QUINS MOTIUS HI HA PER TACAR L'ESPORT?

L’incident d’ara fa una setmana entre Luis Suárez i Chiellini, en què el davanter uruguaià va mossegar, amb ímpetu, el defensa italià, és un exemple més de l’antiesportivitat que taca l’esport. De tant en tant, es produeixen episodis que van més enllà de l’acció esportiva i s’allunyen del respecte que sempre reclamem. Aquests han de ser eradicats de soca-rel per garantir netedat, honestedat i honradesa al camp i evitar deixar en segon terme el més important: l’esport. L’antiesportivitat, en casos aïllats, es porta a l’extrem i desemboca en comportaments totalment lamentables, censurables i rebutjables: el racisme i el dopatge.

Les diferències racials són l’excusa, a vegades, per criticar i discriminar esportistes. El més habitual és la igualació entre els jugadors de color i els micos; en repetides ocasions s’han vist espectadors representant accions típiques d’aquests animals en to de mofa envers els esportistes. Un dels darrers exemples ens arriba des de la lliga espanyola: al Madrigal, Dani Alves es va menjar un plàtan que li havien llançat des de la grada, simbolitzant l’alimentació que es dóna als primats tancats al zoo; aquest fet va tenir molt ressò i va impulsar una campanya a les xarxes socials contra el racisme arreu del món. D’altra banda, el gener del 2013, en un partit amistós entre el Pro Patria, equip de tercera divisió italiana, i l’AC Milan, els crits racistes al jugador d’origen ghanès Kevin-Prince Boateng van irritar el jugador i van provocar que abandonés el camp acompanyat solidàriament per la resta de companys i contraris, en rebuig als crits que patia des de la grada. 

Com s’ha comprovat, un dels errors que algunes persones cometen i que cal solucionar és confondre l’esport amb un escenari propici per a la discriminació. El que ha de ser un ambient festiu i distès, lluny dels problemes, es converteix en un mirall de les dificultats del món real i no ens permet gaudir del joc amb harmonia. I, igual que condemnem aquests actes en el món de l’esport, els hem de sancionar i reprovar a l’exterior; és inadmissible, sigui en l’àmbit que sigui, que una persona que, en teoria, té les capacitats intel·lectuals més elevades del regne animal discrimini exemples de la seva mateixa espècie, i que el color de la pell li serveixi per excloure’ls. Sí, som diferents, però uns no som millors que els altres.

Un altre acte d’irresponsabilitat i antiesportivitat és el dopatge, el consum de substàncies que desenvolupen força extra. Aquestes són utilitzades per alguns esportistes per aconseguir vèncer en proves en què, sense ajudes il·legals, serien incapaços de guanyar o per assolir rècords mundials que els permetin escriure el seu nom en la història de l’esport. L’exemple més evident es va destapar fa uns mesos i està protagonitzat pel ciclista Lance Armstrong; l’esportista nord-americà va reconèixer haver-se dopat i, entre altres guardons, se li van retirar els set Tours de França que havia guanyat. Fa vint anys, al mundial de futbol dels Estats Units, l’estrella argentina, Diego Armando Maradona, va ser acusat de dopatge i, consegüentment, va ser expulsat de la concentració de la seva selecció. Ell va negar els resultats del control, que manifestava que havia consumit substàncies que tenien efectes estimulants i rebaixaven el pes, però la FIFA el va sancionar amb quinze mesos d’inhabilitació. A Espanya, recentment s’ha tancat l’Operació Port, una de les actuacions contra el dopatge al país més importants de la història. Gràcies a les investigacions que es van iniciar el 2006, s’ha desarticulat una xarxa que proporcionava substàncies il·legals per millorar el rendiment a futbolistes, tennistes, ciclistes i atletes, i s’ha condemnat a un any de presó i quatre d’inhabilitació Eufemiano Fuentes, líder de la trama.

És cert que aquests incidents són poc freqüents en l’esport d’elit, i malgrat que n’hi ha greus exemples, no són actituds que apareguin amb regularitat. La poca reiteració, però, no ha de crear despreocupació, sinó que ha de servir per impulsar i intensificar l’eradicació d’aquestes conductes: tot i la seva escassetat, n’hi segueixen havent massa; per anar bé, haurien de ser inexistents. Si un esportista no pot guanyar una competició o firmar un rècord amb les seves capacitats físiques, i necessita potència exterior i artificial afegida per aconseguir-ho, no mereix guanyar i ser recordat com a vencedor. Aquest acte, a més, es converteix en un greuge per als rivals, ja que, si la llei manifesta que dopar-se és il·legal i un esportista, d’amagat, s’injecta components no permesos, deshonra les normes que regeixen l’esport que practica, i això és una falta de respecte incalculable.

Després d’haver analitzat aquestes dues actituds antiesportives i intolerants, i veient la seva gravetat, demano profundament que la gent que les protagonitza reflexioni sobre el seu significat i valori quin sentit tenen actes d’aquesta mena. Pensant com a éssers humans, el que la ciència diu que som, es fa evident que no hi ha justificació possible per argumentar els comportaments que taquen i empetiteixen l’essència de l’esport, embruten la pràctica pacífica, pura, lleial, digna i noble del joc, i deshonren la gent que hi ha al seu darrere. Bé, n’hi ha una: la ignorància.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

ELS PARTITS ES GUANYEN ABANS DE JUGAR-LOS?

Fugir dels protagonismes previs a un gran partit és, sovint, una tasca inabastable; arribar amb un gran estat de forma, tenir un passat que t’avala o gaudir d’una plantilla amb grans jugadors són motius suficients per fer-te sentir vencedor abans d’iniciar un enfrontament. Aquesta confiança, però, a vegades és més perjudicial que beneficiosa i l’excés d’autoestima pot arribar a ser, al final, un handicap. Al llarg de la història hi ha hagut clars exemples del que anomenem “lliçons humiliants”, exhibicions tàctiques que han col·locat equips que ja se sentien vencedors al seu lloc i han demostrat que abans d’assolir un títol cal jugar un partit. 

L’exemple més recent ens arriba des del mundial del Brasil; la selecció espanyola, flamant campiona ara fa quatre anys, va caure, contra tot pronòstic, tot just començar. Des de Madrid, ja s’augurava un doblet històric i se somiava amb una segona estrella, però la humiliació, ridiculització o minimització, digueu-li com vulgueu, a la primera jornada enfront d’Holanda van demostrar, un cop més, que els títols es guanyen al camp. Els cinc gols holandesos van servir per fer baixar del cel els aficionats de La Roja, i malgrat la seva nostàlgia, els van mostrar la crua realitat. Dies després, es va consumar el desastre en caure davant Xile i, per primer cop a la història, la selecció espanyola va quedar fora de la competició a la segona jornada.

Aquest, però, no és el primer cas, ni serà l’últim, en què sembla que un enfrontament es guanya durant la prèvia i, finalment, es perd durant el partit; en el passat n’hi ha diferents exemples, dels quals en repassarem tres de destacats.

Un dels records més tristos i horrorosos per a la culerada es remunta al 1994 a Atenes. Davant el Milan de Capello, el Dream Team, liderat per Romário, afrontava la segona final europea en tres anys ple d’esperança. La Lliga aconseguida a l’últim minut dies abans feia pensar que el campió espanyol superaria l’italià, que en els darrers nou partits només n’havia guanyat un. L’optimisme entre els culers era evident i el sentiment d’eufòria, indubtable; el partit era l’oportunitat pel Barça de reafirmar que el cicle gloriós no havia mort i que encara quedava temps de domini blaugrana. Un joc poc reconeixible, una pressió sufocant i la renúncia a un pla tàctic que havia portat els èxits, però, van ser els factors que, combinats amb l’encert dels italians de cara a porteria, van desembocar en una sinistra nit que va certificar la fi d’una de les etapes més llorejades de la història del Barça. L’equip, que havia arribat a Grècia amb la mentalitat posada a conquerir el segon títol i certificar el cicle, i que estava dirigit per Cruyff, que havia sentenciat que un triomf d’ells era una victòria del futbol, havia sigut empetitit fins a nivells insultants per un modest Milan, que era conscient de les seves limitacions i que no havia gosat sobrevalorar la seva qualitat.

Més recentment, trobem dos clars exemples amb un protagonista comú: el Bayern de Munic.
A les semifinals de la Champions de l’any 2013, el Barça de Tito Vilanova es va creuar amb el campió alemany, l’equip de moda. Des de Barcelona s’albirava la possibilitat de repetir la final de Champions a Wembley i tornar a viure la història de dos anys abans. Els alemanys, però, van atropellar els blaugrana i els van expulsar de la cursa cap al títol. El global definitiu de 0-7 va deixar una empremta àcida en la ment dels culers i un record permanent en la de tots els aficionats al futbol. L’eliminació va convertir el Barça en el pitjor equip en una semifinal de tota la història, va certificar que les eufòries havien sigut prematures i va suposar el pròleg de la dissolució del millor equip de tots els temps.

A finals d’abril d’aquest any, el Madrid d’Ancelotti visitava el campió europeu, dirigit per Guardiola. A l’anada, una victòria madrilenya per la mínima obria la porta a múltiples especulacions, però a la tornada, els jugadors blancs van apagar, ràpidament, els intents d’enterrar l’equip de la capital espanyola. Al final, el que havia de ser una desfeta clamorosa, una altra victòria bavaresa, que allunyés el Madrid, un any més, de la glòria, va significar el preludi de la Décima. L’optimisme i el sentiment de superioritat era molt present entre el barcelonisme, que, després de la desfeta de feia un any, somiava que el seu etern rival també quedés en evidència. Es confiava cegament en l’equip alemany i no es donava cap oportunitat als d’Ancelotti, que seguint totes les apostes sortien en desavantatge. Res de tot això; el Madrid va fer un cop damunt la taula i va enviar a casa el Bayern, que, amb la cua entre les cames, va encaixar la derrota més contundent de la seva història. Sense fer cas de l’ambient exterior, confiant en les seves possibilitats, els blancs es van plantar a l’Allianz Arena, que havia de ser un infern, i van provocar l’abdicació precipitada del que fins aleshores havia sigut el rei d’Europa.

El que queda clar veient aquests exemples és que mai es pot sortir al camp amb una mentalitat arrogant respecte al rival. Cada partit és una història, un món, i en noranta minuts poden passar infinitat de circumstàncies. El favoritisme previ, però, en cap cas és dolent si se sap dosificar; és evident que sovint hi ha un equip que es considera superior o en millor estat de forma que l’altre, i evitar això és impossible. Malgrat tot, mai es pot sortir a jugar pensant, tan sols, en com s’aixecarà la copa o quin recorregut farà la rua de celebració, sinó que la humilitat i la modèstia han de ser els referents per preparar una cita de grans dimensions. A més, seria trencar la màgia del futbol pensar que tot el que es preveu amb antelació és el que succeirà en el futur, ja que, com s’ha demostrat moltes vegades, l’esport no entén de premonicions.

I si no us creieu que els trofeus es guanyen un cop s’ha exhaurit el temps reglamentari, que no es venç als vestidors i que cal afrontar amb temprança un partit estimulant, pregunteu a Zubizarreta, Romário, Puyol, Messi, Guardiola, Ribéry, Casillas o Ramos quina sensació et queda quan comproves que del somni que havies planejat, de la victòria que havies dibuixat, només en queda el record fúnebre, i que la realitat, la història, diu i dirà que el vencedor no has sigut tu.

Etiquetes: Futbol

LES NOTES DE FINAL DE TEMPORADA

Amb la temporada acabada, ha arribat el moment de valorar les diferents actuacions dins de l’àmbit esportiu. Durant l’any, des d’ESPORT, OPINIÓ I FUTUR hem analitzat els diferents esports, hem valorat les competicions que s’han disputat i hem lloat jugadors i equips que ens han fet somiar. Ara, posem les notes de fi de curs i, després d’haver publicat diumenge passat el cinquantè article d’anàlisi esportiva, avui n’agafem cinc de referència i opinem si la nostra predicció subjectiva s’ha complert o no després del desenllaç del tema avaluat.

SUSPÈS. Dubtàveu del rendiment de Neymar?

http://www.esport-opinio-futur.cat/2014/01/dubtaveu-del-rendiment-de-neymar.html

A principis del mes de gener, vam sentenciar que Neymar havia iniciat la seva explosió a Can Barça. Després d’uns mesos d’adaptació, en què es dubtava de la seva forma física, i d’haver entès com funcionava el club, començava a demostrar les seves qualitats. A més, amb l’absència de Messi s’havia carregat l’equip a l’esquena i havia demostrat la seva capacitat de lideratge. Una desafortunada lesió al camp del Getafe a la Copa i un seguit de despropòsits, però, van fer que el seu rendiment tornés a decaure i des del gener ja no ha tornat a ser el mateix. Es va començar a desinflar i no va estar al nivell que se li reclamava al Barça. Ara, al Brasil, torna a demostrar la seva vàlua i esperem que l’any que ve a l’equip blaugrana recuperi la seva millor versió.

Sens dubte, va ser prematur certificar que Neymar ja estava adaptat i sentenciar que el seu nivell era l’esperat. Tres partits bons de l’astre brasiler ens van encegar davant l’evidència que encara li queda molt recorregut per fer, molts conceptes per aprendre i molt talent per adquirir. Tot i això, tard o d’hora, triomfarà.

APROVAT. Estava justificat que Messi no descansés?

http://www.esport-opinio-futur.cat/2013/12/estava-justificat-que-messi-no-descanses.html

A mitjans de novembre, Messi va patir una lesió muscular que el va allunyar dels terrenys de joc durant dos mesos. En aquest moment, des de l’afició culer es va qüestionar que ni Guardiola ni Vilanova s’atrevissin a fer seure a la banqueta l’astre argentí per protegir-lo de les lesions i es va començar a preguntar si li hauria calgut descans. Enguany hem pagat la imprudència d’etapes anteriors i el Barça no ha pogut disposar de la seva estrella en el tram decisiu de la temporada.

Vam qüestionar que la decisió encertada fos confiar cegament en el físic del davanter, però vam haver d’admetre que, fins que no havien arribat les dificultats, no ens n’havíem adonat. Ara, després de descansar durant temps, Messi ha recuperat la forma física, però necessita recobrar tota la seva qualitat. S’ha fet evident que hauria sigut millor no sobreexplotar les capacitats de l’argentí i esperem que, en el futur, l’error no es repeteixi.

NOTABLE. Té límit el motociclisme català?

http://www.esport-opinio-futur.cat/2013/11/te-limit-el-motociclisme-catala.html

L’any passat, el motociclisme català va viure el període més reeixit de la seva història; Viñales, Espargaró i Márquez van conquerir el títol mundial en les seves respectives categories i van certificar el domini del nostre país al món. Amb l’inici, al març, d’un nou Mundial s’havia de verificar que aquesta generació tenia vida al davant, i amb un seguit d’actuacions convincents s’ha comprovat que encara queda temps de regnat català.

Márquez ha vençut en les set carreres d’enguany i ha igualat el rècord del gran Valentino Rossi; Esteve Rabat lidera amb mà de ferro la categoria de Moto2 i sembla encaminat cap al títol; a Moto3 Àlex Rins, Àlex Márquez i Isaac Viñales ocupen la quarta, cinquena i sisena posició, respectivament, i batallen en cada gran premi per les primeres places. Tots ells segueixen al peu del canó i els resultats parlen per ells mateixos; de moment, aquests pilots no tenen límit.

EXCEL·LENT. Tata Martino, la decisió encertada?

http://www.esport-opinio-futur.cat/2013/08/tata-martino-la-decisio-encertada.html

Gerardo Martino va arribar precipitadament a la banqueta blaugrana a finals de juliol. La renúncia obligada de Tito Vilanova el va portar fins al Camp Nou i es va veure obligat a enfrontar-se a un repte de grans dimensions. Al principi, semblava clar que la seva poca experiència en el futbol europeu li passaria factura i no podria reprendre el cicle triomfal del club. Tot i això, al començament de la temporada el rendiment de l’equip no va decaure i, després de tancar la primera volta amb una única derrota i assolir la classificació per a vuitens de la Champions, feia la sensació que res havia canviat.

Només va caldre l’arribada dels compromisos importants, amb rivals d’entitat al davant, però, per certificar el declivi que, inicialment, havia sigut imperceptible. El Barça es va desfer i, de la manera més trista, va acabar un cicle triomfal irrepetible. Amb la derrota a la final de Copa contra el Madrid, la desfeta a la Champions davant l’Atlètic i la pèrdua del títol de Lliga enfront dels matalassers al Camp Nou, es va reafirmar que quelcom havia fallat. Després del final de la competició, Martino va anunciar que marxava i això fa pensar que, potser, el problema requeia en la banqueta.

MATRÍCULA D’HONOR. Ha acabat el domini de Barça i Madrid a la Lliga?

http://www.esport-opinio-futur.cat/2014/01/sha-acabat-el-domini-de-barca-i-madrid.html

En acabar la primera volta de la lliga espanyola a primera divisió, vam diagnosticar que, potser, el bipartidisme entre Barça i Madrid al capdavant de la Lliga havia arribat a la seva fi després de deu anys de domini aclaparador. L’Atlètic de Madrid, amb uns registres a l’alçada dels millors, una plantilla implicada i un entrenador amb personalitat, estava plantant cara als dos grans equips d’Espanya i feia pensar que un canvi s’aproximava. Després d’una segona volta plena d’intriga, emoció, competitivitat i tensió, va arribar l’última jornada, la final de la Lliga, l’enfrontament al Camp Nou entre Barça i Atlètic que havia de decidir el campionat. El partit va acabar en empat, un resultat suficient pels matalassers per conquerir el títol.

D’aquesta manera, l’equip madrileny ha corroborat un canvi de tendència en el futbol espanyol. El que fa dos anys, sense anar més lluny, era un domini sense oposició de Barça i Madrid ara s’ha convertit, ja, en passat. A més, els dos conjunts no han superat amb tanta claredat tots els rivals; ja sigui pel seu estat de forma, pel desgast físic i psicològic o per algun altre motiu no els han atropellat com en ocasions anteriors. Esperem que aquests factors siguin significatius de cara al futur per mantenir la competitivitat d’enguany. El que és evident, i ja ningú ho pot esborrar, és que l’Atlètic ha guanyat aquesta Lliga i, després de nou anys al capdavant, ni Barça ni Madrid se l’han endut.

Les qualificacions que hem aplicat serveixen per tancar una etapa, una temporada esportiva, que ha estat tan productiva com apassionant. Aquest cercle que avui acaba serveix com a preludi per encetar, d’aquí poc, un nou cicle, noves experiències, que esperem que igualin les viscudes enguany; irrepetibles, inesborrables i úniques.

QUÈ SIGNIFICA EL MUNDIAL DE FUTBOL?

El mundial de futbol és la competició amb més renom del món de l’esport. Cada quatre anys s’estableix la capital del món de l’esport a un país, que alberga, durant un mes, el torneig més global i universal que existeix. Per l’estat que l’organitza és un prestigi acollir-lo; pels jugadors, un orgull disputar-lo, i pels aficionats, un plaer viure’l. Un campionat d’aquesta importància té un seguiment absolut per part de tots els aficionats del futbol i reclama fer una prèvia que englobi tots els fronts que mantindrà oberts durant la seva celebració.
Al voltant de l’edició d’enguany, hi ha diversos aspectes que mereixen ser destacats, fets que condicionaran el desenvolupament de la competició i marcaran els resultats.

En primer lloc, les lesions, que van ser molt presents durant els amistosos previs a la competició i van trencar el somni de diferents jugadors, que no podran acompanyar les seves seleccions. Cal destacar els casos de Ribéry, que pateix una lumbàlgia; Montolivo, que es va fracturar la tíbia, i Reus, amb problemes al turmell. A aquests imprevistos problemes físics cal sumar els de Mario Gómez, Falcao, Thiago i Valdés, que es van lesionar amb els seus clubs durant la temporada i no van aconseguir recuperar-se a temps. En total, més de cinquanta jugadors han renunciat al Mundial per culpa de problemes físics.

En segon lloc, els temps morts que, per primer cop, s’admetran durant els partits. La calor sufocant que farà al Brasil obligarà els futbolistes a un gran esforç físic, i la FIFA, perquè els jugadors puguin descansar, refrescar-se i beure, va decidir introduir dos minuts de pausa al joc --al minut trenta de cada part-- en les ocasions en què la temperatura sigui superior als 32 °C. Cal recordar, però, que els enfrontaments es disputaran al migdia, alguns a les 13 h, ja que, en lloc de decidir jugar-los a la nit, quan fa menys calor, els directius van decidir aplicar mesures que trenquen el joc i no eradiquen al complet el gran problema que suposarà la calor.
En tercer lloc, en aquesta edició han tingut molt ressò les primes que cobraran els jugadors en cas de triomf; un cop més, lamentables. El cas que ha rebut més crítiques ha sigut el de la selecció espanyola: cada jugador cobraria 72.000 euros tan sols per superar la fase de grups --el mínim que se’ls exigeix--, una xifra equivalent al sou d’un espanyol mitjà (22.000 €/any) durant més de tres anys; a més, per conquerir el títol, els de Vicente del Bosque ingressarien una quantitat de 720.000 euros per cap, el que un ciutadà cobrarà treballant trenta-dos anys i mig. Tot i això, tranquils; el president de la Reial Federació Espanyola de Futbol va explicar que no se subvencionaran amb diners públics. Comparant aquesta xifra amb la d’altres seleccions, a Alemanya i a França, dos països solvents econòmicament, els jugadors cobrarien 300.000 i 330.000 euros respectivament per guanyar el Mundial. Una diferència, doncs, del doble, que exemplifica dues maneres d’entendre el món.
A més, lluny dels assumptes plenament esportius, la prèvia del Mundial ha estat marcada per les protestes als carrers de tot el Brasil. Els ciutadans reclamen més qualitat institucional i política, menys corrupció i més inversions en educació i sanitat. El Mundial serveix d’aparador per mostrar al món el desacord amb les polítiques econòmiques del govern; segons algunes informacions, les despeses que ha suposat l’organització de l’esdeveniment tripliquen el pressupost que s’havia presentat el 2007. Malgrat que ara les manifestacions estan més relaxades que fa uns mesos i lluny de l’ambient escalfat que es va viure fa un any durant la Copa de Con-federacions, preocupa el comportament dels contraris al Mundial durant la celebració de la competició i caldrà veure quina serà la seva reacció. Per aquest motiu, el govern ha desplegat un extens cos de seguretat i intentarà evitar el caos i la tensió extrema que es tem. També fan por les possibles vagues de transport, que dificultarien el trasllat dels aficionats. De moment, en la jornada inaugural hi van haver greus enfrontaments a fora l'Arena Corinthians, escenari del partit, que van acabar amb deu ferits i la indignació generalitzada dels manifestants.
Segons una enquesta publicada pel Centre d’Investigació Pew a principis de mes, el 60% dels brasilers creuen que ha sigut una mala idea ser seu del Mundial. Aquest rebuig es veu amb perplexitat i sorpresa des de l’exterior, ja que no sembla possible que un dels països més lligats al futbol s’oposi a la competició mare de l’esport. Tot i això, que quedi clar, les queixes dels ciutadans són totalment comprensibles.
I futbolísticament, què ens espera? Ens augura un inici trepidant; després del partit d’inauguració entre el Brasil i Mèxic i de la repetició de la final del Mundial passat, entre Espanya i Holanda, en els pròxims dies s’han de disputar grans partits amb els integrants dels grups B i D com a protagonistes, capitanejats respectivament per les seleccions d’Espanya, Holanda i Xile, i per les de l’Uruguai, Anglaterra i Itàlia. A més, l’Alemanya-Portugal ens prepara emocions fortes. De moment, els resultats no han sigut els imaginats i les sorpreses als terrenys de joc obren la porta a una competició apassionant; la humiliació d'Holanda a Espanya o la victòria de Costa Rica davant l'Uruguai, per exemple, demostren que els partits seran impronosticables.
Individualment, les millors figures del planeta esperen el seu torn. A la porteria, jugadors amb experiència i veterania, com Buffon i Casillas, i porters novells preparats per mostrar-se al món, com Keylor Navas i Courtois. A la defensa, futbolistes consolidats, com Lahm, Ramos i Thiago Silva, i jugadors que necessiten confiança per progressar, com Varane. Al mig del camp, les referències col·lectives de les plantilles, liderades per Pirlo, Toure Yayá, Modric, Gerrard o Xavi, i Pogba o Hazard, que tindran l’oportunitat de refermar-se. A la davantera, els cracs per excel·lència de les seleccions, els líders dels seus equips: Messi i Cristiano busquen consolidar-se internacionalment; Luis Suárez, certificar la seva bona temporada; Lukaku, seguir demostrant la seva qualitat, i Neymar, començar a créixer en els grans escenaris. Sens dubte, del seu rendiment durant la competició dependrà el paper de les seves seleccions. I si hem de seguir el que diuen les apostes, sembla que el títol es disputaria entre el Brasil i l’Argentina. Darrere seu, Espanya i Alemanya s’haurien de jugar la tercera plaça, i lluny de tots ells, Bèlgica, que està cridada a ser la revelació del torneig, optaria, amb menys possibilitats, a la corona.
Cal afegir dos aspectes dels quals també s’haurà d’estar pendent: una selecció europea mai ha aconseguit vèncer en territori americà, i Alemanya, Espanya o Portugal, entre d’altres, poden trencar aquest malefici; i Miroslav Klose, davanter alemany, es pot convertir en el màxim golejador històric dels mundials si anota dos gols durant el torneig.

En clau blaugrana, caldrà veure quin és el rendiment de les dues figu-res de l’equip: Messi i Neymar. L’argentí ha de liderar la seva selecció en l’oportunitat d’or per conquerir el Mundial; el brasiler, malgrat la seva joventut, serà la referència de l’equip amfitrió, que s’enco-manarà a ell per fer un paper destacat en la seva Copa del Món. Més enllà dels dos astres, el club blaugrana ha proporcionat un bon gruix de futbolistes a la selecció espanyola, en total set jugadors: Xavi, Ini-esta, Busquets, Piqué, Jordi Alba, Cesc i Pedro. Ells seran, sens dubte, la base que mourà el pla tàctic de l’equip. A més, cal afegir la partici-pació de Song amb el Camerun, Alexis amb Xile, Mascherano amb l’Argentina i Dani Alves amb el Brasil.
Evidentment, com es pot comprendre, fer una prèvia completa d’una competició d’aquesta dimensió requereix una gran extensió. Tot i això, és necessari fer un repàs, una pinzellada, del que ens espera en les pròximes setmanes: ens espera una competició extraordinària, no només pels factors que l’envolten, sinó perquè tan sols la podem gaudir cada quatre anys; ens espera un ambient futbolístic incalculable; ens esperen trenta dies, un mes, d’espectacle als terrenys de joc; ens espera, sense més, la festa del futbol. I aquesta celebració, tot un desig pels jugadors, té prou prestigi i rellevància perquè les protestes socials li treguin protagonisme. No rebutjo, en cap cas, les reclamacions i explicacions que els ciutadans del Brasil exigeixen a la presidència, però crec que un esdeveniment d’aquestes característi-ques, més enllà de ser un aparador per protestar i defensar uns drets, és l’oportunitat pels que estimem el futbol de gaudir, durant unes setmanes, de l’esport en la seva màxima expressió. Cada quatre anys es reuneixen a la capital del món les 32 millors seleccions del pano-rama internacional, liderades pels millor jugadors del planeta, ani-mades per les aficions més fidels. La pilota va començar a rodar dijous passat, però queden dies, molts dies, de competició; futbol en estat pur. Us ho perdreu? 

Etiquetes: Futbol

EL BARÇA ÉS NOMÉS FUTBOL?

El nom de Futbol Club Barcelona es relaciona, sovint, exclusivament amb el primer equip de futbol del Barça. Sembla que el Camp Nou és l’Estadi del club i l’entrenador que seu a la banqueta, el líder de la institució. No és així. L'entitat incorpora altres seccions que no mereixen ser menyspreades i que entrenen, s’esforcen i competeixen entre els millors conjunts del món. El futbol, però, pel sol fet de ser futbol, els passa per davant i, a vegades, sense merèixer-ho, viuen a l’ombra.
El Barça, actualment, disposa de quatre seccions professionals: bàsquet, handbol, futbol sala i hoquei patins. Totes elles disputen els seus partits com a local al Palau Blaugrana, un poliesportiu amb capacitat per a 7.585 persones situat al costat del Camp Nou. A més d’aquestes disciplines, el club també integra seccions amateurs, com la d’atletisme, hoquei gel, hoquei herba, patinatge artístic, rugbi i voleibol. En el passat, havia tingut categoria de lluita, beisbol, judo, tenis, ciclisme i natació. Enguany, les seccions professionals han tingut una transcendència elevada dins de l'entitat, i per aquest motiu és obligat fer un repàs del seu reeixit paper al llarg de la temporada.

La secció d’handbol ha sigut la més llorejada i ha conquerit la Supercopa ASOBAL davant el Naturhouse La Rioja, la Copa ASOBAL i la Copa del Rei enfront del Granollers, i el Campionat Mundial de Clubs a Doha. L’èxit més important de l’equip l’ha portat la consecució de la Lliga ASOBAL; la plantilla dirigida per Xavi Pascual ha obtingut un ple de victòries i, després de la desaparició de l’Atlètic de Madrid, ha completat el campionat sense oposició.

La secció de bàsquet ha mostrat un rendiment irregular al llarg de l’any i ha anat de menys a més durant la temporada. Fins ara, no ha aconseguit cap títol, però la victòria d’ahir al camp del València Basket l’apropa a la final de la Lliga ACB. A la Copa, un triple de Sergio Llull, base del Madrid, en l’última dècima de partit, va allunyar el Barça del títol.

La secció de futbol sala ha mantingut la dinàmica positiva de les darreres campanyes. El Pozo Múrcia ha sigut el gran rival a batre i amb qui s’ha disputat les tres competicions estatals: a la Copa del Rei i a la Supercopa d’Espanya, els de Marc Carmona van superar els murcians i es van emportar el títol; a la Lliga, però, els de Duda van derrotar el Barça i es van classificar per a la final dels play-off.

La secció d’hoquei patins ha guanyat la Lliga sense massa dificultats i, després de 29 jornades, només ha perdut un partit. A més, ha conquerit la Supercopa d’Espanya enfront del Reus. A la Copa del Rei va caure a la final davant el Vendrell.
El gran triomf de les seccions professionals enguany, però, ha estat fora de l’Estat espanyol; totes quatre han assolit la Final Four de la competició europea que disputen i l’han saldat amb grans resultats.

El futbol sala i l’hoquei són els dos equips que han conquerit el títol. El primer va disputar la Final Four a Bakú, després d’haver superat la ronda d’elit amb tres victòries i només tres gols en contra. A l’Azerbaidjan, es va enfrontar amb l’Araz Naxçivan a les semifinals, a qui va derrotar als penals, i a la gran final va superar a la pròrroga el MFK Dinamo Moscou per un clar 2-5 en un partit memorable. Els blaugrana van sumar el segon títol en tres anys i van seguir demostrant la seva hegemonia. Respecte a l’hoquei, l’equip de Ricard Muñoz va jugar la Final Four a Barcelona, i les victòries davant el Benfica, a semifinals, i el Porto, a la final, el van conduir a la glòria. En aquest sentit, el conjunt blaugrana és l’equip amb més trofeus de la història, amb un total de vint, xifra que representa el 40% de les edicions disputades.
D’altra banda, les seccions de bàsquet i d’handbol van fracassar en l’intent d’assaltar la corona europea. Totes dues, plenes d’il·lusió, van naufragar a les semifinals, però ho van fer de manera oposada. A Milà, el Barça de bàsquet va ser humiliat, enfonsat i ridiculitzat pel Madrid de Pablo Laso, que va superar els blaugrana per la contundent diferència de 38 punts. A Colònia, el Barça d’handbol va ser superat pel Flensburg, l’equip menys perillós, després d’anar per davant al marcador durant tot el partit. Els alemanys van aconseguir eixugar una diferència de sis gols i van culminar la remuntada a la tanda de penals. En els dos casos els culers van acabar, al final, en tercera posició.
Observant els resultats que han obtingut les seccions del Barça aquesta temporada, doncs, es fa evident que no només el primer equip de futbol porta alegries, triomfs i prestigi a l’entitat blaugrana, sinó que hi ha altres disciplines que fan feliç la culerada. Sense anar més lluny, enguany, el Barça de futbol, dirigit per Martino, ha obtingut una simple Supercopa d’Espanya, i les seccions professionals han sigut la base esportiva del club en superar, en general, els seus resultats a la Lliga, la Copa d’Europa i la Copa del Rei. Per aquest motiu demano que també es tinguin en compte les seccions, i que, quan es parli del Barça, no es faci referència tan sols a Messi o a Xavi, sinó que també es mencioni Joan Carles Navarro, Víctor Sada, Nikola Karabatic, Víctor Tomás, Jordi Torras, Sergio Lozano, Marc Gual o Xavi Barroso, referències en els seus esports. Ells també formen part del Barça, porten l’himne blaugrana escrit al cor, lluiten per una samarreta i batallen per uns colors. Per això, cal el més sentit homenatge per honrar aquestes seccions, que converteixen el Barça en una institució única, universal.
Per acabar, podem recordar la temporada 2011-2012, en què el Barça com a club va assolir el rècord de títols en un any, obtenint-ne disset, i va certificar la supremacia blaugrana al món de l’esport. Ser pioners en futbol, bàsquet, handbol, futbol sala i hoquei patins no és fàcil i ser-ho any rere any és una gesta només a l’abast dels més grans. Si el Futbol Club Barcelona ho ha aconseguit amb tanta freqüència, significa que, realment, i malgrat que algú ho intenti evitar amb atacs des de l’exterior, és més que un club.

Etiquetes: Barça - Altres esports