EL FUTBOL S’ATURA PER NADAL?

Les dates nadalenques són assenyalades per tothom; els nens esperen regals, les botigues intenten enriquir-se i les famílies busquen retrobar-se i gaudir d’un descans sovint merescut. D’entre tanta tranquil·litat i repòs, però, el futbol no frena i continua el seu curs natural. I és que entremig de torrons i celebracions, l’activitat futbolística segueix endavant i tant als camps com als despatxos no paren els moviments: la pilota comparteix protagonisme amb el pessebre i l'arbre i, tot i que alenteix el ritme, continua circulant per la gespa; de la mateixa manera, els directors tècnics no perden l'oportunitat de fer-se un lloc en el tan competit escenari negociador i alternen contactes per fitxar jugadors amb cops de bastó al tió. El que està clar, però, lluny de la fantasia del Nadal, és que el futbol no es pot relaxar ni durant les festes.

Els pioners del futbol nadalenc són els britànics que, ja des del segle XIX, conserven la competició malgrat les vacances. I és que per Nadal, quan la majoria de lligues s’aturen, la Premier League viu un període d’activitat frenètica, amb tres jornades en deu dies que ja s’han convertit en una tradició. Tot comença amb el Boxing Day, el dia 26 de desembre --per Sant Esteve--, la jornada més esperada i coneguda del futbol anglès. El Boxing Day és una cita que té els orígens el 1860, quan es van enfrontar el Hallam i el Sheffield United en el primer enfrontament entre dos clubs reconeguts i que va acabar amb un 0-2. En aquell va començar una tradició ja centenària que en l'actualitat omple els estadis de famílies i ofereixen la possibilitat als nens de gaudir del futbol. De fet, el Boxing Day és la jornada amb més afluència de públic i la temporada passada un total de 385.330 aficionats van assistir als estadis, un 97% del total, un èxit rotund. Sense anar més lluny, ahir es van disputar els deu partits corresponents a la divuitena jornada de la Premier i els equips ja preparen la següent, que es disputarà pràcticament en la seva totalitat demà dilluns. Això no satura, al Regne Unit no estan per bromes...

Bay Arena durant el partit Bayern Leverkusen-Freiburg
l'any 2010. 

Malgrat això, la majoria de les lligues --a Itàlia, França o Grècia-- s'aprofita el descans nadalenc per reposar i no es disputen jornades de Lliga. A Alemanya, per exemple, els partits no tornen fins al 22 de gener, ja que el fred impedeix la pràctica esportiva en plenes condicions i, per tant, s’opta per adaptar el calendari a les condicions climatològiques. Per la seva banda, el futbol espanyol sempre s’ha mostrat reticent a jugar per Nadal i s’ha reservat les vacances per fer una llarga aturada. Enguany, però, això ha canviat: sigui per interessos econòmics o voluntat d’espectacle, tant se val, la primera divisió espanyola ha reduït el seu descans i ha afegit partits per festes. Per això, després del descans del dia de Nadal, aquesta setmana tindrem partits i, en l’entrada d’any, hi tornarem. Seran quatre dies de futbol, només interromputs per la festa de Cap d’any, que faran tornar la pilota a l'actualitat. 

Aquesta és una reivindicació que ha fet l’afició des de fa temps i que, finalment, s'ha escoltat. Jo, personalment, sempre havia sigut partidari que el futbol espanyol adoptés el model anglès i celebrés jornades de Lliga durant el Nadal i estava convençut que una programació com la de la Premier League seria un regal. Ara, per fi, en podem gaudir i mantenim l'activitat i l'emoció també per Nadal. I és cert que cal respectar el seu descans i la seva família, que mereix ser tractada com les famílies de la resta de mortals. Però això no és excusa, i havent permès les celebracions tradicionals --Nadal i Sant Esteve, aquí Catalunya--, no tenen cap altra excusa per oblidar-se del futbol. En el fons, és la seva professió i cobren prou diners per adaptar les seves vides a la Lliga.

En un altre sentit, durant el Nadal tampoc pot faltar la cita amb el partit de la selecció catalana, que aquest any es va disputar ahir --amb victòria pel País Basc per 0 a 1-- i que, una vegada més, va reivindicar el potencial del nostre equip nacional i la voluntat i necessitat d'oficialitzar les nostres seleccions: una nació, una selecció. 

En segon lloc, als despatxos no para l’activitat i la irrupció del mercat d’hivern a partir d’inicis d’any presenta l'oportunitat d'incorporar jugadors. Són molts els equips que s’aboquen a aquesta finestra de fitxatges com a esperança per revertir rumbs frustrants o perfeccionar trajectòries ascendents. Des del meu punt de vista, crec que el mercat d’hivern no és només un remei d’urgència que ajudi a l’equip a sortir del pas en la resta de l’any, sinó que hauria d’oferir jugadors que, més endavant, es mantinguin a la plantilla i enforteixin els equips. Tanmateix, també és cert que les opcions i les ofertes són més limitades que a l’estiu, ja que hi ha equips que no en volen sentir a parlar de vendes i prefereixen mantenir la cohesió d’equip, però cal furgar el mercat per trobar la millor proposta.

Al llarg de la història, han sigut molts els equips que han aprofitat l'hivern per reforçar els seus equips i han incorporat futbolistes a les seves plantilles. Tot i això, no tots han encertat, i si bé hi ha hagut bones eleccions, també hi ha hagut fracassos.

D’una banda, tenim futbolistes que, havent arribat com a recanvis d’última hora, es van consolidar en els seus equips i van fer una contribució profitosa. El 2006, Gonzalo Higuaín va fitxar pel Madrid després de deixar el River Plate per 12 milions d’euros i en poc temps es va convertir en una peça fonamentalment dels onzes de l’equip blanc; el 2011, Luis Suárez va arribar al Liverpool provenint de l’Ajax per 26,5 milions d’euros i amb poc temps es va convertir en un golejador infal·lible i pretès per tot Europa; el mateix any, David Luiz va aterrar al Chelsea des del Benfica per 30 milions i va esdevenir un central de garanties; i el 2013, Juan Mata va ser fitxat pel Manchester United arribat del Chelsea per 45 milions i està oferint un bon rendiment al mig del camp red.

A l’altre extrem, però, hi ha hagut incorporacions que han naufragat i jugadors que no han compensat el seu fitxatge. El cas més sonat va ser el de Fernando Torres, que va aterrar al Chelsea des del Liverpool per 58,5 milions d’euros i que en quatre temporades i després de 172 partits, només va aconseguir anotar 45 gols. Més a prop, ens sonen els noms de Maxi López, que va arribar al Barça el 2004 procedent del River Plate i només va jugar 19 partits i va anotar dos gols; Fernando Gago, fitxat pel Madrid el 2007 per 20 milions d'euros i que va oferir un rendiment depriment; o Julien Flaubert, fitxat pel Madrid el 2009 i que només va participar en dos partits --amb un total de 57 minuts--. 

Veient això, es fa evident que el futbol no para ni pot parar per Nadal. Ha d'estar pendent de massa coses i no es pot permetre cap distracció. Perquè el ritme frenètic que ha adquirit en els darrers temps no ho permet; l'actualitat continua girant i ningú es pot distreure si no vol perdre pistonada respecte a la resta. Fitxatges, partits, negociacions o entrenaments, tant se val, tot compta, tot serveix per posar a punt l'arsenal de cara al nou any. I tot això sense oblidar que els futbolistes tenen família i necessiten descansar i oblidar-se del futbol, tot això sense oblidar que tenen un sou astronòmic i es deuen a una afició que els vol veure en acció.

Però és que, a més, ni els periodistes, ni l'afició, volen renunciar a gaudir del futbol durant les festes, un període de celebració amenitzada amb una bona dosi d'emoció. El Nadal: temps d'alegria, torrons i neules, temps d'esport, futbol i pilota; temps per tot, temps per tothom. 

Etiquetes: Futbol

AJUDAR ESTÀ A LES NOSTRES MANS?

Som-hi! Benvinguts a un altre dia de fraternitat a Catalunya, de voluntat d’ajudar i d’empatia desbordada. Benvinguts a la festa de la solidaritat, dels reptes, benvinguts a la festa que cada any per aquestes dates fa gran aquest país. I és que avui tenim una nova cita amb la Marató de TV3, la campanya més gran que existeix a casa nostra i que any rere any recapta milions d’euros en benefici de la investigació científica. Enguany, sobre la diabetis i l’obesitat, dues malalties cròniques sobre les quals cal continuar investigant per trobar-ne una solució definitiva.
I per donar suport a la Marató, s’han organitzat arreu del país més de 2.000 activitats populars que aportaran el seu granet de sorra a una iniciativa sense límits. Les activitats són moltes i variades i van des de xocolatades, fins a xarrades, passant per concerts o obres de teatre. Entre elles, a més, hi trobem propostes esportives, com caminades populars, excursions o partidets de futbol. Perquè el món de l’esport, com no podria ser d’una altra manera, també s’aboca en la solidaritat que avui cobreix Catalunya. L’esport, des del seu àmbit, també se suma i empeny en la mateixa direcció per arribar a una meta que serà més a prop després d’aquesta jornada.
Probablement, la iniciativa, ja tradicional, que té més ressò és el partit entre famosos, que encara al Miniestadi en un enfrontament de futbol cares conegudes sobretot del panorama català. Enguany, per exemple, comptarà amb la participació de representants del món del motor, com els germans Marquez (Àlex i Marc) o Aleix Espargaró, exfutbolistes d’elit, com Julio Salinas, Lobo Carrasco, Eric Abidal, Gerard López o Lluís Carreras i actors de diferents àmbits, personatges de la sèrie Merlí –la Júlia Creus (la Mònica de Villamore) i el Carlos Cuevas (el Pol Rubio), i imitadors de Crackòvia i Polònia. Tot i això, segons el Jaume Llauradó, president del Fòrum Samitier i impulsor original del partit, no tots els que demanen jugar poden fer-ho --que són molts--, ja que no hi ha espai per tothom.

Abidal va fer el servei d'honor en el partit de la Marató 2012

El partit, que es disputa des de la primera edició de la Marató --i ja en van 24--, aporta els quatre euros de l’entrada al marcador final i representa una altra de les iniciatives que se sumen al carro de la solidaritat. Cada any són milers els aficionats que assisteixen al partit, veuen de prop les grans estrelles mediàtiques, copsen la força que transmeten i s’involucren en la Marató. Tasten, de primera mà, de què som capaços els catalans.

Centre de recepció de trucades de La Marató de TV3

Perquè avui, una vegada més, els catalans, amb orígens, ideologies, situacions econòmiques i creences diferents, ens bolcarem conjuntament a una mateixa causa, sumarem esforços cap a la mateixa direcció i farem del nostre petit país, un gran exemple d’empatia. I és que la Marató és una iniciativa pionera, de les més destacades del continent, i que mostra al món com som els catalans. I les xifres parlen per si soles: en total, en les 24 edicions que s’han celebrat, s’han recaptat 142.256.675 milions, 6 milions de mitjana. A més, en les darreres cinc edicions, les cinc més fructíferes de la història, s’ha aconseguit 53 milions, amb més de 10 milions i mig de mitjana. Si agafem la població mitjana de Catalunya en aquest període --7.539.092 habitants– concloem que cada català ha aportat 1,41 euros. La Marató, de fet, és el programa que més fons recapta de l’estat espanyol i està al nivell de les més prestigioses en l'àmbit internacional.
A més, però, també és important la tasca de sensibilització que impulsa, transmeten a la població la necessitat de potenciar la recerca i divulgant i educant els ciutadans sobre els conceptes mèdics que, en algun moment, els poden atrapar. La Marató és una font de vida.
Ja per acabar, cal prendre consciència del poder que tenim a les nostres mans; el lema de la Marató declara que “La Marató diu molt de tu”. I sí, diu molt de nosaltres. Diu molt dels esportistes que s’entreguen en defensa d’aquesta iniciativa i hi col·laboren per ampliar el seu radi d’influència. Diu molt de l’esport, l’esport com a motor de companyonia i cohesió social. Diu molt de la gent que, sovint des de l’anonimat, organitza activitats per donar valor a la Marató, estendre’n l’impacte i involucrar-hi el màxim de gent. Diu molt de l’esperit d’aquest país, un país modest amb un esperit ambiciós, que no entén de límits ni fronteres i va més enllà sempre que pot. Diu molt de la nostra televisió pública, que destina tot el necessari per impulsar un programa complex que sap portar amb delicadesa i professionalitat un projecte de grans dimensions que cada any se supera en èxit. Diu molt, en definitiva, de la nostra consciència, que ens dicta que nosaltres, amb la nostra aportació petita i humil, però forta i transcendent, som capaços de millorar l’estil de vida d’aquells que ho necessiten. Diu tant, que ho diu tot.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

EL MODEL DE CLUB DE FLORENTINO PÉREZ ÉS DEMOCRÀTIC?

Fa anys que el Reial Madrid està dirigit per la figura omnipresent de Florentino Pérez. De fet, al llarg de tot el segle XXI --amb l’excepció de tres anys que es van repartir Ramón Calderón i Vicente Boluda-- la presidència del club blanc ha estat copsada únicament per Florentino. Ell ha dirigit l’estructura econòmica de l’entitat, ha decidit les incorporacions, ha fitxat, ha mogut, ha canviat i ha substituït els entrenadors com ha volgut i ha convertit el Reial Madrid en la seva petita joguina. Sense cap altra persona que li pugui fer ombra o qüestionar les decisions, ha fet i desfet com ha volgut, sense oposició, només seguint els seus instints egoistes.
I tràgicament pel madridisme Florentino ha convertit la gestió del club blanc en un negoci, en una manera de fer-se visible i d'estendre el seu nom arreu del món. Aquesta visió utilitarista del club queda reforçada per un estrany i sospitós paral·lelisme entre les incorporacions del Reial Madrid i els negocis de l’ACS (Actividades de Construcción y Servicios), dirigida pel mateix Florentino. Sense anar més lluny, per exemple, les incorporacions de James, Keylor Navas, Odegaard, Chicharito i Kroos han anat acompanyades d'inversions i adjudicacions de l'ACS en els diferents països de procedència d'aquests futbolistes. A Mèxic, va aconseguir dos contractes en valor de 432 milions d'euros cada una, a Colòmbia, el manteniment d'algunes carreteres, i a Alemanya, va rebre el projecte de l'autopista A7 entre Hamburg i Bordesholm. Massa correspondències...

I també cert és que intenta impulsar el Madrid i que busca fer-li un lloc en el futbol mundial. Vol ser recordat, vol quedar present en la història del futbol i estar a l'altura de Santiago Bernabéu --president blanc entre el 1943 i el 1978--. Amb fitxatges galàctics o amb incomptables entrenadors contractats per revolucionar l'equip, ho ha intentat tot, però de moment, no ha assolit la supremacia que perseguia.

I és que últimament, enmig de l’auge triomfador del seu etern rival, el Barça, no ha trobat el seu lloc en l’escenari futbolístic. Contra Guardiola, contra Tito i ara contra Luis Enrique, no ha aconseguit trobar l’antídot que minimitzi el poder culer i només la llum de la Décima il·lumina el seu mandat. I ara, després de la humiliant derrota del Clàssic de la setmana passada, ja comença a estar qüestionat. Perquè el Madrid, amb Florentino, no té un rumb clar i cau derrotat, superat i caricaturitzat pràcticament cada any per l’acèrrim rival. Quin mal ha de fer això... Se sent incòmode, desprotegit i cada vegada més sol, perquè ja no té sota la seva influència tota l’afició, ni té al seu costat la premsa madridista.

D’una banda els seguidors comencen a estar cansats de la gestió de Florentino i ja expressen el seu desacord amb les seves actuacions. Fins i tot, l’exdirectiu blanc José María Stampa Casas reconeix que la mocadorada de la setmana passada és una de les més extenses i generalitzades que ha vist mai. El més trist, però, és que Florentino farà oïdes sordes a les queixes de l’afició i seguirà amb el seu pla passant rotundament del que demanin els seguidors blancs. Ell va a la seva.

D’altra banda, la premsa també s’hi ha llençat a sobre i els diaris madrilenys demanaven fa una setmana responsabilitats. L'As titulava "Golejada al florentinat" i fins i tot, Alfredo Relaño, el director del diari, subratllava en l’editorial que “es pot enganyar molta gent durant molt temps, però no es pot enganyar tothom sempre”. Al Marca, per la seva banda, titulava que “El Bernabéu demana caps”. La premsa, doncs, és un reflex més de l'ambient de tensió que es viu a Madrid i que pot acabar conduint a una situació espinosa.

I tot això ve arran de la seva última decisió fruit del poder total que acumula: la destitució d’Ancelloti, el tècnic que tenia tot el suport de l’afició i la plantilla, que s’havia guanyat la simpatia i la confiança dels jugadors i que havia conquerit la Décima. Una mala temporada, i al carrer. Així funcionen les normes de Florentino… A canvi, va portar Benítez, que havia fracassat en el seu intent de portar el Nàpols a la Champions. Ara els futbolistes troben a faltar a Ancelloti i ja es porten malament amb Benítez, que no té autoritat ni poder al vestidor. De fet, però, cal recordar que Florentino, durant els dotze anys en què ha estat al capdavant del club, l’equip ha tingut deu entrenadors i el president n’ha destituït a dos quan ja havia començat la Lliga --García Remón (el 2004) i Luxemburgo (el 2006)--.

D'altra banda, la temporada passada, amb la destitució d’Ancelloti --que alguns pensen que va estar motivada, entre altres aspectes, per la mala gestió física dels jugadors, que van patir nombroses lesions al llarg de l’any-- va arribar una remodelació de l’àrea mèdica per corregir els possibles errors. Fins ara, però, no s’ha solucionat res i, de fet, a l’octubre els lesionats havien augmentat respecte a la temporada passada. Cal destacar, a més, que la plantilla no té confiança en els serveis mèdics i sovint opta per buscar solucions lluny del club. A més, el feeling amb el doctor del club Jesús Olmo, que té molt poder però és rebutjat per la plantilla, no és massa bo i els fisioterapeutes que volien els jugadors han hagut de marxar.

Però bé, mentre segueixi sent Florentino qui prengui les decisions i manegui a la seva manera el club, seguirà imposant la seva llei i continuarà dirigint tot el que estigui a la seva mà. Mou els fils, els contractes, els interessos i els fitxatges del club blanc. Ho mou tot, ho controla absolutament tot. Bé, tot no. De moment, encara no controla els títols...

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

PER QUÈ ATAQUEN LA HUMANITAT?

Astorats. Consternats. Afligits, després de veure com París, la ciutat de l’amor, és convertida en la ciutat del terror… Què ens està passant? Què estem fent? Som humans, tots som humans! Diferents religions, diferents conviccions polítiques, diferents opinions i diferents creences, sí. Diferències. Perquè tenim cultura, vivim sota uns trets propis d’identitat i convivim amb altres pensaments. I hem de conviure-hi. Però no, sembla que a vegades, algunes persones --si és que en podem dir així-- se’n van més enllà i abusen de la força per intentar imposar --normalment sense èxit-- unes creences que utilitzen d’escut per justificar actituds injustificables. Quin sentit té atacar persones com nosaltres? Quin sentit té robar la vida a centenars de civils que l’únic que fan és gaudir-la? Ens estem tornant bojos!

I des del món de l’esport, igual que des de tots els àmbits de la vida, hem de censurar categòricament els atemptats de divendres a París. Rebutjar-los i condemnar-los. I sense oblidar-los, intentar que no ens deprimeixen les vides. Però, com ha afectat l’atemptat a la competició? Com ha respost el món de l’esport a l’atac de París? Com no podria ser d’una altra manera, amb solidaritat i amb un minut de silenci en la majoria dels camps arreu del món. Futbol, bàsquet, handbol, seleccions o clubs, tant se val, el món de l’esport s’ha bolcat en memòria dels morts a la capital francesa. Tots menys un, la Fórmula 1, que al final va denegar el minut de silenci en record de les víctimes i va deixar l’homenatge previst als morts en accidents de trànsit. Tot i això, els pilots de la graella van portar elements d’homenatge a les víctimes.

La conseqüència immediata, però, després del perill que van arribar a córrer els aficionats parisencs, és la desconfiança que s’ha apoderat de la població i de les organitzacions esportives en general. La selecció espanyola, per exemple, viatja a Brussel·les, que ara mateix és un focus d’atenció molt important, i ho farà acompanyada de més policia espanyola de l’habitual i sabent que el govern belga ha pres mesures especials per aquest esdeveniment. D’altra banda, als Estats Units, i tot i no haver-hi amenaces, sinó que de manera preventiva, s’ha incrementat la seguretat i la presència d’autoritats durant la jornada del cap de setmana a tots els estadis (dins i fora) de la NFL --National Football League [de futbol americà]--.

Cal recordar, però, que un dels focus dels atemptats de divendres va ser l’estadi de Saint-Denis, a París, mentre es disputava el partit amistós entre Alemanya, vigent campiona del Món, i la selecció francesa. Fora l’estadi, tres terroristes van accionar els seus cinturons explosius mentre a dins, el so de les bombes no feia sospitar res estrany. I encara sort que un dels homes de seguretat de l’estadi va interceptar un dels terroristes abans que entrés al recinte. Va detectar-li els explosius i, evidentment, li va prohibir el pas. I gràcies! Imagina’t que hauria arribat a passar... Mentrestant, els aficionats que havien assistit al partit, van haver de baixar a la gespa mentre esperaven que se'ls permetés abandonar l'estadi.

Però malauradament, l’atemptat a Saint-Denis no és ni l’únic, ni el primer atac directe contra l’esport o, almenys, amb afectes sobre la competició. En moments com aquests, recordem alguns dels episodis més tristos i lamentables de la història, en què violència i esport, sang i passió, armes i pilotes conflueixen irreparablement.

Un dels primers dels quals es té constància va estar impulsat pel grup terrorista palestí Setembre Negre, que va assaltar la Vila Olímpica dels Jocs Olímpics de Munic i va matar dos membres de l’equip israelià i en va agafar nou com a ostatges. Aquests van acabar assassinats durant l’operació de rescat, on també hi van morir un policia, el pilot d’un helicòpter que hi participava i cinc terroristes.

A prop de casa nostra, al maig de 2002, també vam patir un atemptat, en aquest cas, de la mà d'ETA. Va ser abans d’unes semifinals de Champions entre el Madrid i el Barça, quan hi va haver una explosió d’un cotxe bomba prop del Santiago Bernabéu. Va acabar amb 17 ferits lleus i destacats danys materials.

Una setmana després, l'hotel al Pakistan en el qual s’allotjava la selecció neozelandesa de criquet mentre feia una gira va patir un atemptat suïcida que va acabar amb 14 morts.

En un altre sentit, el 2008, com a resposta a les amenaces constants de grups islamistes, el Rally París Dakar es va suspendre i, des d’aquell any, l’organització va decidir corre’l a Sud-amèrica. 

Dos anys més tard, a principis del 2010, al gener, l’autocar la selecció del Togo, que anava a disputar la Copa Àfrica que se celebrava a Angola, va patir un tiroteig dels rebels de Cabinda. Un entrenador assistent i el cap de premsa van acabar morint. 

L’últim es va produir a l’abril del 2013, quan dues explosions a la línia de meta de la marató de Boston van estendre el terror entre els corredors. L’atemptat va acabar amb tres morts i desenes de mutilats.

Per desgràcia, però, aquí no hi són tots, sinó els més importants i que van tenir més repercussió internacional. Evidentment, mantenir a la memòria episodis tristos, lamentables i d’un baix nivell d’humanitat inacceptable com aquests no és ni fàcil. Però és que cal que prenguem consciència de tot el que comporten.

I davant de tot això… què? Què hem de pensar? Què podem fer? Doncs de moment, hem vist que això s’ha d’aturar i immediatament s’ha d’arrencar de soca-rel. I potser des del món de l’esport no es pot actuar amb gran envergadura cap a aquests atacs i probablement això s’ha de resoldre políticament, com cal. Segur. Però com a ciutadà del món, com a veí dels francesos, em sento amb el compromís de fer una crida a la consciència i a la responsabilitat.

Perquè no és només la lluita a occident l’ha que s’ha d’acabar. És la guerra, la que s’ha d’aniquilar. I és que el que vam veure divendres a París es viu als països orientals diàriament. L’únic que hem vist nosaltres és una rèplica del modus operandi que ha arruïnat tantes i tantes vides innocents. Igual que els francesos. Però clar, allò traspassa les nostres fronteres i no li fem ni cas.

Perquè al final, tot està relacionat; intervencions militars aquí, reaccions allà, rèpliques i contrarèpliques. Quan esclata, esclata. Ja és imparable. I sembla que l’onada de terror s’està apoderant cada vegada més de la població, una població insegura, temorosa i que, per sobre de tot, no té cap culpa de les accions polítiques que s’estan emprenent.

Veient tot això, una cosa queda clara: la inhumanitat encara existeix, encara ens assola i ens posa en perill. Quan semblaven deixats enrere els conflictes mundials, quan la pólvora s’estava assecant i la pau començava a tornar tímidament, s’ha tallat la tija del bri d’esperança que treia el cap en el prat dessolat.

Què ens està passant? Què estem fent? Som humans, tots som humans! I tenim creences diferents, però hem de compartir una mateixa idea: el respecte. A París, a orient o a qualsevol petit indret d’aquest planeta que, malauradament, cada cop és menys humà. I més terrorífic.

#JeSuisParis

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

D'ON PROVENEN ELS NOMS DE LES AFICIONS DELS EQUIPS DE FUTBOL?

Els aficionats. Què serien els clubs de futbol sense aficionats? Què mouria l’esport si no existissin les aficions? Com d’avorrida seria la competició sense seguidor! Sense crits, sense càntics, sense xiulets, ni banderes, ni bufandes, ni “gooooools”, ni res de tot això. Que trist seria... I per tot això, mai hem d’oblidar per a qui existeix al futbol, per a qui els futbolistes juguen, “persegueixen” una pilota i disputen cada setmana un partit. No, no són ni els patrocinadors, ni els interessos, ni la globalització, encara que a vegades ho sembli. Ni els diners, fins i tot, tot i que és cert que ells juguen per guanyar-se la vida. En el fons, res del que fan tindria sentit si no tinguessin els seguidors al darrere.

Unes aficions que tenen el seu caràcter i a les quals, sovint, se'ls hi atorga un sobrenom, que s'estén arreu i que agrupa tota la gent que s’aboca amb un equip, animant-lo, acompanyant-lo, patint amb ell i celebrant tot allò que aconsegueixi, i també els jugadors, que per extensió reben aquesta distinció. Perquè aquestes aficions no són banals, no són perquè sí, tenen tot un món al darrere i més enllà del seu tarannà, trobo interessant fer un repàs des del vessant històric.

És de justícia començar parlant dels seguidors del Barça, el club més gran del món, coneguts arreu com a culers. I d’on ve això? Doncs per pintoresc i estrafolari que pugui semblar, té relació precisament amb els culs, que a vegades s’utilitzen per caricaturitzar el club. Ens hem de remuntar fins a inicis del segle XX, entre el 1909 i el 1922, quan el Barça jugava en un camp del carrer Indústria. Aquell estadi, el quart de la història del club, tenia una capacitat bastant limitada i un equip en creixement i amb més afluència a mesura que passava el temps, va veure com el camp no podia donar cabuda a tots els aficionats. Què passava, aleshores? Doncs que la gent seia als murs exteriors que delimitaven l’estadi, que acabaven fent de graderia. I com a resultat, els seus culs sobresortien per la part del mur que donava al carrer. La imatge, ja famosa i coneguda, il·lustra l’origen de la culerada.

També a Barcelona s’hi allotja l’Espanyol, els periquitos, que tenen un origen més animal. Resulta que a Sarrià, el barri que allotjava el cinquè camp que va tenir l’aleshores Real Club Deportivo Español, era una zona d’abundant fauna, especialment de periquitos. Aquestes animals van continuar vivint als voltants de l’estadi, fins i tot en dies de partit, i la seva presència continuada, infiltrant-se entre banderes i samarretes blanc-i-blaves va fer adoptar el terme periquito associant-lo a l’afició.

Pel que fa als lleons de l’Athletic, aquests vénen del nom del seu mític estadi, San Mamés. Perquè Mamés era un home del segle III que, segons la llegenda, va ser perseguit pels grups antireligiosos durant l’època romana. Com que l’imperi no va poder acabar amb les seves creences, quan va ser adult va ser portat al Coliseu per morir davant els lleons. Ell, però, va aconseguir dominar-los i els animals van caure rendits als seus peus. Per això, ara els jugadors són “els lleons que protegeixen al Sant”.

Més lluny, a Madrid, trobem dues històries també interessants, que vinculen els dos clubs més importants de la capital amb dues històries anecdòtiques. D’una banda, els de l’Atlètic de Madrid són els matalassers (colchoneros), ja que fa temps el teixit propi dels matalassos tenia franges vermelles i blanques, una representació molt semblant a l’equipament de l’equip. D’altra banda, els del Reial Madrid són els merengues, en honor al conegut postre de color blanc fet amb sucre. Va ser el periodista Matías Prats --el pare de l’actual presentador d’Antena 3--, el que va atorgar aquest pseudònim als aficionats, comparant, evidentment, les similituds de color entre el dolç i la samarreta de l'equip. En un altre sentit, aquests dos equips, rivals acèrrims, també s’han intercanviat pseudònims i si els del Madrid són els víkings --per la quantitat de jugador del nord d’Alemanya que hi van arribar–, els de l’Atlètic són els indis –a causa de l’arribada de molts jugadors sud-americans--.

A la Plana Baixa, a València, el Vila-real va començar a ser reconegut amb el sobrenom de Submarí groc a partir del 1967. Després d’obtenir un ascens a Tercera Divisió, l’equip va celebrar la fita cantant el “Submarino amarillo”, una versió del conegut tema dels The Beatle “Yellow Submarine” feta per Los Mustangs. D’aquí, i del color groc del seu equipament, prové aquesta denominació. 

Des de Huelva, els seguidors del Recreativo són coneguts com els degans (decanos), ja que el club andalús, fundat el 1889, és el club més antic amb una existència ininterrompuda a Espanya.

Si seguim endavant, els aficionats de dos dels principals clubs d’Anglaterra també tenen pseudònims amb història. D’una banda, els seguidors del Manchester United, els coneguts Red Devils (diables vermells). I és que hi va haver un any en què l’equip anglès va coincidir en un stage a França amb un equip de rugbi de la ciutat de Salford que tenia l’equipament vermell i era conegut amb aquest mateix sobrenom. A l’entrenador, Sir Matthew Busby, li va agradar i el va proposar al club. Amb el temps, es va anar estenent entre l’afició i el 1970, la figura del diable es va afegir a l’escut de l'equip.

D’altra banda, els de l’Arsenal, els coneguts Gunners (pistolers), tenen a veure amb la fundació del club, empesa per treballadors del dipòsit d’armes Royal Woolwich Arsenal.

Més enllà d'aquests dos més coneguts, també hi ha altres casos que són curiosos i tenen la seva peculiaritat. En primer lloc, els aficionats del Luton Town, coneguts com els Hatters (barrets), ja que la ciutat que acull el club, Luton, disposava d’una fàbrica de barrets de palla. Està tan arrelada aquesta denomació, que a la part de l’escut queda recollit com a tret distintiu. En segon lloc, els aficionats del Charlton Athletic reben el nom d’Addicks --una mescla entre "Haddocks" (bacallans) i "Athletic"--. Perquè seguint una tradició antiga, quan s’acabaven els partits, els jugadors locals anaven a menjar a un restaurant de “fish and chips”, propietat d’un seguidor molt fidel, Arthur Bryan. Es diu que quan guanyaven els oferia els millors exemplars, de sabor exquisit, mentre que quan perdien els donava peixos insípids. En tercer lloc, els de l’Everton són els Toffees (caramels), que s’anomenen així en relació a la tradicional botiga de dolços que hi havia prop de l’estadi, Goodison Park, que regalava caramels als espectadors que assistien al camp.

Per acabar, trobem trobem el curiós cas del Millwall, que es relaciona, de nou, amb el sobrenom dels lleons. I és per una senzilla raó de memòria històrica. Ens hem de remuntar fins al 1900, quan l’equip va arribar a les semifinals de la FA Cup exhibint una actitud d’enorme lluita al camp i de sacrifici titànic. A aquella plantilla s’hi va associar el nom dels lleons, en valor a la seva força i ímpetu al camp. Aquest pseudònim es va estendre tant que fins i tot l’escut del club el va adoptar com a imatge principal, un tret que s’ha mantingut fins a l’actualitat.

En un altre sentit, evidentment no cal parlar dels reds o els blues, pseudònims sense més història, vinculats al color de les samarretes i que agrupen, entre d’altres, el Liverpool i Nottingham Forest o el Chelsea i el Birmingham, respectivament.

En qualsevol cas, havent vist els diferents noms amb què es coneixen els seguidors del futbol, queda clar, entre altres coses, que les aficions són úniques, tenen la seva personalitat, els seus orígens, i actuen a la seva manera. Amb els seus càntics, els seus costums i fent costat als equips que estimen.

L’únic que comparteixen és la seva essència: la passió pel futbol, per l’esport, per la competició i per un món que gira al seu voltant. Sovint potser es valoren poc i des dels clubs es tendeix a deixar-les de banda quan hi ha diners entremig. Cal, però, recordar que han de constituir la base de l’esport i que sense elles res tindria sentit. A diferència de les empreses i els patrocinadors, moguts per diners, els seguidors no signen un contracte, no arriben a un acord amb els clubs, no animen per interessos; senten el que fan, ho viuen intensament, i res fa ni farà trencar el seu compromís amb el futbol. Els aficionats... què serien els clubs de futbol sense aficionats?

Etiquetes: Futbol

PACO JÉMEZ, UN ENTRENADOR MÉS?

Valentia, coratge i decisió són les tres claus que defineixen la mentalitat tàctica de Paco Jémez, un entrenador humil, una persona modesta, un cervell tàctic de gran valor. Ahir, en el partit del seu equip, el Rayo Vallecano, al Camp Nou va tornar a demostrar que no és un entrenador més, que és un míster especial, diferent, i que sobresurt per damunt de la resta. Per la seva mentalitat, pel seu caràcter i, sobretot, per l’atreviment que mostra al camp i que el converteixen en un referent en tots els sentits.
Jémez va començar la seva trajectòria com a entrenador a la Reial Societat Esportiva Alcalà, a la tercera divisió, i on a la primera temporada va col·locar l’equip madrileny a la primera posició. A partir d’aquí, va iniciar una itinerància per diferents equips espanyols, passant pel Saragossa, el Cartagena, el Las Palmas i el Còrdova. El juny de 2012, va rescindir el seu contracte amb el club andalús i va fitxar pel Rayo Vallecano, la que ha sigut la seva casa des d’aleshores. I al Rayo s’ha fet gran, ha crescut, ha madurat i ha exhibit tota la seva personalitat.
Una personalitat que ha obtingut el reconeixement del futbol espanyol, dels analistes més prestigiosos i dels jugadors d’elit. Ha passejat pels estadis del país sota una bandera, l’ha defensat i ha mostrat a tothom la seva manera d’entendre el futbol. Perquè Jémez és un entrenador que no s’arronsa per res i que si val al Camp Nou no signa l’empat, sinó que va a buscar els tres punts. Perquè Jémez, perdent 0 a 3 a Vallecas davant el Madrid canvia a una defensa de tres, marca dos gols, posa en dificultats l’equip blanc i es queda a un gol de culminar la gesta. Perquè Jémez és diferent.
Trenca l'estereotip d’entrenador d’un equip modest, atrapat per la inèrcia del futbol, sota l’ombra de l’anonimat i sense idees pròpies. És un perfil trencador, amb coratge, amb determinació i amb una bandera clara que contagia als seus jugadors: pressió alta, intensitat omnipresent, atreviment dels jugadors i lluita fins al final.
És un entrenador que juga més enllà del resultat; a diferència dels estàndards dels equips de la zona baixa, que volen sumar i no els importa com, ell busca l’espectacle, el futbol pur, i està convençut que amb feina els resultats arribaran sols. Tota una declaració d’intencions i de principis, de gran riquesa i amb un valor incalculable.

L’última perla de Jémez la vam veure ahir, al Camp Nou, un partit que sempre espera amb especial il·lusió. Pel canari era un partit per gaudir, una cita diferent; no era un patiment, era una oportunitat de mostrar, una vegada més, de quina fusta està fet. Sense por, sense espentar-se jugant de tu a tu al Barça. Sí, això que ni Mourinho s’atrevia a fer, col·locant porugament l’autocar al darrere, Paco Jémez ho va executar sense dubtar. I és que somiava en guanyar la possessió al Barça, això que no havia aconseguit cap equip en partit oficial des del maig de 2008, amb Rijkaard al Bernabéu, era un dels objectius de l’entrenador canari ahir, però no l’únic. Sinó que, per sobre de tot, volia guanyar al Camp Nou. Sí, tal com ho sents: guanyar al Camp Nou! “Sortirem a guanyar”. I tot i perdre el partit, van acabar guanyant la possessió al Barça; van robar-li el 51% de la pilota. Ni el Bayern de Heynckes, ni el Chelsea de Mourinho, ni l’Inter, ni el Madrid d’Ancelotti, ni el Santos del Brasil, ni cap altre equip al món havia pispat la possessió al Barça. Ningú. Qui ho va aconseguir? El Rayo Vallecano de Paco Jémez. Fantàstic. Si hem de deixar escapar la possessió en algun partit, que sigui contra el Rayo. I amb orgull.

Perquè Paco Jémez no es limita a jugar a futbol, vol competir, vol lluitar i, alhora, vol exhibir-se, vol passar-s’ho bé, vol meravellar. I ho ha aconseguit. Ha ensenyat als seus jugadors a viure amb el seu estil, amb un segell propi, una marca personal, que defensen com a bandera en qualsevol situació, davant qualsevol rival i en qualsevol estadi. Ha jugat, ha guanyat i ha perdut, però el més important és que l’ha defensat, ha persistit i si ha mort amb un estil, ha renascut amb el mateix, sense renunciar en cap moment als seus principis; uns principis que el fan gran, que el fan valent, que el fan únic i diferent de qualsevol que es resigna a lluitar.

Etiquetes: Futbol

ELS CLUBS DE FUTBOL OFEREIXEN PROU INFORMACIÓ?

Està molt de moda parlar de la política comunicativa dels clubs de futbol. La manera en què les directives informen dels diferents successos interns i de lesions al públic és pobra i insuficient tant pels aficionats com pels professionals de la informació. I aquest és un funcionament que cal revertir.

Com a aficionat al futbol i interessat en tot el que l'envolta, m'agradaria subratllar diferents aspectes vinculats amb la informació que ens arriba dels clubs per veure que, en moltes ocasions, ens deixen unilateralment de banda.

L'últim exemple d'aquesta alta frontera artificial entre periodistes --com a representants de la informació-- i jugadors i tècnic es va produir en el desplaçament del Barça al Sánchez Pizjuán. I és que per primera vegada a la història els periodistes dels diferents mitjans no van viatjar amb l'equip i van donar pas a vuitanta aficionats afortunats que el van acompanyar. Sí, de cara a la culerada està molt bé, però en assumptes de comunicació, és decebedor. Perquè els enviats especials que anaven amb l'equip eren els encarregats d'anunciar a temps el transcurs del seu viatge i feien el seguiment de la tornada a casa després d'un partit. Dissabte això es va perdre i ja veurem si s'ha perdut per sempre. Seria una autèntica llàstima, seria tancar la porta als nassos a la informació. 

Però és que aquest problema s'arrossega des de fa temps. Ja és coneguda, per exemple, la famosa limitació innecessària de fer només una pregunta a les rodes de premsa post-partit, sobretot, que ofereixen els entrenadors. "Si us plau, una pregunta per torn i dieu el vostre nom i el del mitjà que representeu", diu sempre abans de començar el cap de premsa del Barça. Així, per exemple, quan l'equip de Luis Enrique juga un partit contra un rival discret i no segueixen la plantilla massa mitjans, la roda de premsa té quatre o cinc preguntes i l'entrenador marxa. Si el problema és el temps, d'aquest n'hi hauria. I de sobres. Però em temo que malauradament això no és el que preocupa. I sense entrar a valorar les interessantíssimes i mai tòpiques respostes dels esportistes...

En un altre sentit, els clubs de futbol no proporcionen cap facilitat als mitjans per realitzar entrevistes amb els jugadors. És evident que els mitjans de gran recorregut --TV3, entre d'altres-- no tindran gaires impediments per portar als seus programes qualsevol estrella de l'equip. A aquest li interessa. Ara bé, quan des de la base, per exemple, a través de mitjans locals, de difusió limitada, però de professionalitat garantida, s'intenta parlar amb algun jugador, encara que sigui del filial, costa moltíssim aconseguir una breu entrevista. I aquestes emissores no ho fan per elles, per tenir el prestigi de comptar amb el molt honorable jugador... No. Ho fan, senzillament, pel seu públic. Un públic que, a contracor, no poden atendre.

I tampoc el poden atendre quan, en acabat el partit, els jugadors passen de llarg de la zona mixta sense atendre els mitjans, sense voler parlar, sense voler compartir sensacions amb els aficionats. Sigui perquè estan enfadats o cansats, perquè volen tenir tranquil·litat o perquè tenen ganes de marxar del camp. Sigui el que sigui, tenen un compromís amb el públic i sembla que, cada vegada més, se n'estan oblidant. I això sense entrar a valorar la impertinència d'alguns futbolistes que es creuen que poden triar a la carta les preguntes que volen que els hi facin. Surten cada sis mesos i tenen la barra d'exigir als periodistes com han de fer la seva feina. Primer que donin la cara i després ja donaran lliçons.

Lluny de les càmeres, però, també existeix un dèficit comunicatiu en els comunicats referents a les lesions. I és que últimament el Barça, per exemple, està guardant silenci davant els problemes físic dels jugadors. Sense dir res, amagant, esperant que no surtin en portada els problemes de l'equip. Amb comunicats esquifits i sovint sense interès periodístic, difonen informacions estèrils que només fan que posar la directiva en evidència. Una mostra pràctica ens arriba de la lesió de Claudio Bravo, ara fa unes setmanes. El club blaugrana va anunciar-la amb un dia d'endarreriment sense especificar el temps de lesió. Dies més tard, va haver de ser el representant del jugador el que estimés una durada de la recuperació.

Aquesta és la situació que trobem a la lliga espanyola, però mirem a altres llocs per veure com són els journalists d'arreu del món. A Anglaterra, per exemple, una lliga, la Premier League, envejable en tots els aspectes, però qüestionable, i de quina manera, en l'apartat comunicatiu. Perquè a Anglaterra no existeixen ni els minsos comunicats d'aquí. Res. Els entrenadors, en la roda de premsa prèvia als partits, són els encarregats de determinar si l'equip té lesionats i explicar els detalls que es coneguin. Si un futbolista es lesiona el dilluns, la premsa i l'afició no ho sap fins al divendres.

D'altra banda, el sistema ideal el trobem als Estats Units, en el futbol americà, on els periodistes poden accedir als vestidors després dels partits per entrevistar els jugadors i seguir-los en la seva estona de descans. El contacte jugador-premsa és molt més estret i s'ofereixen imatge que aquí són impensables. Fins i tot, si els jugadors no atenen els mitjans, aquests poden publicar el seu número de telèfon com a sanció per haver-lo deixat de banda. Això mai ha passat, però queda clar que es tracta d'una altra manera de veure la comunicació en l'esport. Una manera més oberta, més plural i més participava que altres llocs.

Aquí, a Espanya, la maquinària informativa sembla rovellada, però no ho està, sinó que són els clubs els que fan veure que ja no li queden piles. Això no pot seguir així. Els aficionats, els seguidors i els que ens dediquem --amb més o menys modèstia-- en el món del periodisme necessitem, tots, informació sobre els nostres equips. Limitar-la és tallar-nos aquest dret.

I potser tot aquest merder està vinculat amb la mentalitat dels nous temps, fent gala de la privacitat i de la necessitat de respectar la intimitat. Potser sí. O potser és una qüestió de relacions entre premsa i clubs, i si aquesta no es comporta, aquests no posen facilitats. En qualsevol cas, és una qüestió de prou pes per haver-la d'afrontar.

Perquè no hem de tenir por a la informació; com més en sabem, més podem jutjar, més podem preveure i més podem analitzar. Si en sabem més, ens sentim més escoltats pels clubs i més propers al vestidor. Informar suma, informar ens dóna més i ens ajuda a participar en aquest moment. Desinformar... doncs això, que no ajuda a ningú. Que no hi guanya ningú. Bé, sí, la ignorància. La ignorància queda reforçada del silenci còmplice dels clubs.

I això no canviarà fins que els que tenen la paella pel mànec entenguin que la voluntat dels periodistes de ser a prop dels jugadors no és fanatismes, són rigoroses qüestions de feina. És la responsabilitat d'acostar al teu públic una informació que t'has compromès a oferir.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

ESTARÀ PREPARAT RIO PER ACOLLIR ELS JOCS OLÍMPICS?

Queda menys d’un any perquè Rio es converteixi en la capital esportiva del món, perquè els cinc anells daurats es tornin a reunir, perquè tots els ulls mirin cap a la mateixa direcció. Queda una temporada competitiva i, quan s’acabi, per culminar-la, tornaran els Jocs Olímpics, la cita per excel·lència de l’esport internacional, la mare de totes les competicions, el punt de reunió de l'esport mundial. Queden onze mesos i ja portem quatre anys esperant-los... Sí, això està molt bé i és estimulant pels esportistes i il·lusionant per l’afició. I jo m’hi apunto! Però, de rere fons, i amagat sota la brillantor exterior que projecta un esdeveniment d’aquestes dimensions, hi ha un problema gegant, una pregunta transcendental que sobrevola l’organització: Rio estarà a l'altura de l’esdeveniment? Estarà llest? De moment, no ho està i encara li queda molta feina per fer.

Va ser a l’octubre de 2009, a Copenhague, quan els membres del COI van determinar que la ciutat brasilera era la més idònia per acollir els Jocs Olímpics. Llavors, tot eren il·lusions i esperances en una ciutat, Rio de Janeiro, que s’havia convertit en la primera ciutat sud-americana a celebrar uns Jocs. De fet, però, va ser la gran sorpresa; i és que de les ciutats candidates va obtenir la puntuació més baixa (6,4), més d’un punt i mig inferior que el de la finalista --Madrid-- i fins i tot, mig punt menys que Doha, una ciutat que va ser descartada abans de la votació. Tot i això, Rio es va acabar imposant amb claredat i, a partir d’aquell moment, es va començar a treballar en aquesta proposta. Se les prometien molt felices llavors, però ara, a 320 dies de la cerimònia inaugural, tot són dubtes i especulacions.

La principal preocupació és l’evolució i el termini de les obres de construcció de les diferents seus. Els estadis no estan ni molt menys acabats, la vila olímpica s’està aixecant i hi ha localitzacions que, de moment, no reuneixen les condicions idònies. El més preocupant és que els terminis de finalització de les obres són, pràcticament tots, al segon trimestre de 2016, pocs mesos abans de l’estrena dels Jocs; un marge breu de temps per si alguna cosa falla i que no deixarà temps per provar les seus esportives.

El Parc Olímpic, situat a Barra da Tijuca, és el màxim exponent de la poca preparació de la ciutat per als jocs. Aquesta seu, la principal, mostra un aspecte trist i pobre i observant la seva imatge, lluny del que s'havia planificat, es fa difícil imaginar que estigui acabat a l’agost. D’altra banda, l’Estadi Olímpic Joao Havelange, que acollirà les proves d’atletisme, es va estrenar però es va haver de tancar per reformar els errors estructurals que hi havia. També el camp de golf de Barra ha causat inquietuds entre els ciutadans, que critiquen que es construeixi en una Àrea de protecció ambiental quan ja n’hi havia dos altres operatius a la ciutat.

És veritat que, en general, les ciutats seu solen enllestir la seva feina al final i a corre-cuita i que serren les dents en els últims mesos. Però si ens fixem en les dades, el maig de l’any passat, Rio només tenia el 10% de les infraestructures acabades, mentre que, a aquelles alçades, Atenes 2004 ja tenia enllestit el 40% i Londres 2012, el 60%.

Cal destacar, però, que Rio s’està posant les piles en els últims mesos, ja que mentre a l’abril del 2014 John Coates, vicepresident del Comitè Olímpic Internacional, va dir que la preparació dels Jocs de Rio era “la pitjor que havia vist mai”, fa poc més de sis mesos va assegurar que ara la cosa estava “molt millor” i que tot estava sota control. Abans, s’havia arribat a sospitar que existia un pla B per si la ciutat brasilera defraudava, consistent en tornar a Londres. La situació millora, però encara queden moltes llacunes; malgrat els avenços, quan faltava un any pels jocs, només tres dels 27 projectes olímpics estaven acabats. Preocupant. I si aquest fos l’únic problema... però és que hi ha moltes altres coses alarmants.

En primer lloc, i vinculat amb la construcció de les seus, l’estat putrefacte de les aigües on es disputaran algunes de les competicions. El seu alt grau de contaminació i la seva insalubritat posen en risc les proves de rem, vela i piragüisme. I és que actualment, aquí s’hi poden trobar tot tipus de residus; des d’electrodomèstics sencers, fins a animals en descomposició, passant per escombraries corrents. Un escenari no massa adient per a nedar-hi, la veritat.

En segon lloc, la corrupció que assola les empreses constructores de les diferents seus: totes les que s’ocupen d’aixecar les instal·lacions pels Jocs Olímpics estan involucrades en l’escàndol de corrupció de Petrobras, la petroliera estatal, que té empresonats i encausats alguns dels seus empresaris. La justícia brasilera ha arribat a investigar onze projectes essencials pels Jocs --en els quals participen les constructores implicades-- per desvelar si hi va haver desviament de fons públics dedicats a l'edificació de les infraestructures. El pressupost pel Centre Olímpic de Tennis, per exemple, es va veure augmentat en set milions sense cap justificació. A més, aquestes acusacions poden posar en perill el desenvolupament de les obres, que es poden aturar si la justícia actua. La ciutat volia ser un referent de transparència, però aquestes esquitxades de corrupció i l’ocultament del contracte del Parc Olímpic de Barra da Tijuca i del balanç econòmic del 2014 desmenteixen unes aspiracions contradites.

En tercer lloc, la violència que amenaçarà els carrers de Rio. I és que les faveles de Rio són un niu de baralles ètniques, que no cessaran durant els jocs i posaran en perill l’esdeveniment. A més, els conflictes presents en plena ciutat --el passat juliol hi va haver un atracament amb un home mort en una estació de metro cèntrica a hora punta, per exemple-- recorden el costat més fosc de la ciutat i posen en alerta les autoritats, després d’uns mesos especialment violents. Per intentar-ho evitar, es mobilitzaran 85.000 agents de seguretat (entre policia i exèrcit), que intentaran frenar la violència i garantir la seguretat dels atletes i els assistents; seran el doble d’efectius que els que es van utilitzar a Londres 2012.

En quart lloc, les protestes socials que tornaran a mobilitzar la població. La celebració del darrer mundial de futbol ja va crispar els ànims dels ciutadans, indignats per la despesa desmesurada en esport davant les enormes dificultats econòmiques que pateix el país, que no van ser escoltats ni respectats. Les inversions són insultants i mentre es construeixen edificis de luxe pels atletes, la població natal segueix vivint en la misèria en cases indignes. A més, de moment, les obres ja acumulen un sobrecost de més de 2.000 milions d’euros sobre el pressupost inicial. D’altra banda, la població veu com els jocs s’entremeten en la seva vida i, de moment, no estan satisfets; les obres que arrasen la ciutat els hi dificulten el seu dia a dia obstaculitzant els carrers, col·lapsant el metro i congestionant el trànsit. Si alguna cosa no canvia, la imatge que es mostra i es mostrarà al món no és l’esperada. Des de l’alcaldia, però, difonen un missatge de calma i seguretat en el projecte.

Ja per acabar, cal mencionar el canvi d’horari d’algunes competicions, influenciat pels interessos econòmics de la National Broadcasting Company --la televisió (dels Estats Units) que té els drets exclusius de la retransmissió dels jocs--. Així, les proves de natació i de vòlei platja es disputaran a partir de les deu de la nit (hora local), amb alguns partits de vòlei que començaran a mitjanit, i les finals d’atletisme es correran al matí per primera vegada en 28 anys. Tot per aconseguir més visibilitat internacional i augmentar l’audiència nord-americana. Aquest horari ja ha rebut nombroses crítiques de diferents països i d’atletes reconeguts d’arreu.

Tot i aquests factors contraris a Rio, però, cal tenir en compte que, sovint, uns Jocs Olímpics són només l’excusa i el pretext per modernitzar les ciutats organitzadores i fer un pas endavant en temps de canvi que cal aprofitar. Rio es va aferrar a aquesta possibilitat per revolucionar la ciutat i construir un nucli urbà millor. Malgrat això, per afrontar un repte d’aquestes dimensions cal estar preparat i disposar de les garanties socials, econòmiques i polítiques per fer de l’esdeveniment un èxit no només esportiu, sinó també organitzatiu. Lamentablement, aquestes condicions no s'han reunit a la ciutat brasilera.

De moment, doncs, sembla que els Jocs Olímpics de Rio estan fora control i tenen molt poques garanties d’èxit: el país està desgastat, la gent, indignada i el món, preocupat. La ciutat que aspirava, il·lusament, a igualar el paradigma de Barcelona com a ciutat transformadora està fracassant de manera estrepitosa. La feina es fa a contrarellotge i és impossible assegurar que les obres acabaran a temps per l'estrena. Més val, però, que el dia 5 d’agost de 2016 tot estigui a punt per als Jocs Olímpics i que es pugui celebrar la cerimònia d’inauguració com cal. Per l’esport, per Brasil i pel COI seria fatal que no s’arribés a temps. Seria desolador i convertiria una oportunitat de creixement i modernització única en un llast gegant del qual costaria molt tornar-se a recuperar.

Etiquetes: Altres esports - Extraesportiu

COM HA ANAT EL MERCAT DE FITXATGES?

El temps s’ha exhaurit. Després de dos mesos de negociacions, moviments, pactes i enteses, la compravenda de jugadors s’ha acabat, el mercat de fitxatges abaixa la persiana. Tanca. I com cada estiu, els rumors, les especulacions i les exclusives --sovint sense fonaments-- han inundat totes les portades, han sigut els protagonistes i han amanit, com ja és tradició, l’actualitat esportiva. Però ara ja s’ha acabat i fins a l’hivern, no en tornarem a sentir a parlar. Per això, un cop als despatxos ja s’hi respira tranquil·litat, és moment d’analitzar que ens ha deixat aquest mercat de fitxatges i valorar quines han sigut les claus de les negociacions. Aquest estiu ha sigut especialment mogut i caldrà examinar-lo amb profunditat per radiografiar tot l’escenari que se’ns ha plantejat.
En primer lloc, cal comentar la despesa econòmica dels clubs en el mercat de fitxatges; descomunal. Perquè, una vegada més, s’han pagat quantitats desorbitades de diners per futbolistes i s’han vist preus que, en la majoria de casos, no estan justificats. Però entrem en les dades. I és que en moments de crisi, en temps de dificultats per a tothom, els clubs de la lliga espanyola s’han gastat 571 milions d’euros en incorporacions, la xifra més elevada de la història. Cal? D’altra banda, a l’estranger, les quantitats també són exagerades; a Itàlia, a la Sèrie A, s’han gastat 550 milions i a Alemanya, a la Bundesliga, 410. Ara bé, el rei del mercat, sens dubte, és el futbol anglès: la Premier League ha destinat 1.042 milions d’euros en fitxatges aquest estiu; tota una barbaritat.

I vosaltres us preguntareu: aquesta despesa ha sigut sempre així? No, ni molts menys! Ha sigut fruit d’una evolució en els darrers anys i de la bogeria econòmica que s’ha instal·lat en aquest món. Per definir-ho, només cal un exemple clar: la comparativa entre dos jugadors i els seus preus respectius. Anem fins al 2001, quan Zinedine Zidane va ser fitxat pel Madrid provenint de la Juventus. Tres anys abans, el francès havia sigut campió del món amb la seva selecció i havia sigut guardonat amb la Pilota d’Or; feia un any, havia conquerit l’Eurocopa, i en aquell moment, ja era considerat una autèntica llegenda. El seu preu va ser de 72 milions d’euros. Aquest estiu, en canvi, el Manchester United ha incorporat Anthony Martial, exjugador del Mònaco, de 19 anys i que encara no ha debutat amb la selecció francesa. Pot ser que no el coneixeu, però no patiu; ni Rooney, company seu d’equip amb els Red Devils, havia sentit a parlar d’ell. El club de Van Gaal ha pagat 80 milions per fer-se amb els seus serveis. No cal afegir res més.

Parlant de noms concrets, enguany els traspassos de jugadors joves a elevats preus han sigut protagonistes del mercat. Perquè els tres futbolistes més cars de l’estiu han sigut menors de 25 anys: Kevin de Bruyne, que ha arribat al Manchester City provenint del Wolfsburg alemany per 75 milions; Anthony Martial, traspassat al Manchester United des del Mònaco pel preu de 70 milions fixos més 10 en variables; i Raheem Sterling, incorporat a les files del City després d’abandonar el Liverpool a canvi de 68 milions d’euros. Més enllà d’aquestes promeses, destaquen les figures de Di María, que ha arribat al PSG del Manchester United per 63 milions; Nicolás Otamendi, fitxatge del City vingut del València per 45 milions d’euros; Arturo Vidal, incorporació del Bayern de Munic provenint de la Juventus a canvi de 37 milions; i Jackson Martínez, jugador colombià, que ha arribat a l’Atlètic Madrid del Porto per 36 milions d’euros.

Aquest també ha sigut l’any dels retorns de les grans estrelles als equips que els van veure créixer; hi ha dos casos destacats. D’una banda, Carlos Tévez, que ha abandonat la Juventus de Turí per tornar al Boca Júniors, l’equip amb el qual va debutar l’any 2001, per sis milions i mig d’euros després de renunciar a grans ofertes de clubs de renom i de clubs amb gran poder econòmic. D’altra banda, Joaquín Sánchez ha deixat la Fiorentina per tornar al Betis, on es va formar com a futbolista des del 1997, entrant al planter, per la quantitat d’un milió d’euros. L’any 2000 va debutar i ara hi torna per seguir defensant els que sempre han estat els seus colors.
Cal destacar, també, que aquest estiu Barça i Madrid no han tingut un paper destacat en la finestra del mercat. Acostumats a les inversions milionàries dels dos clubs, enguany no tenen una posició rellevant respecte als altres clubs. Del compte general, ocupen la vintena i novena posició respectivament i cap dels seus fitxatges estan inclosos entre els deu més cars de l’estiu. Els que sí que han despuntat a Espanya han sigut l’Atlètic i el València, amb una inversió de 142 i 140 milions respectivament; són els dos clubs de la Lliga amb més despesa. En l'àmbit europeu, el Manchester City encapçala aquest rànquing, amb 203 milions gastats.
També s’ha de tenir present que a can Barça aquest estiu ha estat marcat per la sanció de la FIFA, prohibint inscriure jugadors a la plantilla blaugrana. Aquesta limitació, que en un primer moment semblava que privaria a l’entitat de fitxat nous jugadors, no ha impedit que la plantilla es reforci, tot i que els futbolistes incorporats (Arda Turan i Aleix Vidal) no podran jugar fins al gener.

Un altre dels noms propis del mercat ha sigut Louis Van Gaal, entrenador del Manchester United, que ha revolucionat l’estiu. No només els seus serials amb incomptables jugadors l’han col·locat a la primera plana informativa, sinó que la despesa que ha impulsat no té precedents. Amb les dades a la mà, queda clar que l’aposta de l’holandès és la cartera: sense anar més lluny, el seu predecessor, Alex Ferguson, que va entrenar l’equip durant 27 anys (des de l’any 1986), va gastar 465 milions d’euros en tota la seva etapa al club; Van Gaal, en només dues temporades, ja ha destinat 336 milions en incorporacions de futbolistes. Sens dubte, ha capgirat el mercat. I no només des de l’àmbit econòmic, sinó que la seva actitud ha acabat desembocant en altres operacions: la seva lentitud a l’hora de cridar a Pedro va fer que el canari acabés signant amb el Chelsea; la seva relació tensa amb Di María va fer marxar l’argentí al PSG; i el seu caràcter rígid ha ocasionat el serial de Valdés i ha conduït al ridícul de l’any, el ‘Cas De Gea’.
En aquest sentit, és de riure que una entitat del prestigi del Reial Madrid no fos capaç de tancar el fixatge de De Gea. I el senyor Florentino dirà que el Manchester no va voler negociar i que no té experiència en aquests assumptes. Quina vergonya! Ha fracassat, sense més, ha naufragat en el seu intent de portar al Bernabéu un galàctic i algú ha de pagar els plats trencats. Està perdent credibilitat i clar, no pot ser ell qui afronti les crítiques de la mala gestió. Però tots sabem que si el Madrid no compta amb De Gea és exclusivament per culpa seva. I Florentino que digui el que vulgui...

Ja per acabar, cal tenir present que el mercat de fitxatges ha de servir per complementar i millorar les plantilles dels clubs, sempre conservant una identitat i una base sòlida. No cal incorporar onze jugadors nous, sinó afegir al grup ja consolidat peces que poleixin els detalls que no estan del tot lligats per donar resposta als dèficits de temporades anteriors. De la mateixa manera, és trist que equips que fan grans esforços durant tot l’any per competir decentment vegin com a l’estiu se’ls desmembra la plantilla per culpa dels fitxatges. Alguns clubs, a causa de les seves necessitats econòmiques, es veuen obligats a vendre les grans figures per fer diners i renuncien, així, a aspiracions esportives de més altura. El mercat ha de ser un aparador d’intercanvi entre tots, per tots i amb tots; un benefici de tothom.

Etiquetes: Futbol