ESTARÀ PREPARAT RIO PER ACOLLIR ELS JOCS OLÍMPICS?

Queda menys d’un any perquè Rio es converteixi en la capital esportiva del món, perquè els cinc anells daurats es tornin a reunir, perquè tots els ulls mirin cap a la mateixa direcció. Queda una temporada competitiva i, quan s’acabi, per culminar-la, tornaran els Jocs Olímpics, la cita per excel·lència de l’esport internacional, la mare de totes les competicions, el punt de reunió de l'esport mundial. Queden onze mesos i ja portem quatre anys esperant-los... Sí, això està molt bé i és estimulant pels esportistes i il·lusionant per l’afició. I jo m’hi apunto! Però, de rere fons, i amagat sota la brillantor exterior que projecta un esdeveniment d’aquestes dimensions, hi ha un problema gegant, una pregunta transcendental que sobrevola l’organització: Rio estarà a l'altura de l’esdeveniment? Estarà llest? De moment, no ho està i encara li queda molta feina per fer.

Va ser a l’octubre de 2009, a Copenhague, quan els membres del COI van determinar que la ciutat brasilera era la més idònia per acollir els Jocs Olímpics. Llavors, tot eren il·lusions i esperances en una ciutat, Rio de Janeiro, que s’havia convertit en la primera ciutat sud-americana a celebrar uns Jocs. De fet, però, va ser la gran sorpresa; i és que de les ciutats candidates va obtenir la puntuació més baixa (6,4), més d’un punt i mig inferior que el de la finalista --Madrid-- i fins i tot, mig punt menys que Doha, una ciutat que va ser descartada abans de la votació. Tot i això, Rio es va acabar imposant amb claredat i, a partir d’aquell moment, es va començar a treballar en aquesta proposta. Se les prometien molt felices llavors, però ara, a 320 dies de la cerimònia inaugural, tot són dubtes i especulacions.

La principal preocupació és l’evolució i el termini de les obres de construcció de les diferents seus. Els estadis no estan ni molt menys acabats, la vila olímpica s’està aixecant i hi ha localitzacions que, de moment, no reuneixen les condicions idònies. El més preocupant és que els terminis de finalització de les obres són, pràcticament tots, al segon trimestre de 2016, pocs mesos abans de l’estrena dels Jocs; un marge breu de temps per si alguna cosa falla i que no deixarà temps per provar les seus esportives.

El Parc Olímpic, situat a Barra da Tijuca, és el màxim exponent de la poca preparació de la ciutat per als jocs. Aquesta seu, la principal, mostra un aspecte trist i pobre i observant la seva imatge, lluny del que s'havia planificat, es fa difícil imaginar que estigui acabat a l’agost. D’altra banda, l’Estadi Olímpic Joao Havelange, que acollirà les proves d’atletisme, es va estrenar però es va haver de tancar per reformar els errors estructurals que hi havia. També el camp de golf de Barra ha causat inquietuds entre els ciutadans, que critiquen que es construeixi en una Àrea de protecció ambiental quan ja n’hi havia dos altres operatius a la ciutat.

És veritat que, en general, les ciutats seu solen enllestir la seva feina al final i a corre-cuita i que serren les dents en els últims mesos. Però si ens fixem en les dades, el maig de l’any passat, Rio només tenia el 10% de les infraestructures acabades, mentre que, a aquelles alçades, Atenes 2004 ja tenia enllestit el 40% i Londres 2012, el 60%.

Cal destacar, però, que Rio s’està posant les piles en els últims mesos, ja que mentre a l’abril del 2014 John Coates, vicepresident del Comitè Olímpic Internacional, va dir que la preparació dels Jocs de Rio era “la pitjor que havia vist mai”, fa poc més de sis mesos va assegurar que ara la cosa estava “molt millor” i que tot estava sota control. Abans, s’havia arribat a sospitar que existia un pla B per si la ciutat brasilera defraudava, consistent en tornar a Londres. La situació millora, però encara queden moltes llacunes; malgrat els avenços, quan faltava un any pels jocs, només tres dels 27 projectes olímpics estaven acabats. Preocupant. I si aquest fos l’únic problema... però és que hi ha moltes altres coses alarmants.

En primer lloc, i vinculat amb la construcció de les seus, l’estat putrefacte de les aigües on es disputaran algunes de les competicions. El seu alt grau de contaminació i la seva insalubritat posen en risc les proves de rem, vela i piragüisme. I és que actualment, aquí s’hi poden trobar tot tipus de residus; des d’electrodomèstics sencers, fins a animals en descomposició, passant per escombraries corrents. Un escenari no massa adient per a nedar-hi, la veritat.

En segon lloc, la corrupció que assola les empreses constructores de les diferents seus: totes les que s’ocupen d’aixecar les instal·lacions pels Jocs Olímpics estan involucrades en l’escàndol de corrupció de Petrobras, la petroliera estatal, que té empresonats i encausats alguns dels seus empresaris. La justícia brasilera ha arribat a investigar onze projectes essencials pels Jocs --en els quals participen les constructores implicades-- per desvelar si hi va haver desviament de fons públics dedicats a l'edificació de les infraestructures. El pressupost pel Centre Olímpic de Tennis, per exemple, es va veure augmentat en set milions sense cap justificació. A més, aquestes acusacions poden posar en perill el desenvolupament de les obres, que es poden aturar si la justícia actua. La ciutat volia ser un referent de transparència, però aquestes esquitxades de corrupció i l’ocultament del contracte del Parc Olímpic de Barra da Tijuca i del balanç econòmic del 2014 desmenteixen unes aspiracions contradites.

En tercer lloc, la violència que amenaçarà els carrers de Rio. I és que les faveles de Rio són un niu de baralles ètniques, que no cessaran durant els jocs i posaran en perill l’esdeveniment. A més, els conflictes presents en plena ciutat --el passat juliol hi va haver un atracament amb un home mort en una estació de metro cèntrica a hora punta, per exemple-- recorden el costat més fosc de la ciutat i posen en alerta les autoritats, després d’uns mesos especialment violents. Per intentar-ho evitar, es mobilitzaran 85.000 agents de seguretat (entre policia i exèrcit), que intentaran frenar la violència i garantir la seguretat dels atletes i els assistents; seran el doble d’efectius que els que es van utilitzar a Londres 2012.

En quart lloc, les protestes socials que tornaran a mobilitzar la població. La celebració del darrer mundial de futbol ja va crispar els ànims dels ciutadans, indignats per la despesa desmesurada en esport davant les enormes dificultats econòmiques que pateix el país, que no van ser escoltats ni respectats. Les inversions són insultants i mentre es construeixen edificis de luxe pels atletes, la població natal segueix vivint en la misèria en cases indignes. A més, de moment, les obres ja acumulen un sobrecost de més de 2.000 milions d’euros sobre el pressupost inicial. D’altra banda, la població veu com els jocs s’entremeten en la seva vida i, de moment, no estan satisfets; les obres que arrasen la ciutat els hi dificulten el seu dia a dia obstaculitzant els carrers, col·lapsant el metro i congestionant el trànsit. Si alguna cosa no canvia, la imatge que es mostra i es mostrarà al món no és l’esperada. Des de l’alcaldia, però, difonen un missatge de calma i seguretat en el projecte.

Ja per acabar, cal mencionar el canvi d’horari d’algunes competicions, influenciat pels interessos econòmics de la National Broadcasting Company --la televisió (dels Estats Units) que té els drets exclusius de la retransmissió dels jocs--. Així, les proves de natació i de vòlei platja es disputaran a partir de les deu de la nit (hora local), amb alguns partits de vòlei que començaran a mitjanit, i les finals d’atletisme es correran al matí per primera vegada en 28 anys. Tot per aconseguir més visibilitat internacional i augmentar l’audiència nord-americana. Aquest horari ja ha rebut nombroses crítiques de diferents països i d’atletes reconeguts d’arreu.

Tot i aquests factors contraris a Rio, però, cal tenir en compte que, sovint, uns Jocs Olímpics són només l’excusa i el pretext per modernitzar les ciutats organitzadores i fer un pas endavant en temps de canvi que cal aprofitar. Rio es va aferrar a aquesta possibilitat per revolucionar la ciutat i construir un nucli urbà millor. Malgrat això, per afrontar un repte d’aquestes dimensions cal estar preparat i disposar de les garanties socials, econòmiques i polítiques per fer de l’esdeveniment un èxit no només esportiu, sinó també organitzatiu. Lamentablement, aquestes condicions no s'han reunit a la ciutat brasilera.

De moment, doncs, sembla que els Jocs Olímpics de Rio estan fora control i tenen molt poques garanties d’èxit: el país està desgastat, la gent, indignada i el món, preocupat. La ciutat que aspirava, il·lusament, a igualar el paradigma de Barcelona com a ciutat transformadora està fracassant de manera estrepitosa. La feina es fa a contrarellotge i és impossible assegurar que les obres acabaran a temps per l'estrena. Més val, però, que el dia 5 d’agost de 2016 tot estigui a punt per als Jocs Olímpics i que es pugui celebrar la cerimònia d’inauguració com cal. Per l’esport, per Brasil i pel COI seria fatal que no s’arribés a temps. Seria desolador i convertiria una oportunitat de creixement i modernització única en un llast gegant del qual costaria molt tornar-se a recuperar.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

COM HA ANAT EL MERCAT DE FITXATGES?

El temps s’ha exhaurit. Després de dos mesos de negociacions, moviments, pactes i enteses, la compravenda de jugadors s’ha acabat, el mercat de fitxatges abaixa la persiana. Tanca. I com cada estiu, els rumors, les especulacions i les exclusives --sovint sense fonaments-- han inundat totes les portades, han sigut els protagonistes i han amanit, com ja és tradició, l’actualitat esportiva. Però ara ja s’ha acabat i fins a l’hivern, no en tornarem a sentir a parlar. Per això, un cop als despatxos ja s’hi respira tranquil·litat, és moment d’analitzar que ens ha deixat aquest mercat de fitxatges i valorar quines han sigut les claus de les negociacions. Aquest estiu ha sigut especialment mogut i caldrà examinar-lo amb profunditat per radiografiar tot l’escenari que se’ns ha plantejat.
En primer lloc, cal comentar la despesa econòmica dels clubs en el mercat de fitxatges; descomunal. Perquè, una vegada més, s’han pagat quantitats desorbitades de diners per futbolistes i s’han vist preus que, en la majoria de casos, no estan justificats. Però entrem en les dades. I és que en moments de crisi, en temps de dificultats per a tothom, els clubs de la lliga espanyola s’han gastat 571 milions d’euros en incorporacions, la xifra més elevada de la història. Cal? D’altra banda, a l’estranger, les quantitats també són exagerades; a Itàlia, a la Sèrie A, s’han gastat 550 milions i a Alemanya, a la Bundesliga, 410. Ara bé, el rei del mercat, sens dubte, és el futbol anglès: la Premier League ha destinat 1.042 milions d’euros en fitxatges aquest estiu; tota una barbaritat.

I vosaltres us preguntareu: aquesta despesa ha sigut sempre així? No, ni molts menys! Ha sigut fruit d’una evolució en els darrers anys i de la bogeria econòmica que s’ha instal·lat en aquest món. Per definir-ho, només cal un exemple clar: la comparativa entre dos jugadors i els seus preus respectius. Anem fins al 2001, quan Zinedine Zidane va ser fitxat pel Madrid provenint de la Juventus. Tres anys abans, el francès havia sigut campió del món amb la seva selecció i havia sigut guardonat amb la Pilota d’Or; feia un any, havia conquerit l’Eurocopa, i en aquell moment, ja era considerat una autèntica llegenda. El seu preu va ser de 72 milions d’euros. Aquest estiu, en canvi, el Manchester United ha incorporat Anthony Martial, exjugador del Mònaco, de 19 anys i que encara no ha debutat amb la selecció francesa. Pot ser que no el coneixeu, però no patiu; ni Rooney, company seu d’equip amb els Red Devils, havia sentit a parlar d’ell. El club de Van Gaal ha pagat 80 milions per fer-se amb els seus serveis. No cal afegir res més.

Parlant de noms concrets, enguany els traspassos de jugadors joves a elevats preus han sigut protagonistes del mercat. Perquè els tres futbolistes més cars de l’estiu han sigut menors de 25 anys: Kevin de Bruyne, que ha arribat al Manchester City provenint del Wolfsburg alemany per 75 milions; Anthony Martial, traspassat al Manchester United des del Mònaco pel preu de 70 milions fixos més 10 en variables; i Raheem Sterling, incorporat a les files del City després d’abandonar el Liverpool a canvi de 68 milions d’euros. Més enllà d’aquestes promeses, destaquen les figures de Di María, que ha arribat al PSG del Manchester United per 63 milions; Nicolás Otamendi, fitxatge del City vingut del València per 45 milions d’euros; Arturo Vidal, incorporació del Bayern de Munic provenint de la Juventus a canvi de 37 milions; i Jackson Martínez, jugador colombià, que ha arribat a l’Atlètic Madrid del Porto per 36 milions d’euros.

Aquest també ha sigut l’any dels retorns de les grans estrelles als equips que els van veure créixer; hi ha dos casos destacats. D’una banda, Carlos Tévez, que ha abandonat la Juventus de Turí per tornar al Boca Júniors, l’equip amb el qual va debutar l’any 2001, per sis milions i mig d’euros després de renunciar a grans ofertes de clubs de renom i de clubs amb gran poder econòmic. D’altra banda, Joaquín Sánchez ha deixat la Fiorentina per tornar al Betis, on es va formar com a futbolista des del 1997, entrant al planter, per la quantitat d’un milió d’euros. L’any 2000 va debutar i ara hi torna per seguir defensant els que sempre han estat els seus colors.
Cal destacar, també, que aquest estiu Barça i Madrid no han tingut un paper destacat en la finestra del mercat. Acostumats a les inversions milionàries dels dos clubs, enguany no tenen una posició rellevant respecte als altres clubs. Del compte general, ocupen la vintena i novena posició respectivament i cap dels seus fitxatges estan inclosos entre els deu més cars de l’estiu. Els que sí que han despuntat a Espanya han sigut l’Atlètic i el València, amb una inversió de 142 i 140 milions respectivament; són els dos clubs de la Lliga amb més despesa. En l'àmbit europeu, el Manchester City encapçala aquest rànquing, amb 203 milions gastats.
També s’ha de tenir present que a can Barça aquest estiu ha estat marcat per la sanció de la FIFA, prohibint inscriure jugadors a la plantilla blaugrana. Aquesta limitació, que en un primer moment semblava que privaria a l’entitat de fitxat nous jugadors, no ha impedit que la plantilla es reforci, tot i que els futbolistes incorporats (Arda Turan i Aleix Vidal) no podran jugar fins al gener.

Un altre dels noms propis del mercat ha sigut Louis Van Gaal, entrenador del Manchester United, que ha revolucionat l’estiu. No només els seus serials amb incomptables jugadors l’han col·locat a la primera plana informativa, sinó que la despesa que ha impulsat no té precedents. Amb les dades a la mà, queda clar que l’aposta de l’holandès és la cartera: sense anar més lluny, el seu predecessor, Alex Ferguson, que va entrenar l’equip durant 27 anys (des de l’any 1986), va gastar 465 milions d’euros en tota la seva etapa al club; Van Gaal, en només dues temporades, ja ha destinat 336 milions en incorporacions de futbolistes. Sens dubte, ha capgirat el mercat. I no només des de l’àmbit econòmic, sinó que la seva actitud ha acabat desembocant en altres operacions: la seva lentitud a l’hora de cridar a Pedro va fer que el canari acabés signant amb el Chelsea; la seva relació tensa amb Di María va fer marxar l’argentí al PSG; i el seu caràcter rígid ha ocasionat el serial de Valdés i ha conduït al ridícul de l’any, el ‘Cas De Gea’.
En aquest sentit, és de riure que una entitat del prestigi del Reial Madrid no fos capaç de tancar el fixatge de De Gea. I el senyor Florentino dirà que el Manchester no va voler negociar i que no té experiència en aquests assumptes. Quina vergonya! Ha fracassat, sense més, ha naufragat en el seu intent de portar al Bernabéu un galàctic i algú ha de pagar els plats trencats. Està perdent credibilitat i clar, no pot ser ell qui afronti les crítiques de la mala gestió. Però tots sabem que si el Madrid no compta amb De Gea és exclusivament per culpa seva. I Florentino que digui el que vulgui...

Ja per acabar, cal tenir present que el mercat de fitxatges ha de servir per complementar i millorar les plantilles dels clubs, sempre conservant una identitat i una base sòlida. No cal incorporar onze jugadors nous, sinó afegir al grup ja consolidat peces que poleixin els detalls que no estan del tot lligats per donar resposta als dèficits de temporades anteriors. De la mateixa manera, és trist que equips que fan grans esforços durant tot l’any per competir decentment vegin com a l’estiu se’ls desmembra la plantilla per culpa dels fitxatges. Alguns clubs, a causa de les seves necessitats econòmiques, es veuen obligats a vendre les grans figures per fer diners i renuncien, així, a aspiracions esportives de més altura. El mercat ha de ser un aparador d’intercanvi entre tots, per tots i amb tots; un benefici de tothom.

Etiquetes: Futbol

CAL ESPRÉMER TANT ELS FUTBOLISTES?

S'ha acabat la pretemporada i la competició arriba de nou. Un any més, una altra temporada, els futbolistes es preparen per disputar-se aferrissadament totes les competicions i ultimen la seva preparació física. Importantíssim. Perquè una vegada més, les imposicions incoherents del calendari els negaran qualsevol respir de partits i els reclamaran una elevada exigència física durant tota la campanya. Lliga, competicions europees, compromisos de seleccions i entrenaments espremeran al màxim la capacitat física dels jugadors, que s'exposaran a un desgast molt elevat i, de ben segur, veuran planar sobre l'actualitat les temudes lesions musculars. La mateixa història de sempre.

I és que els alts organismes del futbol ho han tornat a fer. Sense pensar en les limitacions físiques dels futbolistes, han tornat a establir un calendari que extralimita les possibilitats dels jugadors i eleva a nivells alarmants el seu desgast físic. Perquè demanem massa als esportistes. Volem l'espectacle cada dia i ens oblidem que els que ens l'ofereixen són persones humanes i també necessiten descansar, reposar i recuperar-se. L'anhel de futbol, que jo també comparteixo, ens encega i acabem abusant dels futbolistes. És tot un gran mercat, un gran expositor, en el que els futbolistes hi prenen part i acaben sobreexplotats.

90 minuts de futbol són molt llargs i quan cal competir al màxim nivell, es multipliquen. Físicament, mantenir el ritme de competició que demanem és molt difícil; la calor, el cansament, les possibles sobrecàrregues, el desgast i altres factors fan que els futbolistes hagin de competir no només amb el rival, sinó també amb els seus propis límits. A nivell psicològic, d'altra banda, també desgasta, i de quina manera, el fet de competir tan continuadament. Mantenir la concentració i la motivació és clau per afrontar els compromisos i la sobreparticipació dels futbolistes pot acabar produint l'efecte contrari. Aquest fet també produeix cansament psicològic, a vegades amagat, però que també obstaculitza la participació dels futbolistes. El que sí que és cert, però, és que aquesta condensació de partits ofereix als jugadors activitat constant i permet oblidar derrotes doloroses. Tanmateix, alhora priva de celebracions extenses de victòries plaents.

Observant aquestes condicions i veient el calendari, cal interioritzar un missatge clar: a vegades, els jugadors no poden donar més de si mateixos. Els futbolistes se sacrifiquen al camp, però pot passar que el seu cos no respongui i ells no puguin oferir més rendiment. Per això, no hauríem de criticar aquells jugadors que, acusats pel desgast físic, són incapaços d'esprintar al minut 90 de partit i hauríem de comprendre que no puguin estar al 100% durant tot el partit. És, simplement, educació física. Alhora, hem d'entendre que sempre hi ha el risc de lesionar-se i hem de tenir present que el mal físic sempre serà darrere els futbolistes. Les lesions sempre arriben en un mal context, sempre molesten i s'acaben convertint en el maldecap de les plantilles.

Per això, és molt important prendre consciència d'aquest perill i respectar les rotacions ideades pels entrenadors. Nosaltres, des de la llunyania, volem els cracs i les estrelles a cada partit, però ells també s'esgoten i els místers, amb tota la informació a l'abast, preparen les alineacions per tal de poder gaudir d'una plantilla a punt durant tota la temporada. D'aquesta manera, també cobren una rellevància especial els entrenaments que preparen els jugadors per als compromisos oficials. No només serveixen per assajar tàctiques i moviments, sinó que van bé per enfortir el seu físic i enllestir-los per a la concentració de partits.

I tenint present tot això que acabo de comentar, només queda criticar severament el calendari. Sense entrar en polèmiques del repartiment de partits de la Lliga Espanyola i el show que han muntat la LFP, el CSD i la RFEF, senzillament lamentable, còmic i extremadament caòtic, rebutjo la distribució que es fa dels partits. Ho reconec, m'encanta tenir futbol els set dies de la setmana, però cal acceptar que això no és possible. Hem de respectar el descans dels futbolistes i l'única manera de fer-ho és dilatant el ritme de competició. Perquè en aquest món no només ens ho hem de passar bé els aficionats, sinó que els futbolistes també han de gaudir del futbol. Ells mereixen un descans just i necessari i llueixen més quan poden reposar: tots contents.

Etiquetes: Futbol

HEM DE TRENCAR LA INTIMITAT DELS FUTBOLISTES?

La vida personal de les persones sempre ha sigut respectada i preservada. Les intimitats domèstiques, els gustos personals, les discussions familiars o les estones disteses amb els amics són algunes de les coses que formen part de nosaltres i de les nostres amistats, del nostre món, i que, sovint, no volem que s’escampin i que siguin conegudes per tothom. Aquesta és la nostra intimitat personal, la nostra vida privada. Tot i això, si parlem dels grans futbolistes de renom --i també dels futbolistes sense tant prestigi--, ens troben en una situació una mica diferent. Perquè resulta que els coneguts cracs també tenen les seves vides lluny dels terrenys de joc, també necessiten temps per les seves famílies, però sovint veuen com la malaltissa obsessió periodística els trenca la privacitat.

I és que són molts els futbolistes que, ja en edats de maduresa i havent consolidat les seves relacions afectives, estan tenint fills i comencen a establir les seves pròpies famílies. És, sens dubte, un pas important per a les seves vides personals i representa per a ells una enorme il·lusió. Els seus fills i les seves parelles formen una part fonamental de les seves vides, tenen un gran valor per a ells i bona part de les seves motivacions provenen d'aquests estímuls. Per sobre de la pilota, dels diners o dels títols que puguin guanyar, hi ha les seves relacions familiars, el seu amor personal, que cal cuidar i preservar.
Perquè els futbolistes també són persones i, encara que ens pugui semblar el contrari, tenen la seva pròpia vida, allunyada de la fama, de la popularitat, dels estadis, del futbol, de l’afició i, sobretot, dels periodistes. Tenen les seves famílies, els seus hobbies, les seves manies i els seus vicis secrets. Són persones, com nosaltres. És cert que sovint la imatge d’un jugador de futbol, d’un ídol admirat arreu, ens fa oblidar que darrere la pell de les grans estrelles de l’esport s’hi amaga una persona. A vegades, aquesta visió ens passa per alt i pel fet de veure sobre un terreny de joc un jugador, ja ens pensem que aquesta persona viu només pel futbol. Això no és així. Ells tenen el mateix dret que nosaltres a viure la seva quotidianitat, a ser persones corrents i aquesta és la figura que hem de tenir present i respectar.

I en aquest escenari, se’ns presenta un dilema fonamental: fins a quin punt hem de guardar la vida personal dels futbolistes? Fins on hem d’arribar per accedir a aquestes imatges? Cal que els periodistes espiïn i vigilin de prop les grans estrelles per captar les seves intimitats familiars? Penso que no. Crec que cal distanciar-se de les escenes quotidianes dels coneguts cracs i deixar per la seva privacitat tot allò que vulguin fer per ells mateixos i pels seus. A ningú li agradaria que els seus moments de germanor amb la seva família es veiessin trencats per paparazzis pesats, ningú voldria haver-se de tancar a pany i forrellat per fer el més quotidià amb l’objectiu d’esquivar les fotografies. Ningú ho voldria, tothom vol el seu espai vital.

A partir d’aquí, però, i malgrat aquestes reflexions, crec que cal entendre que com a personatges públics i persones influents en la societat, és lògic que estiguin sota vigilància constant i que la lupa de l’escenari mediàtic sempre recaigui sobre els seus actes. Ells es deuen a l’afició, sense els seguidors no serien ningú, i, per tant, l’afició vol conèixer-los fins a l’últim detall. És comprensible, si més no. I sense trencar, en cap moment i sota cap concepte, els drets de privacitat fonamentals, puc arribar a concebre que s’intentin captar les imatges més personals dels futbolistes.
Ho puc entendre, però no comparteixo aquesta visió. A mi també m’agrada saber els grans secrets dels futbolistes i arribar a les intimitats dels grans jugadors, per descomptat! I jo també m’exalto quan veig algun famós al meu costat, m’emociono i el segueixo... Tots tenim interès. Però pensant com a persones i empatitzant amb els altres, crec que és just que deixem un espai essencial i vital perquè els futbolistes puguin fer el que vulguin lluny dels focus d’atenció. És de raonament humà.
Havent dit tot això i tenint presents aquestes reflexions, m’agradaria afegir un comentari més. I és que em semblen profundament entranyables les imatges que es publiquen a les xarxes socials dels futbolistes, cares conegudíssimes per l’afició, acompanyats dels seus fills, encara petits i amb la innocència dels nens, fent esport, jugant o divertint-se, senzillament, com fan pares i fills. És tan tendre... Perquè aquest és el vessant més desconegut dels futbolistes, la seva vida familiar, que tant cal preservar, però que tant m’enamora. Veure Messi corrent sobre una cinta de running juntament amb el seu fill, veure Piqué fent una excursió amb la seva parella, la Shakira, i amb el seu fill, o veure Iniesta compartir estones amb la seva família, per posar alguns exemples, són imatges senzillament indescriptibles. Són els mateixos jugadors els que fan públiques i difonen les fotografies a través de les xarxes socials, són ells els que decideixen compartir aquests moments d’afecte amb nosaltres. D'altra banda, les celebracions dels títols de l'equip són un altre moment en què pares i fills connecten davant el públic i regalen fotografies afectuoses amb la família; després de l'èxit futbolístic, els nens acompanyen els jugadors a festejar la consecució i poden arribar a formar part de la fotografia d'equip. Són conegudes per tothom, per exemple, les samarretes que llueixen els més petits amb el número del seu pare i el nom "papi" al capdavant.

Realment, no trobo les paraules per expressar el que em connoten totes aquestes imatges, el cor se'm fa petit i dono valor al paper fonamental que arriben a jugar les famílies en el rendiment dels futbolistes. L'important és que ells siguin feliços i a mi m'omple de goig veure'ls al costat dels seus fills. Veure Thiago, el fill de Messi, per exemple, somriure, abraçar i agafar de la mà al seu pare, la persona coneguda arreu, admirada i reconeguda per tot el món, és tan... humà. I aquestes imatges mereixen una sincera lloança i un agraïment profund per part meva. M’encanten.
I és que els fills formen part de la vida dels futbolistes, són la seva vida i ells són feliços al seu costat. Per això, no molestem les seves intimitats més personals, respectem-les i ells, quan creguin convenient, ja ens oferiran imatges seves amb els seus fills. O no. Però que siguin ells els que decideixin què ensenyen i què no. Jo en tinc suficient.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

AIXÍ ES TRACTEN LES LLEGENDES?

Escopetejat, precipitat i sense sentit, així va ser, ara fa dues setmanes, el comiat d’Iker Casillas com a jugador del Reial Madrid. Trist, llastimós i indecent, l’adéu a un emblema del club, a una icona del madridisme, a qui es va tancar la porta davant els nassos. El millor porter de la història del Madrid, el jugador rècord, el gran capità, l’heroi, tractat com a malvat. I davant la reacció d’un sector de la seva afició --i, en part, del seu president--, menystenint-lo i titllant-lo de talp, des de Barcelona, des del costat del Camp Nou, un culer de soca-rel vol donar-te l’últim adéu.

Iker, et fan fora del teu club. El madridisme t’acomiada i tu, resignat, l’únic que pots fer són les maletes. No em crec que volguessis marxar, bé, sí, després de tot el que t’han fet és comprensible. Però al fons del teu cor, estic convençut que t’hauries volgut retirar al Bernabéu.
I quina pena que els teus últims dies a la Casa Blanca els hagis passat de la manera en què tot va anar. Un “homenatge” poc a l’altura, un adéu accentuadament traumàtic i una posada en escena pobra. Una llàstima. Perquè et mereixies molt més.

Set-cents vint-i-cinc partits defensant la samarreta, divuit títols a l’esquena, cent cinquanta partits a la Champions i més de dues mil parades vestint de blanc són algunes de les xifres que et defineixen. Incommensurable. El teu llegat és indiscutible i el Madrid mai serà capaç de tornar-te tot el que li has donat en aquests anys. Has sigut un porter de garanties, fiable --amb algun descuit, però sempre atent--, segur i consistent. Has liderat grans grups de jugadors, t’has integrat amb la majoria de companys i has exercit de capità de la millor manera. Has sigut respectat al vestidor i has aixecat al cel les grans corones del Madrid. Ets un emblema.
Malauradament, tot et va canviar amb l’arribada de Mourinho, l’ase de la discòrdia, que et va relegar a la condició de membre del planter inexpert i va esmicolar el teu futur. Va trencar la teva trajectòria al camp, però no va aconseguir congelar el teu cor blanc. Des d’aleshores, la successió de fets, decisions i fitxatges t’ha acabat conduint irrevocablement en un comiat frustrat.

I jo em pregunto, Casillas, què t’han fet? Per què has hagut de viure aquest serial? No ets tu madridista fins a la medul·la? No has lluitat, patit i plorat per aquests colors? No has capitanejat i abanderat el Madrid arreu? Ho puc corroborar i n’has d’estar orgullós. Perquè aquests que qüestionen la teva lleialtat són infinitament menys madridistes que tu; perquè atacant-te, ataquen el Madrid i, per extensió, el món del futbol. Un futbol que s’ha abocat en mostres d’afecte i que lamenta que s’hagi trencat aquest matrimoni.
Sincerament, t’admiro. No admiro només les teves facultats com a porter i els teus reflexos d’àngel --que tants cops he patit--, sinó que també t’admiro com a persona i com a professional. Perquè ets fort i has suportat tots els atacs que has estat rebent. Del madridisme, de tothom.

Així que només em queda acomiadar-te com una llegenda, un mite, un jugador que ha marcat una època. Perquè, encara que els teus seguidors no ho recordin, aquí, a Barcelona, mai oblidarem el teu llegat. T’hem patit, ens has esguerrat les nits, ens has trencat els somnis, és cert. Però per sobre dels colors hi ha les persones, els sentiments i els reconeixements. I sí, seràs del màxim rival, però aquí et seguirem considerant l’etern capità.
Molta sort al Porto! I ja saps que tard o d’hora ens retrobarem! Fins aleshores!
Atentament,
Un culer

Etiquetes: Futbol