Fugir dels protagonismes previs a un gran partit és, sovint, una tasca inabastable; arribar amb un gran estat de forma, tenir un passat que t’avala o gaudir d’una plantilla amb grans jugadors són motius suficients per fer-te sentir vencedor abans d’iniciar un enfrontament. Aquesta confiança, però, a vegades és més perjudicial que beneficiosa i l’excés d’autoestima pot arribar a ser, al final, un handicap. Al llarg de la història hi ha hagut clars exemples del que anomenem “lliçons humiliants”, exhibicions tàctiques que han col·locat equips que ja se sentien vencedors al seu lloc i han demostrat que abans d’assolir un títol cal jugar un partit.
L’exemple més recent ens arriba des del mundial del Brasil; la selecció espanyola, flamant campiona ara fa quatre anys, va caure, contra tot pronòstic, tot just començar. Des de Madrid, ja s’augurava un doblet històric i se somiava amb una segona estrella, però la humiliació, ridiculització o minimització, digueu-li com vulgueu, a la primera jornada enfront d’Holanda van demostrar, un cop més, que els títols es guanyen al camp. Els cinc gols holandesos van servir per fer baixar del cel els aficionats de La Roja, i malgrat la seva nostàlgia, els van mostrar la crua realitat. Dies després, es va consumar el desastre en caure davant Xile i, per primer cop a la història, la selecció espanyola va quedar fora de la competició a la segona jornada.
Aquest, però, no és el primer cas, ni serà l’últim, en què sembla que un enfrontament es guanya durant la prèvia i, finalment, es perd durant el partit; en el passat n’hi ha diferents exemples, dels quals en repassarem tres de destacats.
Un dels records més tristos i horrorosos per a la culerada es remunta al 1994 a Atenes. Davant el Milan de Capello, el Dream Team, liderat per Romário, afrontava la segona final europea en tres anys ple d’esperança. La Lliga aconseguida a l’últim minut dies abans feia pensar que el campió espanyol superaria l’italià, que en els darrers nou partits només n’havia guanyat un. L’optimisme entre els culers era evident i el sentiment d’eufòria, indubtable; el partit era l’oportunitat pel Barça de reafirmar que el cicle gloriós no havia mort i que encara quedava temps de domini blaugrana. Un joc poc reconeixible, una pressió sufocant i la renúncia a un pla tàctic que havia portat els èxits, però, van ser els factors que, combinats amb l’encert dels italians de cara a porteria, van desembocar en una sinistra nit que va certificar la fi d’una de les etapes més llorejades de la història del Barça. L’equip, que havia arribat a Grècia amb la mentalitat posada a conquerir el segon títol i certificar el cicle, i que estava dirigit per Cruyff, que havia sentenciat que un triomf d’ells era una victòria del futbol, havia sigut empetitit fins a nivells insultants per un modest Milan, que era conscient de les seves limitacions i que no havia gosat sobrevalorar la seva qualitat.
Més recentment, trobem dos clars exemples amb un protagonista comú: el Bayern de Munic.
A les semifinals de la Champions de l’any 2013, el Barça de Tito Vilanova es va creuar amb el campió alemany, l’equip de moda. Des de Barcelona s’albirava la possibilitat de repetir la final de Champions a Wembley i tornar a viure la història de dos anys abans. Els alemanys, però, van atropellar els blaugrana i els van expulsar de la cursa cap al títol. El global definitiu de 0-7 va deixar una empremta àcida en la ment dels culers i un record permanent en la de tots els aficionats al futbol. L’eliminació va convertir el Barça en el pitjor equip en una semifinal de tota la història, va certificar que les eufòries havien sigut prematures i va suposar el pròleg de la dissolució del millor equip de tots els temps.
A finals d’abril d’aquest any, el Madrid d’Ancelotti visitava el campió europeu, dirigit per Guardiola. A l’anada, una victòria madrilenya per la mínima obria la porta a múltiples especulacions, però a la tornada, els jugadors blancs van apagar, ràpidament, els intents d’enterrar l’equip de la capital espanyola. Al final, el que havia de ser una desfeta clamorosa, una altra victòria bavaresa, que allunyés el Madrid, un any més, de la glòria, va significar el preludi de la Décima. L’optimisme i el sentiment de superioritat era molt present entre el barcelonisme, que, després de la desfeta de feia un any, somiava que el seu etern rival també quedés en evidència. Es confiava cegament en l’equip alemany i no es donava cap oportunitat als d’Ancelotti, que seguint totes les apostes sortien en desavantatge. Res de tot això; el Madrid va fer un cop damunt la taula i va enviar a casa el Bayern, que, amb la cua entre les cames, va encaixar la derrota més contundent de la seva història. Sense fer cas de l’ambient exterior, confiant en les seves possibilitats, els blancs es van plantar a l’Allianz Arena, que havia de ser un infern, i van provocar l’abdicació precipitada del que fins aleshores havia sigut el rei d’Europa.
El que queda clar veient aquests exemples és que mai es pot sortir al camp amb una mentalitat arrogant respecte al rival. Cada partit és una història, un món, i en noranta minuts poden passar infinitat de circumstàncies. El favoritisme previ, però, en cap cas és dolent si se sap dosificar; és evident que sovint hi ha un equip que es considera superior o en millor estat de forma que l’altre, i evitar això és impossible. Malgrat tot, mai es pot sortir a jugar pensant, tan sols, en com s’aixecarà la copa o quin recorregut farà la rua de celebració, sinó que la humilitat i la modèstia han de ser els referents per preparar una cita de grans dimensions. A més, seria trencar la màgia del futbol pensar que tot el que es preveu amb antelació és el que succeirà en el futur, ja que, com s’ha demostrat moltes vegades, l’esport no entén de premonicions.
I si no us creieu que els trofeus es guanyen un cop s’ha exhaurit el temps reglamentari, que no es venç als vestidors i que cal afrontar amb temprança un partit estimulant, pregunteu a Zubizarreta, Romário, Puyol, Messi, Guardiola, Ribéry, Casillas o Ramos quina sensació et queda quan comproves que del somni que havies planejat, de la victòria que havies dibuixat, només en queda el record fúnebre, i que la realitat, la història, diu i dirà que el vencedor no has sigut tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada