CARTA A TITO VILANOVA

Tito,
On ets? Em sents? Siguis on siguis, m’agradaria dedicar-te unes paraules.
He de reconèixer que, quan vas arribar, per mi eres desconegut, invisible. Mai havia sentit a parlar d’un tal Francesc Vilanova, que havia aterrat a la banqueta del primer equip de futbol del Barça amb Guardiola i, pel que semblava, tenia uns grans coneixements tàctics i futbolístics. A mesura que van anar passant les temporades vaig anar descobrint qui eres en realitat i davant meu hi vaig trobar, imponent, una gran persona.
Al llarg d’aquest temps, m’has ensenyat a ser lluitador, perseverant i tenaç enfront de qualsevol obstacle, impediment o adversitat; m’has ensenyat que el lideratge, la confiança en un mateix i la seguretat són les bases del camí per arribar a un objectiu; i m’has ensenyat la necessitat, l’obligació psicològica, de no donar-se mai per vençut i esforçar-se fins al final.

La vida, però, ha volgut que les teves vivències arribessin al seu punt final de manera sobtada i contundent. El destí no ha tingut present que vas ser partícip del millor Barça de la història, no ha recordat que vas ser el primer entrenador a alinear onze jugadors de la casa, ha oblidat que ets el responsable de la Lliga dels cent punts i ha omès com d’important ets en el món de l’esport. La seva ignorància t’ha tret la vida i ha apagat la llum que t’il·luminava. Tot i això, les teves lliçons, els teus advertiments i els teus coneixements seguiran vius entre nosaltres, i els mantindrem actius, dinàmics, per sempre. No podem deixar que res, ni ningú, els apagui, apagui la petita flama de tu que, encara, resta entre nosaltres.

Sàpigues que, malgrat el record que guardem de tu, el buit que deixes al club és immens, gegantí, de dimensions incalculables. Perdre’t ha sigut un cop molt dur no només pels jugadors o els presidents que vas conèixer, sinó també per tot el barcelonisme, que opina que amb la teva marxa s’ha escapat més que un entrenador de futbol. Els culers hem quedat orfes d’un pare, vidus d’un marit, i se’ns ha dissolt entre les mans una persona excepcional.
I Tito, siguem clars: això és una merda. És una merda que un pare de família que viu amb plenitud l’època daurada dels seus fills els hagi d’abandonar; és una merda que una persona que ha recorregut amb insistència el camí que l’ha conduït cap al seu somni hagi de renunciar-hi; és una merda que no puguis fer el que tant t’agrada, el que tant estimes, per culpa d’una malaltia. És una merda, una gran merda. I per aquest motiu, no em puc creure un destí tan cruel, no me’l vull creure. No vull acceptar que una persona com tu, persistent, implicada i treballadora, hagi caigut en mans d’una malaltia tan atroç i despietada; no vull acceptar aquest final tan injust per a tu, no te’l mereixes; i, sobretot, no vull haver d’acceptar que s’ha acabat, que ja no hi ets, i que ja mai tornaràs.

I no pensis que aquestes reflexions són fruit de l’exageració, no. Tot el món del futbol, el planeta de l’esport, comparteix amb empatia aquest sentiment d’impotència i aquesta sensació de desconsol davant d’una situació tan espinosa. En els darrers dies, les reaccions envers la teva mort han sigut constants, les lloances al teu esforç, il·limitades, i els elogis a la teva manera de fer, merescuts. A més, els reconeixements que se t’han fet, que tu trobaràs desmesurats a causa del teu tarannà discret, estan del tot justificats i tenen una simbologia especial. Sense anar més lluny, les llàgrimes dels jugadors del Barça, els teus jugadors, tenen un gran significat: són llàgrimes de record, d’un record per a qui sempre serà el seu entrenador; llàgrimes de tristesa, per haver de reconèixer que ja s’ha acabat; llàgrimes de frustració, veient que no s’ha pogut solucionar un problema d’aquesta dimensió; i també llàgrimes d’orgull, l’orgull que a tots ens provoca haver-te tingut entre nosaltres.
I com una espelma que s’apaga, com una bombeta que es fon, entre plors de comiat, et dono el meu últim adéu. Ara, el canelobre descansa immune, sol. Totes les espelmes que acollia, les flames que preservava, s’han apagat per sempre i ja mai tornaran. Totes, menys una: la memòria del passat; el record llunyà dels èxits, de la lluita, de la glòria i de la perseverança perdurarà íntegre entre nosaltres i romandrà, encès, tota l’eternitat. Una espelma que s’apaga és un record que s’encén i tu ja t’has convertit en una espelma infinita, immortal.
Fins sempre, Tito.
Ets etern.

PD: Ah, per cert, quan arribis allà dalt dóna records a l’Antonio Puerta, al Dani Jarque, al Miki Roqué, al Manuel Preciado i al Luís Aragonés de part meva; el futbol els troba a faltar.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu