ATLÈTIC DE MADRID, EL SACRIFICI ÉS LA CLAU DE L'ÈXIT?

L’Atlètic de Madrid va tancar diumenge passat una de les millors temporades de la seva història. La consecució del títol de Lliga, l’assoliment de la final de la Champions i, sobretot, el respecte que s’ha guanyat de tot Europa l’han convertit en un dels equips més admirats del continent. Amb un caràcter ferm i una tàctica clara, l’equip, que fa uns anys era considerat El Pupas, s’ha convertit en un gegant sense fronteres, i sota unes creences clares i un pla estratègic consistent ha complert el somni de tota l’afició matalassera. El “partit a partit” defensat per Simeone ha obtingut els seus fruits i ha calgut molt d’esforç i perseverança per conquerir reptes només a l’abast dels més grans. Sens dubte, aquesta temporada quedarà en la retina dels seus seguidors, però també perdurarà en la memòria de tot el món del futbol.

La base futbolística que l’ha portat al triomf és molt clara: “una bona defensa és un bon atac”; l’essència d’aquest Atlètic ha sigut la rigorositat i solidesa defensives i la contundència ofensiva. Amb un porter de garanties com Thibaut Courtois, que té en l’alçada, la rapidesa de reflexos i la intimidació a l’àrea els seus trets principals, i una defensa contundent i segura formada per Filipe Luis, Godín, Miranda i Juanfran, ha aconseguit ser, per segon any consecutiu, l’equip menys golejat de la Lliga. A l’altre plat de la balança hi ha l’atac, fonamentat en el golejador i jugador revelació de la temporada, Diego Costa, acompanyat per David Villa. L’hispanobrasiler ha demostrat un alt nivell de forma durant l’any i, amb 27 gols anotats, s’ha convertit en el tercer màxim golejador de la competició. Al mig del camp, cal destacar la figura d’Arda Turan, que ha portat les regnes de l’equip i, complementat per Koke i Gabi, han enllaçat, a la perfecció, la defensa i l’atac.

L’encarregat de dirigir aquest grup de futbolistes ha sigut Diego Pablo Simeone, el principal responsable de la ràpida progressió ascendent de la plantilla. L’entrenador ha traslladat la seva personalitat als terrenys de joc als seus futbolistes i ells, impregnats de la seva energia, han demostrat el compromís total amb el pla, a base de sacrifici i entrega en cada pilota, passió en cada jugada i lleialtat a uns colors. El caràcter del Cholo, fort, ha esdevingut l’arma més valuosa de l’argentí, que amb un esperit vencedor i coratjós, i sobretot amb passió pel futbol, ha evidenciat que l’entrenador ha de viure amb intensitat els partits. Ha gesticulat des de la banda, ha reclamat als seus jugadors més esforç i, amb fermesa, ha donat indicacions tàctiques en tot moment; un líder sòlid i convincent.
Un capítol a part mereix l’afició titànica de l’equip. Els seguidors matalassers han ofert el seu suport incondicional a la plantilla amb càntics permanents i, en molts partits, han sigut un jugador més. El Calderón, quan la plantilla ho ha necessitat, s’ha convertit en una autèntica olla de pressió, i la força des de la grada ha ajudat a moure el vaixell. Fins i tot a mi, un seguidor culer, em va posar la pell de gallina la potència de la grada en els darrers minuts del partit de tornada en la Champions contra el Barça, l'actuació dels seguidors va ser impecable. Sincerament, una afició vital, intensa i energètica ho és tot.
Al llarg de l’any, l’equip ha seguit una trajectòria regular i els jugadors han mostrat un nivell molt elevat en totes les fases de les diferents competicions. A la Lliga, l’equip va aconseguir el millor inici de la seva història, en saldar amb victòria els vuit primers compromisos, i només l’Espanyol va aconseguir derrotar els matalassers en la primera volta. L’Atlètic va tancar la primera meitat del campionat amb cinquanta punts, rècord històric del club, i tot i perdre alguna oportunitat per conquerir el títol i acabar pagant la poca experiència en aquest escenari, va empatar amb el Barça en la final de la Lliga al Camp Nou i, després de divuit anys, va tornar a assolir el títol.

La Copa es podria considerar, segurament, el fracàs de la temporada; l’Atlètic va superar el Sant Andreu, el València i l’Athletic Club en les primeres rondes i, a semifinals, va caure davant el Madrid per un contundent global de 5-0. A l’altre extrem, el seu gran triomf, més enllà del títol de Lliga, ha sigut assolir la final de la Champions. El camí per arribar-hi no va ser fàcil i va haver de superar autèntics equips històrics fins a arribar a la gran cita europea de l’any. Davant el Reial Madrid a Lisboa s’ho va jugar tot a una carta i, després de governar el marcador durant tot el partit, Sergio Ramos, recuperant l’esperit de Schwarzenbeck el 1974, va marcar en l’últim minut del temps afegit i va tornar a allunyar els matalassers de la glòria. 
A l’hora de valorar la temporada al complet, però, no hem de deixar que la derrota en la final de la Champions amagui i deixi en un segon terme la feina feta durant tot l’any. Perdre a Da Luz va esvair el somni de tots els seguidors blanc-i-vermells, però va consolidar l’Atlètic com un equip situat en l’esglaó més alt del futbol europeu.
Sincerament, només tinc paraules de lloança, homenatge i agraïment envers aquest equip, que, malgrat no ser el que jo defenso, m’ha obert els ulls i m’ha robat el cor. Estic convençut que molts altres seguidors del futbol, apassionats de l’espectacle, l’han seguit, l’han gaudit i li han donat suport, i això demostra la seva grandesa.

Només veient els principis que ha seguit Simeone en tenim prou per comprendre de què estan fets aquests jugadors; l’equip s’ha basat en l’esforç, l’entrenament, la lluita i el respecte pel rival, i, sense abandonar les seves creences, ha arribat al cel. Personalment, m’emporto una lliçó de gran valor: els jugadors matalassers ens han ensenyat un camí per entendre l’esport d’elit que, d’alguna manera, sembla que els elevats pressupostos ens han fet oblidar; els diners no ho són tot. L’Atlètic ha derrotat equips creats des de la base amb capital, ha esmicolat conjunts que s’han gastat milionades en fitxatges i ha vençut plantilles que doblen el seu valor econòmic al mercat.
Hem de conservar la idea que per competir no calen els diners i que n’hi ha prou amb l’esforç, l’entrega i la satisfacció per la feina ben feta per valorar positivament una temporada. Aquests jugadors ens han certificat que el sacrifici és la base del triomf, i davant de la gesta que han dut a terme, només puc fer una cosa: agenollar-me i treure’m el barret.

Etiquetes: Futbol