EL MODEL DE CLUB DE FLORENTINO PÉREZ ÉS DEMOCRÀTIC?

Fa anys que el Reial Madrid està dirigit per la figura omnipresent de Florentino Pérez. De fet, al llarg de tot el segle XXI --amb l’excepció de tres anys que es van repartir Ramón Calderón i Vicente Boluda-- la presidència del club blanc ha estat copsada únicament per Florentino. Ell ha dirigit l’estructura econòmica de l’entitat, ha decidit les incorporacions, ha fitxat, ha mogut, ha canviat i ha substituït els entrenadors com ha volgut i ha convertit el Reial Madrid en la seva petita joguina. Sense cap altra persona que li pugui fer ombra o qüestionar les decisions, ha fet i desfet com ha volgut, sense oposició, només seguint els seus instints egoistes.
I tràgicament pel madridisme Florentino ha convertit la gestió del club blanc en un negoci, en una manera de fer-se visible i d'estendre el seu nom arreu del món. Aquesta visió utilitarista del club queda reforçada per un estrany i sospitós paral·lelisme entre les incorporacions del Reial Madrid i els negocis de l’ACS (Actividades de Construcción y Servicios), dirigida pel mateix Florentino. Sense anar més lluny, per exemple, les incorporacions de James, Keylor Navas, Odegaard, Chicharito i Kroos han anat acompanyades d'inversions i adjudicacions de l'ACS en els diferents països de procedència d'aquests futbolistes. A Mèxic, va aconseguir dos contractes en valor de 432 milions d'euros cada una, a Colòmbia, el manteniment d'algunes carreteres, i a Alemanya, va rebre el projecte de l'autopista A7 entre Hamburg i Bordesholm. Massa correspondències...

I també cert és que intenta impulsar el Madrid i que busca fer-li un lloc en el futbol mundial. Vol ser recordat, vol quedar present en la història del futbol i estar a l'altura de Santiago Bernabéu --president blanc entre el 1943 i el 1978--. Amb fitxatges galàctics o amb incomptables entrenadors contractats per revolucionar l'equip, ho ha intentat tot, però de moment, no ha assolit la supremacia que perseguia.

I és que últimament, enmig de l’auge triomfador del seu etern rival, el Barça, no ha trobat el seu lloc en l’escenari futbolístic. Contra Guardiola, contra Tito i ara contra Luis Enrique, no ha aconseguit trobar l’antídot que minimitzi el poder culer i només la llum de la Décima il·lumina el seu mandat. I ara, després de la humiliant derrota del Clàssic de la setmana passada, ja comença a estar qüestionat. Perquè el Madrid, amb Florentino, no té un rumb clar i cau derrotat, superat i caricaturitzat pràcticament cada any per l’acèrrim rival. Quin mal ha de fer això... Se sent incòmode, desprotegit i cada vegada més sol, perquè ja no té sota la seva influència tota l’afició, ni té al seu costat la premsa madridista.

D’una banda els seguidors comencen a estar cansats de la gestió de Florentino i ja expressen el seu desacord amb les seves actuacions. Fins i tot, l’exdirectiu blanc José María Stampa Casas reconeix que la mocadorada de la setmana passada és una de les més extenses i generalitzades que ha vist mai. El més trist, però, és que Florentino farà oïdes sordes a les queixes de l’afició i seguirà amb el seu pla passant rotundament del que demanin els seguidors blancs. Ell va a la seva.

D’altra banda, la premsa també s’hi ha llençat a sobre i els diaris madrilenys demanaven fa una setmana responsabilitats. L'As titulava "Golejada al florentinat" i fins i tot, Alfredo Relaño, el director del diari, subratllava en l’editorial que “es pot enganyar molta gent durant molt temps, però no es pot enganyar tothom sempre”. Al Marca, per la seva banda, titulava que “El Bernabéu demana caps”. La premsa, doncs, és un reflex més de l'ambient de tensió que es viu a Madrid i que pot acabar conduint a una situació espinosa.

I tot això ve arran de la seva última decisió fruit del poder total que acumula: la destitució d’Ancelloti, el tècnic que tenia tot el suport de l’afició i la plantilla, que s’havia guanyat la simpatia i la confiança dels jugadors i que havia conquerit la Décima. Una mala temporada, i al carrer. Així funcionen les normes de Florentino… A canvi, va portar Benítez, que havia fracassat en el seu intent de portar el Nàpols a la Champions. Ara els futbolistes troben a faltar a Ancelloti i ja es porten malament amb Benítez, que no té autoritat ni poder al vestidor. De fet, però, cal recordar que Florentino, durant els dotze anys en què ha estat al capdavant del club, l’equip ha tingut deu entrenadors i el president n’ha destituït a dos quan ja havia començat la Lliga --García Remón (el 2004) i Luxemburgo (el 2006)--.

D'altra banda, la temporada passada, amb la destitució d’Ancelloti --que alguns pensen que va estar motivada, entre altres aspectes, per la mala gestió física dels jugadors, que van patir nombroses lesions al llarg de l’any-- va arribar una remodelació de l’àrea mèdica per corregir els possibles errors. Fins ara, però, no s’ha solucionat res i, de fet, a l’octubre els lesionats havien augmentat respecte a la temporada passada. Cal destacar, a més, que la plantilla no té confiança en els serveis mèdics i sovint opta per buscar solucions lluny del club. A més, el feeling amb el doctor del club Jesús Olmo, que té molt poder però és rebutjat per la plantilla, no és massa bo i els fisioterapeutes que volien els jugadors han hagut de marxar.

Però bé, mentre segueixi sent Florentino qui prengui les decisions i manegui a la seva manera el club, seguirà imposant la seva llei i continuarà dirigint tot el que estigui a la seva mà. Mou els fils, els contractes, els interessos i els fitxatges del club blanc. Ho mou tot, ho controla absolutament tot. Bé, tot no. De moment, encara no controla els títols...

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

PER QUÈ ATAQUEN LA HUMANITAT?

Astorats. Consternats. Afligits, després de veure com París, la ciutat de l’amor, és convertida en la ciutat del terror… Què ens està passant? Què estem fent? Som humans, tots som humans! Diferents religions, diferents conviccions polítiques, diferents opinions i diferents creences, sí. Diferències. Perquè tenim cultura, vivim sota uns trets propis d’identitat i convivim amb altres pensaments. I hem de conviure-hi. Però no, sembla que a vegades, algunes persones --si és que en podem dir així-- se’n van més enllà i abusen de la força per intentar imposar --normalment sense èxit-- unes creences que utilitzen d’escut per justificar actituds injustificables. Quin sentit té atacar persones com nosaltres? Quin sentit té robar la vida a centenars de civils que l’únic que fan és gaudir-la? Ens estem tornant bojos!

I des del món de l’esport, igual que des de tots els àmbits de la vida, hem de censurar categòricament els atemptats de divendres a París. Rebutjar-los i condemnar-los. I sense oblidar-los, intentar que no ens deprimeixen les vides. Però, com ha afectat l’atemptat a la competició? Com ha respost el món de l’esport a l’atac de París? Com no podria ser d’una altra manera, amb solidaritat i amb un minut de silenci en la majoria dels camps arreu del món. Futbol, bàsquet, handbol, seleccions o clubs, tant se val, el món de l’esport s’ha bolcat en memòria dels morts a la capital francesa. Tots menys un, la Fórmula 1, que al final va denegar el minut de silenci en record de les víctimes i va deixar l’homenatge previst als morts en accidents de trànsit. Tot i això, els pilots de la graella van portar elements d’homenatge a les víctimes.

La conseqüència immediata, però, després del perill que van arribar a córrer els aficionats parisencs, és la desconfiança que s’ha apoderat de la població i de les organitzacions esportives en general. La selecció espanyola, per exemple, viatja a Brussel·les, que ara mateix és un focus d’atenció molt important, i ho farà acompanyada de més policia espanyola de l’habitual i sabent que el govern belga ha pres mesures especials per aquest esdeveniment. D’altra banda, als Estats Units, i tot i no haver-hi amenaces, sinó que de manera preventiva, s’ha incrementat la seguretat i la presència d’autoritats durant la jornada del cap de setmana a tots els estadis (dins i fora) de la NFL --National Football League [de futbol americà]--.

Cal recordar, però, que un dels focus dels atemptats de divendres va ser l’estadi de Saint-Denis, a París, mentre es disputava el partit amistós entre Alemanya, vigent campiona del Món, i la selecció francesa. Fora l’estadi, tres terroristes van accionar els seus cinturons explosius mentre a dins, el so de les bombes no feia sospitar res estrany. I encara sort que un dels homes de seguretat de l’estadi va interceptar un dels terroristes abans que entrés al recinte. Va detectar-li els explosius i, evidentment, li va prohibir el pas. I gràcies! Imagina’t que hauria arribat a passar... Mentrestant, els aficionats que havien assistit al partit, van haver de baixar a la gespa mentre esperaven que se'ls permetés abandonar l'estadi.

Però malauradament, l’atemptat a Saint-Denis no és ni l’únic, ni el primer atac directe contra l’esport o, almenys, amb afectes sobre la competició. En moments com aquests, recordem alguns dels episodis més tristos i lamentables de la història, en què violència i esport, sang i passió, armes i pilotes conflueixen irreparablement.

Un dels primers dels quals es té constància va estar impulsat pel grup terrorista palestí Setembre Negre, que va assaltar la Vila Olímpica dels Jocs Olímpics de Munic i va matar dos membres de l’equip israelià i en va agafar nou com a ostatges. Aquests van acabar assassinats durant l’operació de rescat, on també hi van morir un policia, el pilot d’un helicòpter que hi participava i cinc terroristes.

A prop de casa nostra, al maig de 2002, també vam patir un atemptat, en aquest cas, de la mà d'ETA. Va ser abans d’unes semifinals de Champions entre el Madrid i el Barça, quan hi va haver una explosió d’un cotxe bomba prop del Santiago Bernabéu. Va acabar amb 17 ferits lleus i destacats danys materials.

Una setmana després, l'hotel al Pakistan en el qual s’allotjava la selecció neozelandesa de criquet mentre feia una gira va patir un atemptat suïcida que va acabar amb 14 morts.

En un altre sentit, el 2008, com a resposta a les amenaces constants de grups islamistes, el Rally París Dakar es va suspendre i, des d’aquell any, l’organització va decidir corre’l a Sud-amèrica. 

Dos anys més tard, a principis del 2010, al gener, l’autocar la selecció del Togo, que anava a disputar la Copa Àfrica que se celebrava a Angola, va patir un tiroteig dels rebels de Cabinda. Un entrenador assistent i el cap de premsa van acabar morint. 

L’últim es va produir a l’abril del 2013, quan dues explosions a la línia de meta de la marató de Boston van estendre el terror entre els corredors. L’atemptat va acabar amb tres morts i desenes de mutilats.

Per desgràcia, però, aquí no hi són tots, sinó els més importants i que van tenir més repercussió internacional. Evidentment, mantenir a la memòria episodis tristos, lamentables i d’un baix nivell d’humanitat inacceptable com aquests no és ni fàcil. Però és que cal que prenguem consciència de tot el que comporten.

I davant de tot això… què? Què hem de pensar? Què podem fer? Doncs de moment, hem vist que això s’ha d’aturar i immediatament s’ha d’arrencar de soca-rel. I potser des del món de l’esport no es pot actuar amb gran envergadura cap a aquests atacs i probablement això s’ha de resoldre políticament, com cal. Segur. Però com a ciutadà del món, com a veí dels francesos, em sento amb el compromís de fer una crida a la consciència i a la responsabilitat.

Perquè no és només la lluita a occident l’ha que s’ha d’acabar. És la guerra, la que s’ha d’aniquilar. I és que el que vam veure divendres a París es viu als països orientals diàriament. L’únic que hem vist nosaltres és una rèplica del modus operandi que ha arruïnat tantes i tantes vides innocents. Igual que els francesos. Però clar, allò traspassa les nostres fronteres i no li fem ni cas.

Perquè al final, tot està relacionat; intervencions militars aquí, reaccions allà, rèpliques i contrarèpliques. Quan esclata, esclata. Ja és imparable. I sembla que l’onada de terror s’està apoderant cada vegada més de la població, una població insegura, temorosa i que, per sobre de tot, no té cap culpa de les accions polítiques que s’estan emprenent.

Veient tot això, una cosa queda clara: la inhumanitat encara existeix, encara ens assola i ens posa en perill. Quan semblaven deixats enrere els conflictes mundials, quan la pólvora s’estava assecant i la pau començava a tornar tímidament, s’ha tallat la tija del bri d’esperança que treia el cap en el prat dessolat.

Què ens està passant? Què estem fent? Som humans, tots som humans! I tenim creences diferents, però hem de compartir una mateixa idea: el respecte. A París, a orient o a qualsevol petit indret d’aquest planeta que, malauradament, cada cop és menys humà. I més terrorífic.

#JeSuisParis

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu

D'ON PROVENEN ELS NOMS DE LES AFICIONS DELS EQUIPS DE FUTBOL?

Els aficionats. Què serien els clubs de futbol sense aficionats? Què mouria l’esport si no existissin les aficions? Com d’avorrida seria la competició sense seguidor! Sense crits, sense càntics, sense xiulets, ni banderes, ni bufandes, ni “gooooools”, ni res de tot això. Que trist seria... I per tot això, mai hem d’oblidar per a qui existeix al futbol, per a qui els futbolistes juguen, “persegueixen” una pilota i disputen cada setmana un partit. No, no són ni els patrocinadors, ni els interessos, ni la globalització, encara que a vegades ho sembli. Ni els diners, fins i tot, tot i que és cert que ells juguen per guanyar-se la vida. En el fons, res del que fan tindria sentit si no tinguessin els seguidors al darrere.

Unes aficions que tenen el seu caràcter i a les quals, sovint, se'ls hi atorga un sobrenom, que s'estén arreu i que agrupa tota la gent que s’aboca amb un equip, animant-lo, acompanyant-lo, patint amb ell i celebrant tot allò que aconsegueixi, i també els jugadors, que per extensió reben aquesta distinció. Perquè aquestes aficions no són banals, no són perquè sí, tenen tot un món al darrere i més enllà del seu tarannà, trobo interessant fer un repàs des del vessant històric.

És de justícia començar parlant dels seguidors del Barça, el club més gran del món, coneguts arreu com a culers. I d’on ve això? Doncs per pintoresc i estrafolari que pugui semblar, té relació precisament amb els culs, que a vegades s’utilitzen per caricaturitzar el club. Ens hem de remuntar fins a inicis del segle XX, entre el 1909 i el 1922, quan el Barça jugava en un camp del carrer Indústria. Aquell estadi, el quart de la història del club, tenia una capacitat bastant limitada i un equip en creixement i amb més afluència a mesura que passava el temps, va veure com el camp no podia donar cabuda a tots els aficionats. Què passava, aleshores? Doncs que la gent seia als murs exteriors que delimitaven l’estadi, que acabaven fent de graderia. I com a resultat, els seus culs sobresortien per la part del mur que donava al carrer. La imatge, ja famosa i coneguda, il·lustra l’origen de la culerada.

També a Barcelona s’hi allotja l’Espanyol, els periquitos, que tenen un origen més animal. Resulta que a Sarrià, el barri que allotjava el cinquè camp que va tenir l’aleshores Real Club Deportivo Español, era una zona d’abundant fauna, especialment de periquitos. Aquestes animals van continuar vivint als voltants de l’estadi, fins i tot en dies de partit, i la seva presència continuada, infiltrant-se entre banderes i samarretes blanc-i-blaves va fer adoptar el terme periquito associant-lo a l’afició.

Pel que fa als lleons de l’Athletic, aquests vénen del nom del seu mític estadi, San Mamés. Perquè Mamés era un home del segle III que, segons la llegenda, va ser perseguit pels grups antireligiosos durant l’època romana. Com que l’imperi no va poder acabar amb les seves creences, quan va ser adult va ser portat al Coliseu per morir davant els lleons. Ell, però, va aconseguir dominar-los i els animals van caure rendits als seus peus. Per això, ara els jugadors són “els lleons que protegeixen al Sant”.

Més lluny, a Madrid, trobem dues històries també interessants, que vinculen els dos clubs més importants de la capital amb dues històries anecdòtiques. D’una banda, els de l’Atlètic de Madrid són els matalassers (colchoneros), ja que fa temps el teixit propi dels matalassos tenia franges vermelles i blanques, una representació molt semblant a l’equipament de l’equip. D’altra banda, els del Reial Madrid són els merengues, en honor al conegut postre de color blanc fet amb sucre. Va ser el periodista Matías Prats --el pare de l’actual presentador d’Antena 3--, el que va atorgar aquest pseudònim als aficionats, comparant, evidentment, les similituds de color entre el dolç i la samarreta de l'equip. En un altre sentit, aquests dos equips, rivals acèrrims, també s’han intercanviat pseudònims i si els del Madrid són els víkings --per la quantitat de jugador del nord d’Alemanya que hi van arribar–, els de l’Atlètic són els indis –a causa de l’arribada de molts jugadors sud-americans--.

A la Plana Baixa, a València, el Vila-real va començar a ser reconegut amb el sobrenom de Submarí groc a partir del 1967. Després d’obtenir un ascens a Tercera Divisió, l’equip va celebrar la fita cantant el “Submarino amarillo”, una versió del conegut tema dels The Beatle “Yellow Submarine” feta per Los Mustangs. D’aquí, i del color groc del seu equipament, prové aquesta denominació. 

Des de Huelva, els seguidors del Recreativo són coneguts com els degans (decanos), ja que el club andalús, fundat el 1889, és el club més antic amb una existència ininterrompuda a Espanya.

Si seguim endavant, els aficionats de dos dels principals clubs d’Anglaterra també tenen pseudònims amb història. D’una banda, els seguidors del Manchester United, els coneguts Red Devils (diables vermells). I és que hi va haver un any en què l’equip anglès va coincidir en un stage a França amb un equip de rugbi de la ciutat de Salford que tenia l’equipament vermell i era conegut amb aquest mateix sobrenom. A l’entrenador, Sir Matthew Busby, li va agradar i el va proposar al club. Amb el temps, es va anar estenent entre l’afició i el 1970, la figura del diable es va afegir a l’escut de l'equip.

D’altra banda, els de l’Arsenal, els coneguts Gunners (pistolers), tenen a veure amb la fundació del club, empesa per treballadors del dipòsit d’armes Royal Woolwich Arsenal.

Més enllà d'aquests dos més coneguts, també hi ha altres casos que són curiosos i tenen la seva peculiaritat. En primer lloc, els aficionats del Luton Town, coneguts com els Hatters (barrets), ja que la ciutat que acull el club, Luton, disposava d’una fàbrica de barrets de palla. Està tan arrelada aquesta denomació, que a la part de l’escut queda recollit com a tret distintiu. En segon lloc, els aficionats del Charlton Athletic reben el nom d’Addicks --una mescla entre "Haddocks" (bacallans) i "Athletic"--. Perquè seguint una tradició antiga, quan s’acabaven els partits, els jugadors locals anaven a menjar a un restaurant de “fish and chips”, propietat d’un seguidor molt fidel, Arthur Bryan. Es diu que quan guanyaven els oferia els millors exemplars, de sabor exquisit, mentre que quan perdien els donava peixos insípids. En tercer lloc, els de l’Everton són els Toffees (caramels), que s’anomenen així en relació a la tradicional botiga de dolços que hi havia prop de l’estadi, Goodison Park, que regalava caramels als espectadors que assistien al camp.

Per acabar, trobem trobem el curiós cas del Millwall, que es relaciona, de nou, amb el sobrenom dels lleons. I és per una senzilla raó de memòria històrica. Ens hem de remuntar fins al 1900, quan l’equip va arribar a les semifinals de la FA Cup exhibint una actitud d’enorme lluita al camp i de sacrifici titànic. A aquella plantilla s’hi va associar el nom dels lleons, en valor a la seva força i ímpetu al camp. Aquest pseudònim es va estendre tant que fins i tot l’escut del club el va adoptar com a imatge principal, un tret que s’ha mantingut fins a l’actualitat.

En un altre sentit, evidentment no cal parlar dels reds o els blues, pseudònims sense més història, vinculats al color de les samarretes i que agrupen, entre d’altres, el Liverpool i Nottingham Forest o el Chelsea i el Birmingham, respectivament.

En qualsevol cas, havent vist els diferents noms amb què es coneixen els seguidors del futbol, queda clar, entre altres coses, que les aficions són úniques, tenen la seva personalitat, els seus orígens, i actuen a la seva manera. Amb els seus càntics, els seus costums i fent costat als equips que estimen.

L’únic que comparteixen és la seva essència: la passió pel futbol, per l’esport, per la competició i per un món que gira al seu voltant. Sovint potser es valoren poc i des dels clubs es tendeix a deixar-les de banda quan hi ha diners entremig. Cal, però, recordar que han de constituir la base de l’esport i que sense elles res tindria sentit. A diferència de les empreses i els patrocinadors, moguts per diners, els seguidors no signen un contracte, no arriben a un acord amb els clubs, no animen per interessos; senten el que fan, ho viuen intensament, i res fa ni farà trencar el seu compromís amb el futbol. Els aficionats... què serien els clubs de futbol sense aficionats?

Etiquetes: Futbol

PACO JÉMEZ, UN ENTRENADOR MÉS?

Valentia, coratge i decisió són les tres claus que defineixen la mentalitat tàctica de Paco Jémez, un entrenador humil, una persona modesta, un cervell tàctic de gran valor. Ahir, en el partit del seu equip, el Rayo Vallecano, al Camp Nou va tornar a demostrar que no és un entrenador més, que és un míster especial, diferent, i que sobresurt per damunt de la resta. Per la seva mentalitat, pel seu caràcter i, sobretot, per l’atreviment que mostra al camp i que el converteixen en un referent en tots els sentits.
Jémez va començar la seva trajectòria com a entrenador a la Reial Societat Esportiva Alcalà, a la tercera divisió, i on a la primera temporada va col·locar l’equip madrileny a la primera posició. A partir d’aquí, va iniciar una itinerància per diferents equips espanyols, passant pel Saragossa, el Cartagena, el Las Palmas i el Còrdova. El juny de 2012, va rescindir el seu contracte amb el club andalús i va fitxar pel Rayo Vallecano, la que ha sigut la seva casa des d’aleshores. I al Rayo s’ha fet gran, ha crescut, ha madurat i ha exhibit tota la seva personalitat.
Una personalitat que ha obtingut el reconeixement del futbol espanyol, dels analistes més prestigiosos i dels jugadors d’elit. Ha passejat pels estadis del país sota una bandera, l’ha defensat i ha mostrat a tothom la seva manera d’entendre el futbol. Perquè Jémez és un entrenador que no s’arronsa per res i que si val al Camp Nou no signa l’empat, sinó que va a buscar els tres punts. Perquè Jémez, perdent 0 a 3 a Vallecas davant el Madrid canvia a una defensa de tres, marca dos gols, posa en dificultats l’equip blanc i es queda a un gol de culminar la gesta. Perquè Jémez és diferent.
Trenca l'estereotip d’entrenador d’un equip modest, atrapat per la inèrcia del futbol, sota l’ombra de l’anonimat i sense idees pròpies. És un perfil trencador, amb coratge, amb determinació i amb una bandera clara que contagia als seus jugadors: pressió alta, intensitat omnipresent, atreviment dels jugadors i lluita fins al final.
És un entrenador que juga més enllà del resultat; a diferència dels estàndards dels equips de la zona baixa, que volen sumar i no els importa com, ell busca l’espectacle, el futbol pur, i està convençut que amb feina els resultats arribaran sols. Tota una declaració d’intencions i de principis, de gran riquesa i amb un valor incalculable.

L’última perla de Jémez la vam veure ahir, al Camp Nou, un partit que sempre espera amb especial il·lusió. Pel canari era un partit per gaudir, una cita diferent; no era un patiment, era una oportunitat de mostrar, una vegada més, de quina fusta està fet. Sense por, sense espentar-se jugant de tu a tu al Barça. Sí, això que ni Mourinho s’atrevia a fer, col·locant porugament l’autocar al darrere, Paco Jémez ho va executar sense dubtar. I és que somiava en guanyar la possessió al Barça, això que no havia aconseguit cap equip en partit oficial des del maig de 2008, amb Rijkaard al Bernabéu, era un dels objectius de l’entrenador canari ahir, però no l’únic. Sinó que, per sobre de tot, volia guanyar al Camp Nou. Sí, tal com ho sents: guanyar al Camp Nou! “Sortirem a guanyar”. I tot i perdre el partit, van acabar guanyant la possessió al Barça; van robar-li el 51% de la pilota. Ni el Bayern de Heynckes, ni el Chelsea de Mourinho, ni l’Inter, ni el Madrid d’Ancelotti, ni el Santos del Brasil, ni cap altre equip al món havia pispat la possessió al Barça. Ningú. Qui ho va aconseguir? El Rayo Vallecano de Paco Jémez. Fantàstic. Si hem de deixar escapar la possessió en algun partit, que sigui contra el Rayo. I amb orgull.

Perquè Paco Jémez no es limita a jugar a futbol, vol competir, vol lluitar i, alhora, vol exhibir-se, vol passar-s’ho bé, vol meravellar. I ho ha aconseguit. Ha ensenyat als seus jugadors a viure amb el seu estil, amb un segell propi, una marca personal, que defensen com a bandera en qualsevol situació, davant qualsevol rival i en qualsevol estadi. Ha jugat, ha guanyat i ha perdut, però el més important és que l’ha defensat, ha persistit i si ha mort amb un estil, ha renascut amb el mateix, sense renunciar en cap moment als seus principis; uns principis que el fan gran, que el fan valent, que el fan únic i diferent de qualsevol que es resigna a lluitar.

Etiquetes: Futbol

ELS CLUBS DE FUTBOL OFEREIXEN PROU INFORMACIÓ?

Està molt de moda parlar de la política comunicativa dels clubs de futbol. La manera en què les directives informen dels diferents successos interns i de lesions al públic és pobra i insuficient tant pels aficionats com pels professionals de la informació. I aquest és un funcionament que cal revertir.

Com a aficionat al futbol i interessat en tot el que l'envolta, m'agradaria subratllar diferents aspectes vinculats amb la informació que ens arriba dels clubs per veure que, en moltes ocasions, ens deixen unilateralment de banda.

L'últim exemple d'aquesta alta frontera artificial entre periodistes --com a representants de la informació-- i jugadors i tècnic es va produir en el desplaçament del Barça al Sánchez Pizjuán. I és que per primera vegada a la història els periodistes dels diferents mitjans no van viatjar amb l'equip i van donar pas a vuitanta aficionats afortunats que el van acompanyar. Sí, de cara a la culerada està molt bé, però en assumptes de comunicació, és decebedor. Perquè els enviats especials que anaven amb l'equip eren els encarregats d'anunciar a temps el transcurs del seu viatge i feien el seguiment de la tornada a casa després d'un partit. Dissabte això es va perdre i ja veurem si s'ha perdut per sempre. Seria una autèntica llàstima, seria tancar la porta als nassos a la informació. 

Però és que aquest problema s'arrossega des de fa temps. Ja és coneguda, per exemple, la famosa limitació innecessària de fer només una pregunta a les rodes de premsa post-partit, sobretot, que ofereixen els entrenadors. "Si us plau, una pregunta per torn i dieu el vostre nom i el del mitjà que representeu", diu sempre abans de començar el cap de premsa del Barça. Així, per exemple, quan l'equip de Luis Enrique juga un partit contra un rival discret i no segueixen la plantilla massa mitjans, la roda de premsa té quatre o cinc preguntes i l'entrenador marxa. Si el problema és el temps, d'aquest n'hi hauria. I de sobres. Però em temo que malauradament això no és el que preocupa. I sense entrar a valorar les interessantíssimes i mai tòpiques respostes dels esportistes...

En un altre sentit, els clubs de futbol no proporcionen cap facilitat als mitjans per realitzar entrevistes amb els jugadors. És evident que els mitjans de gran recorregut --TV3, entre d'altres-- no tindran gaires impediments per portar als seus programes qualsevol estrella de l'equip. A aquest li interessa. Ara bé, quan des de la base, per exemple, a través de mitjans locals, de difusió limitada, però de professionalitat garantida, s'intenta parlar amb algun jugador, encara que sigui del filial, costa moltíssim aconseguir una breu entrevista. I aquestes emissores no ho fan per elles, per tenir el prestigi de comptar amb el molt honorable jugador... No. Ho fan, senzillament, pel seu públic. Un públic que, a contracor, no poden atendre.

I tampoc el poden atendre quan, en acabat el partit, els jugadors passen de llarg de la zona mixta sense atendre els mitjans, sense voler parlar, sense voler compartir sensacions amb els aficionats. Sigui perquè estan enfadats o cansats, perquè volen tenir tranquil·litat o perquè tenen ganes de marxar del camp. Sigui el que sigui, tenen un compromís amb el públic i sembla que, cada vegada més, se n'estan oblidant. I això sense entrar a valorar la impertinència d'alguns futbolistes que es creuen que poden triar a la carta les preguntes que volen que els hi facin. Surten cada sis mesos i tenen la barra d'exigir als periodistes com han de fer la seva feina. Primer que donin la cara i després ja donaran lliçons.

Lluny de les càmeres, però, també existeix un dèficit comunicatiu en els comunicats referents a les lesions. I és que últimament el Barça, per exemple, està guardant silenci davant els problemes físic dels jugadors. Sense dir res, amagant, esperant que no surtin en portada els problemes de l'equip. Amb comunicats esquifits i sovint sense interès periodístic, difonen informacions estèrils que només fan que posar la directiva en evidència. Una mostra pràctica ens arriba de la lesió de Claudio Bravo, ara fa unes setmanes. El club blaugrana va anunciar-la amb un dia d'endarreriment sense especificar el temps de lesió. Dies més tard, va haver de ser el representant del jugador el que estimés una durada de la recuperació.

Aquesta és la situació que trobem a la lliga espanyola, però mirem a altres llocs per veure com són els journalists d'arreu del món. A Anglaterra, per exemple, una lliga, la Premier League, envejable en tots els aspectes, però qüestionable, i de quina manera, en l'apartat comunicatiu. Perquè a Anglaterra no existeixen ni els minsos comunicats d'aquí. Res. Els entrenadors, en la roda de premsa prèvia als partits, són els encarregats de determinar si l'equip té lesionats i explicar els detalls que es coneguin. Si un futbolista es lesiona el dilluns, la premsa i l'afició no ho sap fins al divendres.

D'altra banda, el sistema ideal el trobem als Estats Units, en el futbol americà, on els periodistes poden accedir als vestidors després dels partits per entrevistar els jugadors i seguir-los en la seva estona de descans. El contacte jugador-premsa és molt més estret i s'ofereixen imatge que aquí són impensables. Fins i tot, si els jugadors no atenen els mitjans, aquests poden publicar el seu número de telèfon com a sanció per haver-lo deixat de banda. Això mai ha passat, però queda clar que es tracta d'una altra manera de veure la comunicació en l'esport. Una manera més oberta, més plural i més participava que altres llocs.

Aquí, a Espanya, la maquinària informativa sembla rovellada, però no ho està, sinó que són els clubs els que fan veure que ja no li queden piles. Això no pot seguir així. Els aficionats, els seguidors i els que ens dediquem --amb més o menys modèstia-- en el món del periodisme necessitem, tots, informació sobre els nostres equips. Limitar-la és tallar-nos aquest dret.

I potser tot aquest merder està vinculat amb la mentalitat dels nous temps, fent gala de la privacitat i de la necessitat de respectar la intimitat. Potser sí. O potser és una qüestió de relacions entre premsa i clubs, i si aquesta no es comporta, aquests no posen facilitats. En qualsevol cas, és una qüestió de prou pes per haver-la d'afrontar.

Perquè no hem de tenir por a la informació; com més en sabem, més podem jutjar, més podem preveure i més podem analitzar. Si en sabem més, ens sentim més escoltats pels clubs i més propers al vestidor. Informar suma, informar ens dóna més i ens ajuda a participar en aquest moment. Desinformar... doncs això, que no ajuda a ningú. Que no hi guanya ningú. Bé, sí, la ignorància. La ignorància queda reforçada del silenci còmplice dels clubs.

I això no canviarà fins que els que tenen la paella pel mànec entenguin que la voluntat dels periodistes de ser a prop dels jugadors no és fanatismes, són rigoroses qüestions de feina. És la responsabilitat d'acostar al teu públic una informació que t'has compromès a oferir.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu