QUÈ ENS ESPERA?

La lliga espanyola de futbol, el campionat domèstic, és la competició que premia la regularitat, que demostra l’evolució dels equips durant l’any i que reflecteix, realment, la seva capacitat competitiva. És el títol més fiable a l’hora de valorar una temporada al complet i poder fer el balanç dels resultats esportius. Ara, després de 36 partits, hem arribat a les jornades decisives, i els dos darrers compromisos decidiran, en horari unificat, els diferents fronts que encara estan per resoldre: evitar el descens i conquerir el títol.

La primera disputa oberta, la zona més calenta, la trobem a la part baixa de la classificació, on cada temporada molts equips lluiten, batallen, per evitar baixar a segona divisió. Enguany, després que el Betis certifiqués de manera matemàtica el seu descens fa dues setmanes, vuit equips es mantenen en aquesta franja i hauran de disputar-se les places de la permanència. El Getafe i l’Osasuna, actualment, ocupen la zona vermella, però a dalt, i en ordre ascendent, esperen Almeria, Valladolid, Granada, Elx, Màlaga i Espanyol. Personalment, crec que els dos darrers, malgrat no estar matemàticament salvats, no descendiran, ja que tenen un coixí ampli de punts. Respecte a la resta, crec que seria injust que el Getafe, després d’ocupar places europees a l’inici de temporada, tingués un desenllaç tan cruel; pel que fa a l’Elx, representaria esguerrar la feina feta fins ara i, amb la gran campanya que va fer l’any passat a segona, seria una recompensa romandre a primera; Granada, Almeria, Osasuna i Valladolid crec que seran els que es repartiran les dues places que falten per decidir, ja que, per mi, són els més dèbils. Tot i això, la poca distància entre ells i els enfrontaments directes que queden asseguren incertesa fins al final.

Si mirem més amunt, ens topem amb les places que donen accés a les competicions europees: aquesta temporada, el cinquè, el sisè i el setè tindran presència a la Lliga Europa, aquest darrer, a causa de la classificació dels dos finalistes de la Copa del Rei --Barça i Madrid-- per a la Champions. Les tres posicions ja estan establertes i Sevilla, Reial Societat i Vila-real en són els beneficiats. L’únic que pot canviar en els dos últims partits és la seva posició, que faria variar les rondes prèvies que hauran de superar per arribar a la fase de grups de la competició. D’altra banda, el quart lloc atorga una plaça per a la fase prèvia de la Champions League, i l’Athletic Club se la va assegurar en el darrer partit. Aquí, són faves comptades.

Al cim de la taula, tocant el cel, localitzem els tres aspirants al títol, tres candidats que s’ho podrien jugar tot a l’última jornada. Atlètic, Barça i Madrid disputaran aferrissadament la consecució de la Lliga i seran partícips del desenllaç més vibrant dels darrers anys. L’enfrontament entre blaugrana i matalassers en l'última jornada obre la porta a múltiples combinacions i caldrà tenir la calculadora a mà en els dos compromisos que resten. La base, la matemàtica essencial, diu que l’Atlètic en té suficient amb quatre punts o empatant els dos partits; el Barça també depèn d’ell mateix i necessita sumar les dues victòries; per acabar, el Madrid ha de vèncer en totes les cites i esperar que l’Atlètic no aconsegueixi més d’un punt i que el Barça no n’obtingui més de quatre. Més enllà d’aquesta senzilla equació, però, hi ha variades i complexes possibilitats per decidir el títol, depenent dels resultats. Per exemple, si avui l’Atlètic guanya contra el Màlaga, el Madrid ja no podrà ser campió. D’altra banda, en el cas que els matalassers perdin i Barça i Madrid saldin amb victòria els seus compromisos, la darrera jornada seria d’infart: al Camp Nou, l’equip vencedor s’emportaria el títol, però, en cas d’empat i després d’una victòria blanca davant l’Espanyol, s’adjudicaria la Lliga el Madrid.
Des del meu punt de vista, penso que l'Atlètic és l'equip que més se la mereix, ja que ha sigut el més compromès i ha demostrat capacitat competitiva en tots els escenaris. En canvi, Barça i Madrid han sigut irregulars durant la temporada i no han mantingut una dinàmica constant. A més, pels matalassers seria un premi a l'esforç, la perseverança i l'entrega.
Enmig de tots els equips que es juguen la vida en els darrers partits, i més enllà de la tensió, hi ha conjunts que, per no poder assolir objectius més ambiciosos, per haver aconseguit els establerts a l’inici de l’any o per no haver fet la feina, ja no tenen res a guanyar. Tot i això, i en funció del seu calendari, seran jutges de la Lliga. Es tracta del Rayo Vallecano, el Llevant, el Celta i el València, situats entre la vuitena i l’onzena posició, i que, havent eludit el perill, ja no poden accedir a Europa. També cal incloure-hi el Betis, ja descendit; el Vila-real, la Real Societat i el Sevilla, classificats per a la Lliga Europa, i l’Athletic Club, amb plaça per a la Champions.
Sobre la teoria, i amb la classificació al davant, hi ha aspectes que semblen clars. Observant equips amb un marge còmode de punts, o contemplant conjunts amb més necessitat, ens pot semblar evident quins són o deixen de ser els màxims favorits en els dos fronts que, encara, queden per definir. No ens enganyem. El Futbol, el destí, és tan excepcional que no podem preveure què ens guarda per a aquest final de competició. Les especulacions o els pronòstics són del tot acceptables, però hi ha factors, més enllà dels esportius, que cap ésser humà és capaç de valorar. El Futbol no entén de matemàtica, i els deutes passats que ha de pagar, els càstigs que ha d’imposar o les sorpreses que ha de concedir són els aspectes que fan que aquest esport sigui tan especial. Ells injectaran fortes dosis d’emoció i tensió en aquest intens, únic i trepidant desenllaç de Lliga.

Etiquetes: Futbol

CARTA A TITO VILANOVA

Tito,
On ets? Em sents? Siguis on siguis, m’agradaria dedicar-te unes paraules.
He de reconèixer que, quan vas arribar, per mi eres desconegut, invisible. Mai havia sentit a parlar d’un tal Francesc Vilanova, que havia aterrat a la banqueta del primer equip de futbol del Barça amb Guardiola i, pel que semblava, tenia uns grans coneixements tàctics i futbolístics. A mesura que van anar passant les temporades vaig anar descobrint qui eres en realitat i davant meu hi vaig trobar, imponent, una gran persona.
Al llarg d’aquest temps, m’has ensenyat a ser lluitador, perseverant i tenaç enfront de qualsevol obstacle, impediment o adversitat; m’has ensenyat que el lideratge, la confiança en un mateix i la seguretat són les bases del camí per arribar a un objectiu; i m’has ensenyat la necessitat, l’obligació psicològica, de no donar-se mai per vençut i esforçar-se fins al final.

La vida, però, ha volgut que les teves vivències arribessin al seu punt final de manera sobtada i contundent. El destí no ha tingut present que vas ser partícip del millor Barça de la història, no ha recordat que vas ser el primer entrenador a alinear onze jugadors de la casa, ha oblidat que ets el responsable de la Lliga dels cent punts i ha omès com d’important ets en el món de l’esport. La seva ignorància t’ha tret la vida i ha apagat la llum que t’il·luminava. Tot i això, les teves lliçons, els teus advertiments i els teus coneixements seguiran vius entre nosaltres, i els mantindrem actius, dinàmics, per sempre. No podem deixar que res, ni ningú, els apagui, apagui la petita flama de tu que, encara, resta entre nosaltres.

Sàpigues que, malgrat el record que guardem de tu, el buit que deixes al club és immens, gegantí, de dimensions incalculables. Perdre’t ha sigut un cop molt dur no només pels jugadors o els presidents que vas conèixer, sinó també per tot el barcelonisme, que opina que amb la teva marxa s’ha escapat més que un entrenador de futbol. Els culers hem quedat orfes d’un pare, vidus d’un marit, i se’ns ha dissolt entre les mans una persona excepcional.
I Tito, siguem clars: això és una merda. És una merda que un pare de família que viu amb plenitud l’època daurada dels seus fills els hagi d’abandonar; és una merda que una persona que ha recorregut amb insistència el camí que l’ha conduït cap al seu somni hagi de renunciar-hi; és una merda que no puguis fer el que tant t’agrada, el que tant estimes, per culpa d’una malaltia. És una merda, una gran merda. I per aquest motiu, no em puc creure un destí tan cruel, no me’l vull creure. No vull acceptar que una persona com tu, persistent, implicada i treballadora, hagi caigut en mans d’una malaltia tan atroç i despietada; no vull acceptar aquest final tan injust per a tu, no te’l mereixes; i, sobretot, no vull haver d’acceptar que s’ha acabat, que ja no hi ets, i que ja mai tornaràs.

I no pensis que aquestes reflexions són fruit de l’exageració, no. Tot el món del futbol, el planeta de l’esport, comparteix amb empatia aquest sentiment d’impotència i aquesta sensació de desconsol davant d’una situació tan espinosa. En els darrers dies, les reaccions envers la teva mort han sigut constants, les lloances al teu esforç, il·limitades, i els elogis a la teva manera de fer, merescuts. A més, els reconeixements que se t’han fet, que tu trobaràs desmesurats a causa del teu tarannà discret, estan del tot justificats i tenen una simbologia especial. Sense anar més lluny, les llàgrimes dels jugadors del Barça, els teus jugadors, tenen un gran significat: són llàgrimes de record, d’un record per a qui sempre serà el seu entrenador; llàgrimes de tristesa, per haver de reconèixer que ja s’ha acabat; llàgrimes de frustració, veient que no s’ha pogut solucionar un problema d’aquesta dimensió; i també llàgrimes d’orgull, l’orgull que a tots ens provoca haver-te tingut entre nosaltres.
I com una espelma que s’apaga, com una bombeta que es fon, entre plors de comiat, et dono el meu últim adéu. Ara, el canelobre descansa immune, sol. Totes les espelmes que acollia, les flames que preservava, s’han apagat per sempre i ja mai tornaran. Totes, menys una: la memòria del passat; el record llunyà dels èxits, de la lluita, de la glòria i de la perseverança perdurarà íntegre entre nosaltres i romandrà, encès, tota l’eternitat. Una espelma que s’apaga és un record que s’encén i tu ja t’has convertit en una espelma infinita, immortal.
Fins sempre, Tito.
Ets etern.

PD: Ah, per cert, quan arribis allà dalt dóna records a l’Antonio Puerta, al Dani Jarque, al Miki Roqué, al Manuel Preciado i al Luís Aragonés de part meva; el futbol els troba a faltar.

Etiquetes: Barça - Futbol - Extraesportiu

F1, ESPORT D'HUMANS O COMBAT ENTRE MÀQUINES?

La Fórmula 1 és la referència del món del motor des de 1950. Els millors pilots del planeta disputen, anualment, el Campionat Mundial de Fórmula 1 i, acompanyats per les escuderies, recorren els circuits més prestigiosos del món. Aquesta temporada, la FIA --la Federació Internacional d’Automobilisme-- ha introduït moltes novetats en el reglament i en el disseny dels monoplaces per tal d’intentar reduir les diferències entre els equips i evitar un altre passeig triomfal de Red Bull.

Les modificacions tècniques que s’han aplicat són moltes i variades i es poden distribuir en quatre fronts principals. El motor passa de ser del tipus V8 de 2,4 litres a un V6 d’1,6 litres i, d’aquesta manera, es perden cent cinquanta cavalls de potència. Per no reduir excessivament la velocitat, una altra de les novetats que s’afegeix és l’ERS, un sistema de recuperació d’energia que proporciona velocitat extra equivalent a cent seixanta cavalls en la fase d’acceleració durant trenta segons per volta. Aquest mètode substitueix el KERS, l’utilitzat l’any passat, que oferia vuitanta cavalls durant set segons per volta en els llocs específics. D’altra banda, es passa de tenir dos tubs d’escapament a un de sol; la FIA no volia que els escapaments cap amunt ajudessin en l’aerodinàmica del cotxe, i després que els equips trobessin la manera d’invertir els gasos de sortida, l’única solució era col·locar-ne un de central. Per acabar, el morro del monoplaça, que abans havia d’aixecar-se 550 mil·límetres del terra, ara no ho pot fer més de 185 i això no afavoreix el flux d’aire per sota. Aquesta decisió és una mesura de seguretat, que assegura tenir el morro més a prop del terra i, per tant, fer més difícil que el cotxe s’aixequi en cas d’accident.

Pel que fa al reglament, també hi ha variacions importants. En primer lloc, el nombre de motors que els pilots poden utilitzar al llarg de la temporada es redueix de vuit a cinc, per tal d’estalviar costos de producció. En segon lloc, s’introdueix un límit de combustible en carrera; abans el màxim que es podia utilitzar eren 224 litres i ara no es podran superar els 100, un 35% menys. L’objectiu d’aquesta mesura és saber consumir menys carburant sense deixar de ser ràpid i, alhora, pensar en el medi ambient. D’altra banda, el pes del conjunt monoplaça-pilot ha de ser de 690 quilos com a mínim, 48 més que la temporada passada. Aquesta decisió es deu a l’augment de pes provocat pels motors i l’ERS. Per acabar, l’administració dels pneumàtics ha patit una breu modificació; l’any passat els compostos utilitzats a la Q3, la tercera fase de qualificació per a la carrera, havien de ser els mateixos que a la cursa i això provocava que alguns pilots no hi participessin per estalviar gomes. La FIA, per estimular la sortida de tots els participants, ha decretat que els pneumàtics utilitzats en la Q2, la fase prèvia, seran els de la carrera; així, cap participant es veurà obligat a estalviar.

Amb les reformes instaurades, s’ha comprovat la importància del cotxe davant la qualitat del pilot: la temporada passada Sebastian Vettel cavalcava per la pista sense oposició i el seu Red Bull no tenia rival; a aquestes alçades, ja havia guanyat dues carreres i havia quedat tercer en una altra. Enguany, l’alemany només ha aconseguit pujar al podi en una ocasió, com a tercer, i en el primer compromís es va veure obligat a abandonar. Aquest escenari ens obre la porta a reflexionar: si l’any passat el públic sentenciava que Vettel era un dels millors de la història i ara no aspira a guanyar totes les carreres és que alguna cosa ha canviat. Què? El cotxe.
I és que, en un món tan avançat com en el que vivim, no és estrany comprovar com el vehicle, la màquina que ha de fer de complement, acaba sent el màxim causant dels triomfs. Sí, ja sé que un cotxe no es mou sol i que no qualsevol persona pot conduir un Fórmula 1. És cert. I que quedi clar que, en cap moment, poso en dubte la qualitat de tots els integrants de la graella. Tot i això, ja no es pot negar que la feina dels mecànics i constructors ha guanyat una rellevància que abans no tenia i els pilots necessiten, indispensablement, un bon equip al darrere per arribar lluny.

Com s’explica, si no és per aquest raonament, que Hamilton i Rosberg, actuals líders del Mundial, no lluitessin pel títol l’any passat?; o que en tres de les quatre curses Daniel Ricciardo, que només té tres anys d’experiència, hagi acabat per davant de Vettel, el tetracampió mundial?; o que Hamilton, que l’any passat només va guanyar una cursa, ja hagi vençut en tres grans premis consecutius? El motiu és el potencial dels cotxes. No ho neguem i admetem-ho: actualment, els monoplaces són els protagonistes. I no per això hem de deixar de seguir la Fórmula 1, hem de rebutjar-la o hem d’oblidar-la. No. Això només ha de servir perquè ens adonem que aquest esport està canviant, res més, i hem de ser conscients que, ara, regnen les màquines.

Etiquetes: Altres esports

FI DE CICLE?

En els darrers anys, el Barça ha viscut immers en un cicle gloriós sense precedents. No només els nombrosos èxits que ha assolit han sigut extraordinaris, sinó que el nivell de joc que ha exhibit ha enlluernat tot el planeta futbol. Pep Guardiola va ser l’impulsor del projecte i amb un estil propi totalment recognoscible va iniciar una aventura atrevida. El Barça va recuperar el crèdit que havia perdut i el club va viure una època d’esplendor mai vista abans. Quatre anys més tard, i 15 títols després, el de Santpedor va anunciar que marxava i Tito Vilanova, una proposta per a la continuïtat, va ocupar el seu lloc. La línia es va mantenir i amb la consecució del títol de Lliga 2012-2013 semblava que el cicle, tot i algun entrebanc, perdurava; el Barça seguia regnant a Espanya, però a Europa havia donat pas al domini del Bayern. L’estiu passat, una recaiguda inesperada en la seva malaltia va obligar el de Bellcaire a renunciar al càrrec i Tata Martino va aterrar precipitadament a la banqueta. La seva arribada va sorprendre i va generar alguns dubtes entre l’afició, que el veia incapaç de mantenir el projecte.
Des de l’inici de la temporada el Barça no ha tornat a ser el mateix de fa uns anys i la incertesa ha aparegut amb freqüència. Malgrat algunes actuacions esplèndides, que han servit per injectar optimisme en l’afició, l’equip s’ha mostrat irregular al llarg de la temporada i no ha mostrat la seva millor versió. Les veus qüestionant el sistema de joc, les decisions de l’entrenador, el rendiment individual o els resultats col·lectius han sigut presents, i l’ambient, sovint advers, no ha contribuït a reforçar els ànims de la plantilla.

Esportivament, els cracs de l’equip, els jugadors que han de guiar-lo, no han estat a l’altura, i Messi i Neymar, per exemple, no han demostrat tota la seva qualitat. En defensa, s’han comès molts errors que han condemnat l’equip, i en atac, la impotència ofensiva ha allunyat el Barça dels grans títols. L’equip ja no transmet seguretat i credibilitat entre l’afició i ja no és aquell conjunt que imposava respecte i era admirat arreu.
Actualment, la sensació general entre el barcelonisme és que alguna cosa ha canviat; ja sigui pel rendiment dels jugadors, per la direcció des de la banqueta o pel comandament des de la directiva, ja no es confia cegament en aquest equip. Fins ara, i amb els resultats més o menys esperats, no hi havia sensació de final d’etapa, es creia que se seguiria vivint un període de domini i es confiava que els èxits esvairien els dubtes que, de tant en tant, consumien l’afició. Després de perdre els tres títols en una setmana, però, el pla esportiu es qüestiona des de la base i s’afirma que s’han perdut més que tres competicions.

És cert que al llarg d’aquests sis anys hem patit moments durs i difícils, però fins ara mai s’havia dubtat d’aquest equip. La dolorosa derrota l’any passat davant el Bayern semblava el final, però la consecució del títol de Lliga i l’inici d’aquesta temporada, il·lusionant, van deixar enrere els fantasmes d’una possible fi. Fins aquest moment els únics indicis de fi de cicle havien aparegut des de Madrid, que, agafant de referència una mala actuació puntual, argumentaven el desastre consumat. El fet que des de la culerada s’intueixi el final de l’etapa, que els barcelonistes ja admetin el declivi, significa que, potser, ara va de debò. En les darreres setmanes, el sentiment de frustració i impotència ha estat generalitzat en tot el barcelonisme i entre l’afició han aparegut els primers senyals de decadència. Després de veure com el millor equip de la història es desfà davant els nostres ulls, cal admetre-ho i dir-ho amb orgull, dignitat i honra: el cicle ha acabat; encara que ens costi reconèixer-ho, encara que ens dolgui per dins o encara que no ho vulguem acceptar, això és així, i ja ningú ho pot negar.

I arribats a aquest punt, en què l’afició, l’opinió pública i les veus autoritzades reconeixen un final d’etapa, hem de reflexionar sobre què cal fer a partir d’ara. És clar que cal una renovació de la plantilla i, al meu parer, també de l’staff tècnic i de la directiva; si no comencem a reconèixer culpables i a admetre els errors, no anirem enlloc. Els jugadors, alguns, han de marxar, però l’essència del pla, la base de l’estil, ha de romandre aquí. S’han de buscar nous recursos, noves oportunitats tàctiques, i cal buscar solucions per a les deficiències que ens han portat al fracàs, sí. Però aquests matisos no han d’envair, mai, l’essència del Barça, la fórmula que ens ha conduït a l’èxit i que nosaltres exportem per tot el món. Hi haurà qui defensarà una revolució total i justificarà que s’ha de començar de zero. No. Aquest no és el camí; tenint una base sòlida sobre la qual treballar i gaudint d’una plantilla amb tanta qualitat, no hem de prescindir de tothom, seria absurd i incoherent amb la nostra mentalitat.

Ha arribat el moment de demostrar la nostra implicació en el sistema futbolístic i ensenyar la nostra identitat més enllà de les derrotes. Fins ara, els èxits han justificat l’estil i, mentre s’ha guanyat, no han aparegut grans esquerdes en el desenvolupament del pla tàctic. Hem presumit de la nostra essència i hem mostrat al món allò que ens fa grans, únics i irrepetibles. Un dia, enmig del cicle gloriós que vivia el Barça, Pep Guardiola va dir que “serà quan perdem que sabrem si de veritat som fidels al model o no. Serà en aquest moment quan es veurà la fortalesa de les nostres creences”. Té tota la raó; posar com a bandera un estil de joc quan es guanya i renunciar-hi quan es perd és com fer-se del Barça per les victòries i abandonar l’equip en les derrotes. És cert que cal millorar la proposta futbolística dels darrers anys, que ja comença a ser ineficient, però el que necessitem és una evolució, mai una revolució; una evolució del que ens ha fet eterns, una evolució del pla que tothom enveja, una evolució d’un equip llegendari i una evolució d’un pla estratègic que ha patit el primer sotrac.
Culers, ens toca demostrar qui som, com som i què som; ens hem inflat la boca de justificar com d’important és jugar bé, hem criticat amb duresa els equips que renuncien a la pilota, la base del futbol, i hem rebutjat qualsevol intent d’ensorrar la nostra identitat. Ara, malgrat les derrotes, malgrat la frustració, no hem d’abandonar una proposta, una manera de fer, un estil, que és la nostra sang. Només si seguim els nostres ideals, tornarem. Oi tant si tornarem!

Etiquetes: Barça - Futbol

QUÈ HI HA MÉS ENLLÀ DEL TÍTOL?

Barça i Madrid són dos dels millors equips de futbol a Espanya; any rere any lluiten per vèncer l’oponent, superar-lo en el rendiment esportiu i demostrar-li superioritat. Després dels dos partits de la Lliga, dimecres arriba un nou capítol de la rivalitat entre ells: a Mestalla es disputa la final de la Copa del Rei i blaugrana i madridistes lluitaran per conquerir el primer títol de l’any.

El camí fins a la final dels equips ha sigut plàcid i cap dels dos s’ha trobat grans obstacles entremig. Els de Tata Martino han jugat contra el Cartagena, el Getafe, el Llevant i la Reial Societat i han tingut un trajecte molt planer en derrotar amb comoditat tots els rivals; han completat les eliminatòries amb set victòries i un empat, han marcat 25 gols --són els màxims anotadors del campionat-- i n’han rebut cinc. D’altra banda, els d’Ancelotti s’han enfrontat a l’Olímpic de Xàtiva, l’Osasuna, l’Espanyol i l’Atlètic de Madrid i, després de superar la incertesa del partit d’anada contra l’Olímpic, han saldat la resta de compromisos amb victòria. Han marcat 13 gols, la meitat que els blaugrana, però no n’han rebut cap. Ara arriba el moment decisiu i els dos conjunts es troben cara a cara a la final per demostrar qui és el millor.

Aquesta temporada, Barça i Madrid ja s’han enfrontat en dues ocasions. La Lliga ha sigut l’escenari de les seves lluites i, les dues vegades, els blaugrana han derrotat el Madrid per la mínima --2 a 1 i 3 a 4--. Les dues aficions, a més, comparteixen el sentiment de revenja del passat amb què encaren el partit; els merengues després de la desfeta blanca fa vint dies a la Lliga, i els culers recordant la victòria del Madrid a la final de la Copa d’ara fa tres anys. Caldrà veure, al final, quin dels dos conjunts aconsegueix eixugar els deutes.

El nivell mostrat durant l’any pels dos equips comparteix un paral·lelisme destacat: els dos conjunts s’han mostrat irregulars al llarg de la temporada i han demostrat tant contundència i qualitat en atac, com dubtes en defensa i descontrol en el joc. Tot i això, l’estat amb què arriben és oposat. El Madrid viu en un estat d’èxtasi, després d’aconseguir la classificació per a les semifinals de la Champions i de superar el Barça en la classificació de la Lliga. Els blaugrana, d’altra banda, necessiten imminentment un estímul psicològic que revifi els ànims culers després de quedar eliminats de la Lliga de Campions i de llençar la Lliga al camp del Granada: al Calderón la plantilla va exhibir un nivell que no estava a l’altura del partit i l’Atlètic va ser molt superior; contra el Granada, el poc encert en atac va condemnar el Barça i és inacceptable que un equip que aspira a tant es deixi punts a camps d’equips en zona de descens.

Individualment, Ancelotti no podrà comptar amb Cristiano Ronaldo, la referència blanca, i Martino té el dubte de Piqué i la necessitat de recuperar la millor versió de Leo Messi.

Tornant al partit de dimecres, la victòria en la final, més enllà de suposar la consecució d’un títol, té altres conseqüències, i potser més transcendents, de cara al tram final de la temporada. En primer lloc, és important per als dos conjunts guanyar autoestima per afrontar els compromisos decisius que resten. En el cas dels blaugrana, necessiten recuperar-la després de la desfeta a la Champions i a la Lliga i tornar-se a sentir guanyadors; els blancs han de tornar-se a sentir forts en escenaris importants i poder anar al camp del Bayern a la Champions amb mentalitat guanyadora. En segon lloc, cal reafirmar el rendiment de figures individuals com Neymar o Bale. En escenaris que reclamen un alt nivell d’exigència es requereixen totes les peces a punt, i el brasiler i el gal·lès, els dos grans fitxatges dels clubs aquest estiu, són els complements ideals per a les plantilles. Exhibir-se en la final de Copa suposaria consolidar-se i apagar els dubtes al voltant del seu rendiment que encara no s’han esvaït. En tercer lloc, derrotar l’etern rival sempre és agradable i suposa un afegit positiu en el balanç global de la temporada. Malgrat que des del Barça guanyar el Madrid ja no la justifica, arrabassar-li un títol és una sensació de plaer indescriptible per a qualsevol barcelonista.

Finalment, no cal enganyar-se i hem de reconèixer que la Copa del Rei és un títol important. És cert que, en el moment de l’any en què arriba, sembla més una oportunitat psicològica que una realitat futbolística, tot i això l’important és guanyar i emportar-se el primer trofeu de l’any. També és veritat, però, que en aquesta ocasió cal valorar factors que superen la seva consecució i, per poder determinar el resultat complet de l’enfrontament, caldrà fer-ne un examen a fons: no és el mateix caure sense lluitar que perdre donant-ho tot fins al final.

Personalment, reclamo entrega i dedicació al Barça en totes les fases del partit, ja que no serà fàcil derrotar el Madrid i caldrà molta lluita per aconseguir-ho. En cas de derrota, s’haurà d’avaluar el joc de l’equip i no jutjar-lo, tan sols, pel resultat. Evidentment, de cap manera es pot preferir un joc vistós davant un títol real, però si es perd, veure l’equip persistir per aconseguir un gol apaivaga, en certa manera, el desconsol de l’afició. Així doncs, cal guanyar el títol per omplir una casella en el palmarès d’enguany, però també és necessari exhibir un nivell elevat per tranquil·litzar i reafirmar els ànims dels culers.

Com a barcelonista, com a seguidor, només demano jugar com sabem, tenir com a bandera l’estil que ens ha fet grans i no renunciar al nostre ADN. Hem de decidir amb encert les substitucions, hem d’efectuar-les en el moment precís, hem de seleccionar amb agudesa els onze jugadors més en forma i hem de reclamar-los esforç i sacrifici. Hem de fer-ho, tots junts; som un conjunt, un mateix club i, si anem per separat, ens estavellarem.

Etiquetes: Barça - Futbol