blaugrana amb gran capacitat. Posseeix el segon palmarès més extens de la història del Barça, per darrere de Xavi, amb un total de vint títols, entre els quals destaquen tres Champions, sis lligues i dos mundials de clubs. A més, deixant de banda els resultats esportius, cal recordar, per sempre, els seus gestos de generositat: el record al difunt Miki Roqué, les lliçons als companys sobre el terreny de joc i, sobretot, donar la possibilitat a Abidal d’aixecar la Champions a Wembley i repetir el gest amb el mateix francès i amb Tito Vilanova en la celebració del títol de Lliga de l’any passat. Aquesta actitud és la que el fa únic, etern.
Un esglaó per sota, localitzem jugadors que seran recordats en el futur però que no han tingut tanta història com els primers. Rogério Ceni és el porter més golejador de la història i ha marcat 113 gols en tota la seva carrera. Amb 41 anys, després de 25 temporades jugant al São Paulo i acumulant un extens palmarès, penja els guants. Clarence Seedorf és un dels jugadors amb més títols de Champions, quatre, i amb 38 anys ha jugat en diversos equips de categoria. Aquesta temporada, la va iniciar a la plantilla del Botafogo, del Brasil, però es va retirar per anar a entrenar el Milan, un equip en decadència necessitat d’un líder sòlid. Patxi Puñal ha defensat la samarreta d’Osasuna les disset darreres temporades, ha esdevingut el jugador amb més partits i s’ha convertit en un emblema del club navarrès. Ha guanyat una Copa del Rei, ha disputat la prèvia per a la Champions i ha assolit les semifinals de la Copa de la UEFA; ha marcat una època a l’equip que l’ha vist créixer i madurar.
Per acabar, cal destacar jugadors que també deixen el futbol però que han despertat menys simpatia entre l’afició d’arreu del món. Són Chivu, Heinze, Verón, Camoranesi, Juninho, Palop i Di Natale.
Allunyat de tots ells, hi ha el cas de Rivaldo, un jugador que fa anys que es va distanciar del futbol de masses i del ressò mediàtic; va marxar al Brasil per complir el seu somni, jugar juntament amb el seu fill, i després d’haver-ho assolit, es retira als 41 anys. Durant la seva època daurada, a finals del segle XX, va ser considerat un dels millors jugadors del món, va guanyar una Pilota d’Or i va reunir un abundant palmarès.
Sense menysprear els altres jugadors que se’n van, m’agradaria centrar-me en els casos de Giggs, Zanetti i Puyol, ja que són els que més m’han influenciat i ensenyat. Observant els seus registres som conscients que el que es perd és més que un jugador, es perd una part del futbol; es deixa enrere l’experiència de molts anys de dedicació, les vivències antigues, el coneixement que atorga l’edat i els moments de glòria del passat. Això no té preu. I malgrat que, des de baix, pugen joves amb il·lusió, empenta i entusiasme, ja ningú podrà igualar els registres i la petjada que han deixat impresa, per sempre, en el futbol.
El moment de dir-los adéu és un instant temible, dur i tràgic. Acomiadar-se de qui ha estat el capità del teu equip, ídol del teu club, en els darrers anys o veure com la referència d’una plantilla vencedora marxa és una sensació d’impotència i enuig amb el destí incalculable. Ells ens han fet millors futbolistes, ens han ensenyat com s’ha de jugar el futbol amb elegància i han demostrat que, més enllà de la pilota, hi ha la humanitat. Han mostrat el seu costat més personal i, deixant enrere l’esport, han alliçonat el món sencer amb classes de professionalitat.

Per homenatjar-los en tota la seva dimensió necessitaríem una extensió textual que no tenim a l’abast. Per aquest motiu, els agraïments que els puguem dedicar o les lloances que els puguem fer seran sentits i sincers, però no prou amplis per poder recompensar tot el seu esforç. Malgrat les limitacions espacials, cal recordar-los, fer-los un lloc a la història, tenir-los presents per sempre i elevar-los al cel de l’esport.
Cada any, el futbol es tenyeix de gris per acomiadar amb tristesa els jugadors que marxen. Aquesta temporada, la grandesa dels que l’abandonen fa que l’adéu no sigui, simplement, amb els ulls aclucats o la mirada apagada, sinó que les llàgrimes sobrevolin el futbol.
Giggs, Zanetti i Puyol: tres referències, tres exemples a seguir, tres capitans; en el fons, tres persones. El buit que deixeu és molt gran. El futbol plora.

Etiquetes: Futbol